“Em plau adreçar-li aquesta carta per fer-li avinent que des de l’onze del proppassat mes de març un equip de sis persones preocupades per la problemàtica de Gallecs hem ocupat la masia de Can Mayol, de Palau de Plegamans, que es trobava en greu perill de destrucció, a l’estar abandonada des de l’any 1971, quan es van efectuar les expropiacions amb la finalitat de construir l’anomenada Ciutat Riera de Caldes.” És l’encapçalament de la carta que, el dia 18 d’abril de 1979, va enviar Oriol Albó al conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, Lluís Armet, que havia substituït Narcís Serra en el govern de Josep Tarradellas. “Durant aquest primer mes d’ocupació hem iniciat les obres més urgents per assegurar que no s’ensorri el teulat de la casa i alguns sostres de cambres especialment amenaçades”, continuava la carta. “Confiem que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya recolzi aquestes iniciatives fetes amb l’esperança de salvar un dels paratges més amenaçats de la comarca del Vallès”, acabava la missiva.
Oriol Albó també explicava que el grup s’havia posat en contacte amb la Comissió de Defensa de Gallecs, una entitat nascuda l’any 1977 per fer front a l’amenaça d’urbanització que penjava sobre Gallecs des que l’any 1970 el Ministerio de la Vivienda va expropiar més de 1.500 hectàrees dels municipis de Mollet, Parets, Lliçà de Vall, Palau-solità i Plegamans, Sant Perpètua, Polinyà i un petit nucli que pertany a Montcada. L’Instituto de la Vivienda planejava construir una gran ciutat de 150.000 habitants. L’any 1972, la premsa explicava que el Ministeri preveia que la ciutat, impulsada per una societat que es va anomenar Santa María de Gallechs, es construiria en 15 anys, amb un equilibri entre promoció privada i pública i amb una població “bàsicament immigrada”. Avui, prop de mig segle després, el PEIN, aprovat l’any 2009, assegura la protecció de menys 700 hectàrees, la majoria de les quals a Mollet (426), seguida de Santa Perpètua (121), Parets (70), Lliçà de Vall (36), Montcada (32) i Palau-solità i Plegamans (12).
Pel mig, Santa Perpètua i Palau-solità i Plegamans, al Vallès Occidental, van edificar polígons industrials i habitatges en una extensió de 600 hectàrees i Mollet va promoure el barri de Can Borrell i va ampliar Plana Lledó i Santa Rosa sumant 127 hectàrees expropiades. Davant la convocatòria de la manifestació de 2015 –que recordava tant la del 1979–, la Generalitat insistia que, des del 1980, quan va rebre l’herència de govern espanyol, ha invertit 136 milions d’euros en sectors residencials i econòmics, que cal sumar 832 milions d’inversió privada i que, tot plegat, ha generat uns 18.700 llocs de treball.
Però l’anomenada crisi del petroli va estroncar els plans i l’any 1977 no s’havia mogut res a Gallecs. Més ben dit, sí que s’havia mogut. El Ministeri havia pagat les indemnitzacions i bona part dels propietaris havien deixat masies i terres, cosa que va donar lloc a un espai amb cases abandonades, moltes de les quals es degradaven i eren ocupades de manera irregular. En aquest context, sectors contraris al projecte, lligats a la lluita antifranquista i als moviments ecologistes i llibertaris van crear la Comissió en Defensa de Gallecs. Persones vingudes de tot Catalunya –i fins i tot de més lluny– van iniciar un moviment d’ocupació i recuperació de cases que feia anys que estaven abandonades. El 9 d’abril de 1978, fa 40 anys, una gran manifestació amb l’assistència d’unes 8.000 persones va recórrer els carrers de Mollet fins al camp de futbol de Gallecs. El moviment entroncava amb altres lluites del moment, com la contrària a l’energia nuclear o la de la defensa dels Aiguamolls de l’Empordà. Quatre dècades després, EL 9 NOU ha reunit, al costat de l’Església de Gallecs, algunes de les més de 1.500 persones que ho van viure.
