M’agradaria pensar que potser l’Ajuntament de les Franqueses farà valer el seu poder decisiu i reflexionarà prou sobre el canvi de nom de l’escola Joan Camps

Del magnífic article de Paco Monja sobre Joan Camps [vegeu EL 9 NOU del divendres, 18 de maig], n’extrec una lliçó magistral, al mateix temps que em continuo fent una llarga pregunta: què volen aquesta gent? Per què a aquesta senyora directora i al reguitzell de pares i mares, l’AMPA, d’alumnes i mestres i de treballadors els va pasar pel cap el canvi de nom de l’escola? Segur que el nom era tan llarg? Segur que no era prou representatiu? Jo no he sigut pas mai socialista –i mai no ho seré–, però en Joan Camps formava part d’una generació inoblidable, i que ara segurament es pretén oblidar. Diuen que el nom “actual és llarg i que no és representatiu de les generacions que hi ha a l’escola”. Dir això només es pot qualificar com una vergonya. En Joan Camps va ser estimat per tots els qui el van conèixer. La seva mort sobtada va agafar desconcertats als qui en aquell moment formàvem part de l’Assemblea de Catalunya de Granollers, però també dels pobles de l’entorn. El seu era un socialisme arrelat a Catalunya, molt lluny de l’actual, recuperador d’aquella mena de democràcia incipient, seguidor de l’enyorat Salvador Casanova. En Paco Monja ens fa llegir novament aquells consells d’en Joan Camps: “Ser dignes continuadors de l’obra dels presidents Macià, que ens va ensenyar a viure, i de Lluís Companys, que ens va ensenyar a morir.” El jove Joan Camps no era d’Esquerra Republicana, però entenia molt bé el valor d’aquelles figures definitives de la nostra història. Com m’agradaria escoltar al socialisme actual parlar d’aquesta manera! Quin canvi d’actitud i de pensament, oi? Jo tampoc no vaig conèixer personalment en Joan Camps. Quan va morir jo tenia la seva edat. Quan les nostres il·lusions juvenils es feien visibles a la societat, en Joan Camps deixava un buit inesborrable. Recordo molt bé l’enorme impacte dels joves que començàvem a ser a la trinxera. En Joan no ens podia deixar en aquells moments difícils. El vam trobar a faltar. Molt. Avui no podem saber el seu pensament, però sí que sabem el pensament dels seus limitats anys de polític, i també els seus anys de persona. Com es poden atrevir a dir que en Joan Camps no representa les generacions actuals? Com es poden atrevir a qüestionar i esborrar el record d’aquest noi honest i patriota que ens va deixar quan ens era més necessari? Qui són ells per treure el seu nom? Com els poden explicar als alumnes que Joan Camps no els representa? Qui és aquesta directora que ignora la importància política i humana de Joan Camps? Com poden votar els alumnes, els pares, els mestres, els treballadors, el foragitament d’un nom tan emblemàtic i noble com el seu? Com és possible que en un dia d’un mal son a algú li hagi passat pel cap aquesta idea tan desenraonada? La directora coneix qui era? I els alumnes? I els pares i mares? Jo no era pas socialista en aquells moments, quan Joan Camps sortia a l’escena política. Ni ho sóc ara –Déu m’en guardi!–, però potser aquell home jove, defensor de les nostres llibertats que llavors eren en joc, sigui avui una nosa important per a alguns aprenents de democràcia. I ja sabem que l’Ajuntament de les Franqueses tindrà l’última paraula, i també la Generalitat (?), però m’agradaria pensar que tot aquell reguitzell de gent que forma la “comunitat educativa” s’ho pensaran una mica més a l’hora de continuar amb aquesta barbaritat. En Paco Monja ho acaba dient: “Increïble! Visca la pedagogia!” Però ben garbellat, molt em temo que pot passar com a aquella escola, Verge del Remei de Santa Maria de Palautordera. Amb un nom estimat per la gent de Palau, però que el progressisme escolar va fer canviar barroerament pel de Fontmartina. Res s’hi va poder fer. Ni signatures ni explicacions populars. O com el nom del primer Institut de Cardedeu, Manuel Raspall. Sí, sí: aquell que s’havia de dir de manera natural Roser Pujades, la gran mestra de Cardedeu, la fundadora del primer institut. Els alumnes van votar per en Maradona. Els pares i mares van votar el que volia el director. I aquell director de l’escola, socialista de la Garriga, sense saber-ne res, va imposar el nom d’un arquitecte garriguenc, que res tenia a veure amb la pedagogia catalana ni amb l’ensenyament. Canviar el nom de les escoles deu ser, doncs, una de les feines importants de les comunitats educatives, com si la feina habitual d’una escola no en fos una altra de ben diferent. De fet, cap director d’escola no hauria de prendre cap decisió tan important. Ni els pares i mares d’alumnes ni els mestres ni els treballadors. “Quina pedagogia”, diu en Paco Monja! Però el nom sí que fa la cosa. I tant! I diu prou d’un poble que estima les seves arrels i estima la seva gent. En Joan Camps, el patriota, el jove ple de valors humans, l’home d’un futur escapçat de manera fulminant, no es mereix aquest menyspreu. Actituds fortes, una veu clara i un pensament sòlid. Joan Camps era sempre conscient del futur del seu país. Potser m’agradaria pensar que és només ignorància, però potser sí que alguns coneixien com pensava. I a aquesta gent s’acostuma a llançar-los a les feres. I això és el que es vol fer callar. M’agradaria pensar que potser l’Ajuntament de les Franqueses farà valer el seu poder decisiu i reflexionarà prou aquest canvi de nom de l’escola. És clar que davant de la suprema intel·ligència de tanta gent potser els serà un xic difícil prendre posició. Jo, repeteixo, no soc socialista –ni ganes– ni soc pas de les Franqueses. I potser sereu capaços de dir que a mi no em va ni em ve pas aquesta història. Però i tant que em va! Vaig conèixer en Joan Camps. Poc, molt poc. El recordo al míting del Pavelló d’Esports d’aquell 10 de setembre. Veu dura, veu clara. Va ser un moment únic. Gairebé només quan tots començàvem a veure aquella llum del fons del túnel. I és que en Joan Camps i Giró no sols es mereix tenir el seu nom a l’escola, sinó que l’escola faci una profunda pedagogia humana, política i social d’una persona profundament arrelada al país. En Joan i l’Oriol han de saber que hi ha gent que va estimar el seu pare i que van compartir les seves esperances. I potser hi ha algú a qui, avui, és això el que els fa mal.