Ser conscients de la història del bombardeig de Granollers ens interpel·la a qüestionar-nos els fonaments del món en què vivim

Com arrugues a la pell d’un cos, el temps deixa rastre als espais que travessa. Són vestigis d’una història concreta i arrosseguen les vivències de la ciutat i de la seva gent. Del bombardeig de Granollers, encara en queden traces: algunes de més visibles, com els refugis que avui encara es mantenen de la Guerra Civil; d’altres, com ara les traces de por i de dolor, de menys evidents. Cadascú en la seva mesura, tots som fills de la nostra geografia i suportem els seus estigmes més enllà del que ens pensem. La Maria Mercè Marçal agraïa a l’atzar tres dons. Jo a l’atzar li agrairia tres avis o, més ben dit, el cúmul de casualitats que van fer que cap d’ells no fos sota d’una bomba el dia del bombardeig –al qual dec el meu naixement 60 anys després–. Aquell dimarts de finals de primavera l’avi Santiago havia anat a recollir les notes a Can Culapi. Eren una colla d’amics que voltaven els 15 anys, i estaven celebrant la fi de les classes i que, per tant, ja no haurien de tornar a l’institut fins al setembre vinent. Alguns, presumint dels resultats obtinguts, deurien frissar per ensenyar-los als pares. D’altres, menys orgullosos del seu rendiment es deurien conformar amb la llibertat que els oferien les vacances d’estiu que tot just encetaven. Però cap d’ells no s’esperava l’esdeveniment imminent que capgiraria les seves vides per sempre. El cant dels ocells esdevindria un reguitzell de xiulets estridents, i el sol s’ocultaria darrere un esquadró d’avions feixistes, que descarregarien 750 quilograms de munició damunt de la població civil. L’avi no parlava mai d’aquest dia per iniciativa pròpia i, amb sort, quan li ho preguntàvem amb molta insistència, deixava anar quatre vaguetats. Una vegada, però, per un treball d’escola, vaig fer-li una entrevista més exhaustiva sobre el bombardeig. Jo tenia 14 anys, la mateixa edat que ell aquell 31 de maig. Va explicar-me que van veure caure les bombes des de la plaça d’Àngel Guimerà –l’actual plaça de la Corona– i com, tot just després de comprovar que, efectivament, era viu, només li cabia una idea al cap, tan senzilla i tan universal: trobar la mare. La meva besàvia treballava a la cooperativa i, per trobar-la, havia de creuar el centre de la ciutat o, si més no, el que en quedava. Aquella tarda de l’entrevista avi-neta, l’avi va relatar més detalladament què havia vist en aquells 500 metres de carrers enrunats. Només apuntaré que no és gaire diferent del que es pot presenciar avui als carrers d’Afrín: mort i desolació, i cossos vessant injustícia. ARA FA 80 ANYS Estem parlant d’ara fa 80 anys. Vuitanta són molts anys per una vida. Són més del que moltes aspiren a arribar. Però què són 80 anys en la història d’una comunitat? Gramsci deia que “una generació pot ser jutjada pel judici que té de la generació precedent”, però com podem jutjar allò que desconeixem? Què en queda, de les dones carregades amb cabassos que feien cua per comprar a la Porxada, dels infants que tot just entraven a escola, de tots els matiners que aixecaven la persiana del seu petit negoci? Com bé descrivia el títol de la novel·la del Lambert Botey i la Berta Diumaró, després de les bombes només van quedar cendres i silenci. I aquest silenci, que va pesar durant els anys de postguerra a la ciutat, ha deixat rastre a cadascuna de les nostres vides, però no ens n’hem adonat, perquè es tracta del rastre traïdor de l’absència. El problema que té reconstruir una ciutat sobre les seves runes sense abans haver-ne reparat els danys és que els fonaments mai seran prou sòlids per sostenir-la. No parlo tan sols de runes de pols i pedra, sinó de les runes d’un pensament, d’una esperança i d’unes vides que van quedar enterrades sota el silenci. El problema de llançar sorra damunt la ferida que va suposar el bombardeig és que, en lloc de tapar-la, s’infecta. I és que no tan sols maten les bombes. Acabada la guerra, a totes les paraules que se’ls va acudir esquerdar aquest silenci imposat, les va matar la por. Mons silenciats, exilis interiors presents en cada “Tu no t’hi fiquis que encara rebràs”, “No diguis res, i ja s’ho faran”. I de mica en mica, aquestes pors van cristal·litzar en un món de consens. Del consens d’allò que estava permès dir i d’allò que calia callar. Avui i des de fa anys, quan caminem pels carrers de la ciutat, hi podem trobar unes rajoles vermelles que indiquen l’indret on van caure les bombes. Iniciatives com aquesta ens conviden a tota la comunitat a fer memòria i a reflexionar sobre la pau i la justícia. Recordar allò que no hem viscut personalment implica passejar-nos per la geografia desconeguda de l’altre, i per tant, ens obliga a donar una oportunitat a l’empatia i a la consciència col·lectiva. El que fan avui els infants de Granollers a través de diverses iniciatives va més enllà de recordar el dia del bombardeig, perquè no es tracta només de retre homenatge a les víctimes; sinó d’evitar que n’hi hagi més. Ser conscients d’aquesta història ens interpel·la a qüestionar-nos els fonaments del món en què vivim i a entendre totes les ciutats que avui –com Granollers en el seu moment– pateixen sota les bombes.

Ser conscients de la història del bombardeig de Granollers ens interpel·la a qüestionar-nos els fonaments del món en què vivim

El silenci de les bombes