Fa més de 10 anys que Jordi Basté (Barcelona, 1965) lidera el ‘prime time’ radiofònic a Catalunya, des d’El món a RAC1. Acaba de començar nova temporada –la 17– del programa que acompanya cada dia més de 700.000 catalans, segons el darrer Estudi General de Mitjans (EGM). La perspectiva de l’actualitat que ha de venir durant el curs i la fortalesa de l’equip són el que el fa decidir a continuar. Això, i la seva passió. La ràdio, sempre la ràdio, visca la ràdio.
–Fem aquesta entrevista a Vic, el dia que es presenta la programació de RAC1 a L’Atlàntida. Quan els lectors la tinguin al davant, vostè ja portarà una setmana de la seva 17a temporada amb El món a RAC1. La decisió de continuar la pren any a any, partit a partit?
-És guardiolisme, Guardiola ja diu que les decisions es prenen any a any. Pot haver-hi molts motius: per esgotament, per edat, per avorriment (no meu sinó dels mateixos oients), … Vas palpant l’ambient i prens la decisió de fer un any més o d’anar preparant l’adeu, que evidentment està més a prop que lluny.
-Què mou Jordi Basté a seguir? El lideratge, els premis com aquest últim Ondas, l’equip, l’actualitat que veu a venir?
-És com una mandonguilla de tot. És evident que hi ha un element prioritari, que és l’equip. Si veiés que està esgotat i que no seguirà, que no estaria a l’alçada del que tinc ara, seria el primer motiu per deixar-ho. Els premis t’ajuden i t’alegren, però no són un factor prioritari. Sí que és important el cansament. Jo sempre he dit que soc una persona més de nit que de dia. I ja són molts anys que visc amb aquest ritme canviat. Si fa vint anys m’haguessin dit que m’estaria llevant cada dia a les 4 de la matinada, hauria apostat clarament que no ho faria. I encara un altre element important: et mires la temporada i penses què passarà la que ve. Això t’ajuda molt: que si unes eleccions europees, que si uns Jocs Olímpics… i dius “vinga, va, un any més!”.
-… i el compte enrere de despertadors es torna a actualitzar!
-Aproximadament, a uns dos-cents vint!
-Quan s’està al capdavant d’un vaixell com El món a RAC1–un transatlàntic, com ha dit Sergi Ambudio el dia que fem aquesta entrevista– les correccions de rumb han de ser molt mesurades? L’oient s’enganxa a unes rutines i potser no deixa marge a gaire novetats.
-Hi ha gent que diu que les coses s’han de tocar quan funcionen. Però als matins la gent està habituada a uns costums, uns rituals, i en això soc molt clàssic. Me’n recordo que quan plovia, el meu pare em portava en cotxe a l’escola, perquè normalment hi anava caminant o en autobús. Posava Ràdio 4, i jo sabia que a les 7 i 40 minuts entrava la informació del temps i després, un conte que explicava no sé qui. El pare sabia que si a les 7 i 40 no anava pel carrer Horta sinó més enrere, era que feia tard. A El món a RAC1 ho he volgut aplicar sempre, això. Que la gent sàpiga on ha de ser quan a 3/4 de 8 entra la notícia econòmica. La vida està feta de rituals, i el matí és un espai molt pautat.
–Quins canvis ha detectat en els interessos de l’audiència en els últims anys? Veníem d’un període molt polititzat, el del procés, entrem en una pandèmia, en sortim amb una crisi galopant… Què vol, ara, l’oient?
-A aquestes alçades del segle XXI, i en bona part per culpa de la pandèmia, estem en una època d’extraordinària sensibilitat. És un segle d’emocions, i la pandèmia ens ho va fer experimentar en positiu i en negatiu. Estem parlant més de les malalties mentals, tenim més dubtes, ens hem aproximat més a la família, la nostra tribu… Per tant, el programa ha d’anar per aquest to més sensible. Igual que ens ha passat una altra cosa: la rapidesa amb què la informació passa a través de les xarxes socials o els diaris digitals. Hi ha una paraula que cada vegada veig més que hem d’eliminar de les ràdios: és seccions. La gent no vol seccions, als matins: allò que fa vint anys era imprescindible, ara s’ha d’evitar. El que vol és que li expliquin el que està passant, en present: ni futur, ni passat. Perquè en el futur, ja veurem què passa. I el passat, si és nostàlgic encara, però del més recent no en vol ni sentir a parlar: no li parlis de la pandèmia, ni de segons quins elements polititzats. Cada vegada hem d’estructurar més els programes en present, i no en compartiments estancs.
