Emili Legaz viu a Santa Eulàlia i fa 33 anys que treballa de mestre, a hores d’ara a l’escola Marinada de Palau-solità i Plegamans. Té un fill de 25 anys i dues files de 17 i 19 anys. L’any 1980, amb 18 anys acabats de fer, vivia a Mollet i va decidir a anar a viure a la casa dels masover de Can Ros, on ara hi ha la deixalleria de Mollet, a tocar del camp de tir al plat: “Érem tres persones a casa. Els amos encara tenien alguna cosa a la casa gran, però no hi vivien i la casa dels masovers estava molt deixada. Lògicament, després de l’expropiació, la gent deixava d’invertir en el manteniment.”
Segons Legaz, “el primer any va ser una mica dur. Un dels companys va anar a la verema a França i l’altre va treballar de voluntari forestal. Al setembre van venir alguns estudiants de Psicologia de la UAB i també joves que havien viscut a la protecció de menors i que, un cop fets els 18 anys, entraven en un programa d’integració social. Vam arribar a ser vuit persones a la casa”.
Legaz havia treballat a la tèxtil La Espanya Industrial, de Mollet, que va tancar en aquella època i recorda que es van emmirallar en persones que venien de l’Ateneu de Sant Andreu, a Barcelona, que van fer les primeres ocupacions a Ca l’Estany o Can Mulà. “Els van anar a veure, ens van explicar els seus objectius que eren defensar el territori i evitar que les cases caiguessin i ens vam entendre perfectament.”
ANYS COMPLICATS
Els dos primers anys van ser més complicats, però després la situació es va estabilitzar: “Ens vam organitzar bastant bé. Hi havia una llibreta on apuntàvem les despeses. Hi aportàvem un fix cada setmana. Solíem comprar a l’engròs per estalviar, com ara sacs d’arròs. Recordo que un noi era forner; vam comprar un forn elèctric i fèiem pa i coques que després veníem. Cadascú aportava el que podia. Jo recollia herbes remeieres i les venia als mercats. Llavors, tot això era nou, encara. Érem una mica els visionaris de l’època: les energies netes, el menjar ecològic… També hi havia gent que anava a la verema a França per tenir diners i viure la resta de l’any. Era molt difícil trobar una feina estable. Encara s’arrossegava la crisi del petroli. Moltes fabriques tancaven.”
Emili Legaz va marxar de Can Ros l’any 1986: “Potser perquè estava cansat d’aquell tipus de vida. Arriba un moment que vols viure en parella, formar una família… Ens va passar una mica a tots.” Als 25 anys va anar a la universitat a fer Psicologia, que no va acabar. Després va fer Magisteri. Creu que les accions a Gallecs van pagar la pena. “És cert que s’han fet alguns plans parcials, com els del sud de la B-30, a Mollet, però crec que, paradoxalment, si no s’hagués expropiat, s’hauria anat urbanitzant com va passar amb la resta del territori situat a la mateixa distancia de Barcelona. Gallecs, ara, és un espai lliure únic en aquesta situació tan propera a l’àrea metropolitana.”
