L’ètica no permet saber si procedim bé o malament abans de fer-ho. Només ho sabem (no sempre!) després de l’acció

En educació és essencial guiar-nos per la capacitat de resposta que tenim davant les necessitats i demandes d’infants i adolescents. No estem parlant de respostes vàcues o prefabricades sinó de respostes generoses, atentes i afectuoses, que no imposin ni oprimeixin i que deixin llibertat d’actuació. Si educar és acompanyar algú altre en el complex procés de construcció de la seva identitat, la responsabilitat és el valor ètic que ho fa possible. El nen a qui han deixat el germà petit perquè en tingui cura, ha de triar entre jugar, posant-lo en perill, o atendre’l i abandonar el joc. En el moment que doni resposta a la necessitat del més petit i l’atengui, renunciant al joc, s’ha fet responsable, ha atès la demanda del germà. Per tal que sigui així és necessari assumir dos principis. El primer: tota relació educativa és essencialment relació ètica. El segon: l’ètica es fonamenta en la responsabilitat. Llibertat i responsabilitat són dos valors ètics inseparables. La llibertat sola ens pot portar a voler atendre, només, el propi capritx i no pensar en els altres. L’autèntica llibertat es conquesta a través de la responsabilitat. No és fàcil donar resposta ètica perquè, a diferència de la moral que té normes, l’ètica no. L’ètica no permet saber si procedim bé o malament abans de fer-ho. Només ho sabem (no sempre!) després de l’acció. Com la mateixa educació, l’ètica és més art que ciència. Sabrem si la nostra resposta ha donat consol o companyia, consolant o fent companyia en el moment oportú. La resposta ètica se sustenta en la deferència. La deferència ètica no és només “l’acatament cortès i respectuós als desigs o la voluntat d’altri” que diu el diccionari. És una deferència que ens obliga a entrar en el temps de l’altre, a donar-li tot el temps que necessiti. Ens obliga a donar la resposta que l’altre sol·licita, a responsabilitzar-nos de l’altre, especialment d’aquells que no tenen poder. La relació ètica inclou i personalitza, mostra un camí per tractar cada infant i cada adolescent en la seva singularitat. Ens convida a ser bones persones o, si més no, a intentar fer bones obres. Dona sentit a l’acte gratuït i compassiu, ens fa sentir com respondre cada ésser humà. És així perquè allò que fem des de la relació ètica ho fem des de l’emoció i el sentiment. L’ètica ens orienta per actuar amb les raons del cor, no amb les raons de la raó.

L’ètica no permet saber si procedim bé o malament abans de fer-ho. Només ho sabem (no sempre!) després de l’acció

Ètica i educació (II)