–Així de passada, ha fet un esment a les malalties mentals. Vostè no ha tingut problema a parlar-ne. Sé de gent que li agraeix que una persona pública com vostè hagi parlat dels seus propis problemes perquè ajuda a treure’n l’estigma.
-Jo soc TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu) i TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat) i ho he explicat més d’una vegada. He treballat amb psicòleg i amb psiquiatre: no estic tarat ni mal fet, però vaig néixer amb uns problemes que, per sort, tenen solució. I no ho sabia fins fa cinc anys, que m’ho va dir una psicòloga. A partir d’aquell moment vaig començar a entendre coses! Jo no entenia algunes de les meves reaccions, i ara me les explico.
–Tanco el parèntesi. Tornem a l’actualitat: parlàvem de menys política, però entrem en temporada amb la perspectiva d’una possible tornada a les urnes a l’Estat, a més de les europees que comentava, amb campanya als Estats Units… Déu n’hi do!
-I amb altres coses, eh? Aquest estiu ha passat una altra cosa de la qual a vegades sembla que ens avergonyim de parlar-ne.
–I no es refereix al cas Rubiales, ja m’imagino…
-No, no… Una part important de gent va parlar abans d’un tio guaperes que va trossejar la seva presumpta parella a Tailàndia. Això és un Crims molt salvatge! I per què no hem de parlar-ne? A les ràdios, estem començant a perdre la por d’allò a què ens han educat els diaris: parlar de política damunt de tot. Crec que la gent vol parlar de política, però en moments puntuals. Li agrada parlar de música, de cinema o de sèries… m’atreviria a dir que, quan vam començar fa 17 anys, érem el primer programa a parlar de sèries! I ara, la gent ja no demana quina pel·lícula has vist sinó quina sèrie estàs mirant. És a dir, tot va evolucionant: quan s’acosten unes eleccions catalanes, europees o americanes n’has de parlar, és clar. Però sense caure en la política per a polítics… o per a periodistes.
–Li costa que els tertulians ho assumeixin?
-Sí que costa. Però hi ha gent que està preparada per fer-ho. Un exemple que poso sempre és el de Màrius Carol. Culte, divertit… puc estar-hi d’acord o no, però ell pot parlar de futbol, de cinema o de política. N’hi ha d’altres que la política és el seu tema i no els treguis gaire d’aquí, i em posa una mica nerviós.
–Va acabar la temporada anterior mostrant-se més contundent del que és habitual en vostè amb els polítics espanyols, els caps de llista que van esquivar les invitacions per venir al programa. Per què creu que passa això, si després els resultats que fan a Catalunya –bons o dolents– són decisius per a gairebé tots els partits?
-Per por. A les últimes eleccions al Parlament, va venir al programa Pablo Casado… i la va espifiar. No des del meu punt de vista, però va ser molt sincer quan va dir que no estava d’acord amb els que deien que l’1 d’octubre s’estava votant en unes eleccions homologables i tampoc amb els que deien que no s’estava votant. A Madrid no l’hi van perdonar. I això no ens va ajudar. Aquesta vegada, Pedro Sánchez va dir que vindria, teníem data acordada, però ho va desconvocar l’endemà que féssim l’entrevista amb el president Puigdemont. I crec que ho va fer perquè tenia por de segons quines preguntes relacionades amb el que aquest havia dit: que havia negociat amb gent del PSOE. Ens van dir que no era per això, però apostaria que sí.
-“La ràdio, sempre la ràdio”, com diu vostè. Però com veu els canvis en les formes de consum? Pugen generacions noves que estan més acostumades a sentir un pòdcast quan els interessa que no un programa en directe. Com ho veu?
