El Liber iudicum (Llibre dels jutges) conservat a la Seu d’Urgell és el text més antic íntegrament escrit en català i va ser copiat entre el 1060 i el 1080, probablement per Traver Radolf, prevere de Santa Maria d’Organyà, gairebé un segle abans del que es creia fins ara.
Aquesta és la conclusió a la qual han arribat els investigadors Jesús Alturo, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Tània Alaix, investigadora de la mateixa universitat, tots dos veïns de Llinars. La conclusió és fruit d’un treball de recerca en què han analitzat milers de manuscrits d’arxius i biblioteques històriques catalanes, espanyoles i de països com França, Itàlia i el Vaticà.
Els dos investigadors proposen una visió general i nova sobre els orígens de la llengua catalana i sobre els testimonis escrits més antics identificats fins ara. El Liber iudicum és una compilació de lleis d’època visigòtica promulgades el 654, i vigents a les terres catalanes fins ben entrat el segle XIII. Les parts socarrimades que els investigadors han detectat en el tall i en els extrems del pergamí serien conseqüència del foc que el 1090 va malmetre Santa Maria d’Organyà. Els investigadors apunten que en el document s’esmenten els mancusos, una moneda que va circular des de la darreria del segle X fins a finals de l’XI.
Els investigadors aporten noves datacions dels textos antics més significatius escrits en català. Alturo i Alaix es refermen en el fet que les Homilies d’Organyà, fins ara considerat el document més antic escrit en català, es van copiar al voltant de 1220 i en situen l’origen també a la canònica d’Organyà.
I daten a la mateixa època, entre 1220 i 1230 i no a finals del segle XII, la segona còpia del Llibre dels jutges que es conserva a Montserrat. Alaix explica que “es deia que el Llibre dels jutges de la Seu d’Urgell i el Llibre dels jutges de Montserrat eren dues traduccions. Ara podem demostrar que són una sola còpia dirigida per la mateixa persona, el canonge i jutge Ponç Bonfill i Marc”. Després de la seva investigació, el document més antic escrit en català seria el Llibre dels jutges de la Seu d’Urgell, després vindrien les Homilies d’Organyà i el Llibre dels jutges de Montserrat.
L’estudi que han dut a terme sobre els orígens de la llengua catalana i els testimonis més antics que es coneixen els ha permès avançar el moment de la formació de la llengua catalana al segle IV. Joan Bastardas va situar la seva formació entre els segles VII i VIII. “Creiem que l’origen del protocatalà és de segles abans”, va dir Alturo. Ho fan a partir de la identificació en els escrits de sant Pacià, bisbe de Barcelona, de paraules i expressions aïllades, com si te placet (‘si et plau’), subinde (‘sovint’) i ceruulus (‘cérvol’).
A partir dels manuscrits estudiats han elaborat una relació d’una trentena dels que es consideren els primers escriptors del català preliterari, a la majoria dels quals han posat nom i atribuït documents nous. A la llista hi ha el canonge Adanagell de Vic, que va fer servir per primera vegada la paraula estel, el 889, ja en gènere masculí. També donen compte de tres dones: la monja Riquell, primera lectora d’un llibre deixat en préstec (957); Guidenell (1020), primera dona a escriure una frase en un document original conservat a Catalunya i l’escrivana professional Alba Guibert de Vic (1044).
Un dels documents estudiats és un pergamí que es conserva a l’Arxiu Municipal de Caldes. “És un jurament però no s’hi indica el nom de la persona que s’hi compromet. Es tracta, per tant, d’un model que havien de fer servir diverses persones, cadascuna de les quals esmentaria el seu nom en el moment de prestar jurament”, afirma Alaix. No porta data expressa, però es pot situar entre l’any 1031 i 1035. “Està molt arromançat amb paraules i expressions catalanes. N’oferim també una nova edició crítica”, afegeix Alaix.
{{ comment.text }}