Fill de Jaume Traserra Cabanas, veterinari municipal de Granollers, i d’Eulàlia Cunillera Barangé, vinculada a famílies molt arrelades a la ciutat, Jaume Traserra Cunillera va néixer l’11 de juliol de 1934 a Can Cunillera, a tocar de la Porxada. Els primers estudis els va fer a Granollers mateix –amb la germana Teresa dels Nens, a les monges carmelites, i als escolapis fins als 10 anys– fins que va anar a estudiar el batxillerat intern als jesuïtes de Sarrià, a Barcelona. L’any 1952 va iniciar estudis superiors de filosofia al Seminari Major de la diòcesi de Barcelona. La seva formació va seguir a la Pontifícia Universitat Gregoriana (PUG) de Roma, on es va llicenciar en Filosofia l’any 1955 i en Teologia l’any 1959. Va ser el mateix any que va ser ordenat sacerdot, el març de 1959 al Pontifici Col·legi Espanyol de Roma amb la resta de companys de la promoció. Només 11 dies després, Traserra oficiava la seva primera missa solemne a Granollers amb els seus pares al temple, recollia Lluís Tintó, exdirector de l’Hemeroteca Municipal Josep Móra de Granollers en un article sobre el bisbe emèrit publicat l’any 1993.
A partir d’aquest moment, Traserra va seguir la seva formació –l’any 1959 inicia els estudis de dret canònic a Bèlgica que conclou dos anys després a la PUG– que compaginava amb la tasca pastoral: l’any 1959 substitueix el rector a la parròquia de Vilanova i, l’any següent, al de Santa Eulàlia. L’any 1961, ja és nomenat actuari del Tribunal Eclesiàstic de Barcelona i entre 1965 i 1966 va ser secretari de visita pastoral. En paral·lel, entre 1962 i 1967, mentre ocupava aquest càrrec, es va llicenciar en dret a la Universitat de Barcelona on va fer el curs de doctorat l’any següent. Entre 1971 i 1972, Traserra, que parlava català, castellà, llatí, italià, francès i anglès, va fer el doctorat a la PUG de Roma amb una tesi titulada La tutela dels drets subjectius davant l’administració eclesiàstica des de Pius VII a Pau VI (1814-1967) amb un summa cum laude.
Acabat de tornar a Roma, el cardenal Narcís Jubany va triar Jaume Traserra per ser secretari general de l’Arquebisbat de Barcelona, i, l’any següent [el 1973], va ser nomenat jutge diocesà. L’any 1987, el capellà fill de Granollers es converteix en vicari general, nomenat pel mateix cardenal Jubany. Tres anys després, Ricard Maria Carles, nou arquebisbe de Barcelona, el ratifica.
Joan Pau II va ser qui el va nomenar bisbe auxiliar de Barcelona el 9 de juny de 1993. Li dona aquest títol i, també, el de bisbe de Selemsela complint amb la vella tradició eclesial que concedia als bisbes auxiliars la titularitat d’una diòcesi extingida. En aquest cas, la de la zona on estava situada l’antiga Cartago en l’època romanocristiana. Es tractava d’una diòcesi desapareguda al segle V que correspondria amb part de l’actual Tuníssia. L’ordenació com a bisbe auxiliar es va fer el 5 de setembre a la catedral de Barcelona. Uns dies després, va celebrar a la parròquia de Sant Esteve de Granollers la seva missa pontifical.
D’esquerra a dreta, Xavier Quincoces, Mercè Riera, el bisbe Jaume, Lídia Martín i Francesc Pardo a El Xiprer el 2001 / Jaume Maspons
Va ser el mateix Joan Pau II qui va designar Traserra com a bisbe de Solsona per substituir el carismàtic Antoni Deig, l’any 2001. En una entrevista publicada a EL 9 NOU just després d’arribar a Solsona, Traserra tenia clar que no havia d’imitar al seu antecessor. “El que no he de fer és fer teatre per tal d’assemblar-me a ell; això no ho puc fer. He de ser el que soc, comportar-me com em comporto i ja està perquè, fer el contrari seria falsejar les coses.” La seva gestió al bisbat de Solsona va generar algunes polèmiques. Ja l’any 2002, va haver d’afrontar la dimissió del consell de redacció de la revista Solc, que editava el mateix bisbat, perquè el bisbe els havia censurat un article crític amb el procés de beatificació del fundador de l’Opus Dei, Josemaría Escrivá de Balaguer, i amb determinades actituds de l’Església. En els darrers temps a Solsona, va rebre crítiques del Fòrum Ondara, format per una quinzena de capellans de la diòcesi que qüestionaven la seva gestió: l’acusaven de “fer-ho tot pel seu compte”. L’any 2008, li recordaven que ja estava a punt de fer 75 anys i que, per tant, ja podia demanar la jubilació al Vaticà. Traserra ho va acabar fent el juliol de 2009, tot just després de fer 75 anys. Amb tot, va estar encara més d’un any al capdavant de la diòcesi –va marxar ja amb 77 anys fets– fins que es va designar Xavier Novell com el seu successor.
Durant aquests anys a Solsona, Traserra va sonar com a possible successor de Ricard Maria Carles a l’arquebisbat de Barcelona, perquè es volia aconseguir que fos un bisbe català qui agafés el relleu del cardenal.
Durant tots aquests anys, Traserra sempre ha estat present a Granollers: va participar la benedicció de la capella amb la pintura del Crist feta per Arimany (2000), va ser a la presentació d’un llibre sobre El Xiprer (2001), va concelebrar una missa per honorar a sis franciscans que havien estat beatificats (2001), va acompanyar la celebració del 50è aniversari de la Santa Missió i de l’arribada de la Mare de Déu de Fàtima a la ciutat (2002) o va beneir, al costat del bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz Meneses, el nou orgue Josep Maria Ruera de l’església de Sant Esteve (2007).
LLIGAT A LA CIUTAT
Era habitual la seva presència a la ciutat, sobretot en la darrera etapa com a bisbe de Solsona. I, encara més, des de la seva jubilació quan es va traslladar a viure a la casa familiar que fa cantonada entre la Porxada i el carrer del Portalet. Traserra es va implicar amb la parròquia de Sant Esteve, on deia misses i col·laborava en l’administració del sagrament de la confessió fins que la malaltia li ho va permetre.
El bisbe Traserra amb el llavors alcalde de Granollers, Josep Pujadas