Manifestació de 1980. El nen de la dreta és Pol Ansó, fill de Lluís Ansó
Les ocupacions de cases es van estendre com una taca d’oli: Can Maiol –masia del segle XVI que avui forma part del Campus Arqueològic de la Fundació Clos (Museu Egipci)– va ser de les primeres. Després van continuar moltes altres: Can Boada Vell, Can Jornet de Palau, Can Veire, Can Torrents, la Casa Nova, Can Ros, Can Mulà, Can Jornet de Parets, Ca l’Estany o Can Notes.
PROPIETARIS RESISTENTS
Alguns propietaris, però, no van voler deixar mai les terres i les cases, com Magdalena Torras, de Can Jornet de Mollet. La seva filla, Marina Duñach, de 73 anys, que tenia 25 anys quan es va produir l’expropiació, ho recorda: “El procés es va viure molt malament. Ja des dels anys 60 venien persones que oferien diners per la finca. Eren especuladors que ens posaven els diners en metàl·lic, però la meva mare mai no ho va acceptar. Deia que es dedicaven a pagès i així volia seguir. L’expropiació va ser un daltabaix. La mare va dir que no es mouria, que allò era casa seva. I així ho va fer. I feia fora els operaris que prenien mides de la finca.”
Duñach no dubta a qualificar els primers anys després de l’expropiació com “un caos”. “Hi havia la sensació que allò era terra de tothom. Ens agafaven els peixos de l’estany, les figues de la figuera… Va ser un procés de degradació i espoli continuat. Les cases que quedaven buides les tiraven a terra. Des de Can Jornet a Mollet hi havia tres cases i no en queda cap. Can Torras, El Forn, Can Fonolleda…” La Marina explica una anècdota que il·lustra el que van viure alguns propietaris. “A Can Ros, els amos van estar a punt de vendre la finca, a finals dels anys 70, per uns 90 milions de pessetes, però es van fer enrere a darrera hora. Després, amb l’expropiació els en van donar 16… De 15 a 90 cèntims el pam. Als que es negaven a cobrar, el Ministeri els ingressava els diners en un compte i ja considerava que tenia la propietat. I els van dir que, quan rebessin l’avís, tindrien dos mesos per marxar.” La Magdalena Torras, però, no va voler marxar mai. Va morir a Can Jornet, on ara viuen alguns nebots de la Marina.
La filla de Can Jornet també recorda com propietaris i ecologistes es van començar a organitzar. “En aquells moments, s’estava arreglant l’església i s’estava fent el nou cementiri, el que ara hi ha davant de l’església. Llavors, amb l’excusa de parlar d’això, el rector, Enric Díez, ens convocava allà, però la Guàrdia Civil ens va fer fora i, llavors, la meva mare ens va dir que anéssim tots a casa seva.” Duñach té clar que el moviment de suport, articulat al voltant de la Comissió en Defensa de Gallecs, va ser “un alleujament”: “Vam veure que, per fi, hi havia una repercussió més enllà del poble. Quan arriben els primers okupes, pels voltants del 1976, el moviment ecologista situa Gallecs al mapa i tothom s’assabenta que hi ha un espai per protegir.” Lluís Ansó, un dels impulsors de la comissió, mort l’any 2016, recordava alguns dels noms en una sèrie d’articles publicats a la revista Línia Vallès, l’any 2002. Hi havia Jaume Arnella, Ramon Arribas, Baltasar Navarro –conegut com el primer okupa de Gallecs–, Feli Chacón, Mariona i Marta Castelar, Francesc Rosella o Pepe Beunza, de Caldes, el primer objector de consciència de l’Estat.
Quaranta anys després de la gran manifestació, Marina Duñach encara es malfia de les administracions: “El PEIN no és garantia que no hi passin noves vies de comunicació. La protecció l’hem de garantir des del territori, tenint el cap aixecat. El poder el tenim la gent que defensem Gallecs.”