-Bé, però hi ha un carril central, l’autopista. I és la ràdio convencional. Almenys pel que fa als grans eixos: el matí, la tarda, els esports i els informatius. Què vull dir amb això? Que un programa de crims, un programa per a joves o un de cuina et poden anar per a un pòdcast. Però quan et lleves al matí, per saber què passa al món has de connectar la ràdio o la tele en directe. O si vols escoltar un partit de futbol. I això ho he dit milers de vegades: als anys 60 va sortir la tele en blanc i negre, als 80 va sortir la tele en color, després va arribar internet, i a cada pas deien que la ràdio es moriria. Ara els pòdcasts… i la ràdio no s’ha mort mai perquè hi ha coses que no canviaran. Jo al meu pare li deia que canviés d’emissora al cotxe i posés Los 40, i no ho feia mai! I al cap de pocs anys vaig començar a escoltar un programa que es feia a Antena3 Radio, divertidíssim, que es deia Gomaespuma. Anàvem a la disco i ens quedàvem al cotxe per escoltar-lo. Ara això ho podries escoltar en pòdcast, és clar. Però una cosa no canviarà: la generació que ara demana que el pare li posi música d’aquí a uns anys sentirà el fill que li demana el mateix, i ell no canviarà d’emissora perquè vol saber què passa al món.
–I després hi ha aquella cosa que pot semblar una mica antiga, però que crec que encara és vàlida: la ràdio fa companyia. Hi ha algú a l’altra banda.
-I és que la ràdio fa companyia permanentment, sobretot a la nit. Jo encara dormo amb la ràdio sota el coixí. En la solitud necessites algú que t’acompanyi, i això passa amb la gent gran i la gent jove. Si algú té sensació d’angoixa, de solitud o de tristor, a la nit sobretot que és quan arriben els mals pensaments, li recomano que busqui un transistor petit –això que cada vegada és més difícil de trobar– i que se’l posi sota el coixí. No amb música, sinó amb gent que li parli.
–Aquest estiu ha passat el relleu a Sergi Ambudio, un periodista fastigosament jove com sol dir vostè. Una bona redacció ha de ser intergeneracional? Ho dic perquè els que som com vostè o un servidor, a vegades se’ns qualifica com un tap.
-La meva psicòloga sempre m’ho diu, que és molt important que la gent gran es barregi amb gent jove i al revés. Es crea un conflicte d’interessos, sí, però veus com pensem uns i com pensen els altres. Crec que el segle XXI és un segle de col·lectivitats. És important que la gent de diferents àmbits ens trobem i en parlem: no és el mateix el cervell d’algú de 28 anys d’ara que el de 28 anys de la meva generació. I no és el mateix algú de 50 anys d’ara que de la generació dels meus pares, que ja eren unes persones grans. És important que ho veiem. I que ho mesclem. És normal que diguin que som uns taps, però teníem tants o més problemes per trobar feina en aquest ofici: ens pagaven igual de malament que ara, i hi havia menys mitjans. Però hi ha una diferència: abans es pagava el talent.
–Ara no?
-Ara sembla que qui sigui talentós i puja és perquè és un trepa. I crec que no és així: moltes vegades el que puja és perquè té talent, i trobar-ne és complicat. Quan tens talent, sura. I si sura, treballaràs.
–Ara que estem tan preocupats per la salut de la llengua, en el camp de la comunicació podríem dir que la ràdio sí que ha fet els deures?
-La ràdio en català gaudeix de molt bona salut. M’atreviria a dir que el govern mai no ha agraït prou a la ràdio el que ha fet per la llengua, ja ho dona per descomptat… la ràdio va sola. Penso que ens haurien d’estimar més del que ens estimen. Si sumes RAC1, Catalunya Ràdio, la SER en català, Ràdio 4, les musicals, les locals… és una meravella! És un meravellós exercici democràtic: tu poses la ràdio que vols, en l’idioma que vols. I les dades que tenim són que RAC1, per exemple, l’escolta molta gent que no és catalanoparlant. I això és molt bo: hi ha gent que, encara que no el parli, entén el català i que potser el vol parlar o el vol aprendre, i li agrada escoltar-lo a la ràdio. Per molt que alguns polítics vulguin utilitzar la llengua com a arma llancívola, no ho és. És un nexe d’unió.
–Si no fes El món a RAC1 a vostè no ens l’imaginem fora de la ràdio. Però què li queda per fer i li agradaria?
-És un altre dels motius pels quals no ho deixo! Fins que no em diguin què volen que faci, em sembla que no ho podré deixar, perquè soc molt insegur en això. M’agradaria molt anar de corresponsal a Nova York, sempre ho he dit. I una altra de les coses que m’entusiasmaria és anar allà on hi hagués la notícia, és a dir, ser un redactor volant: que si hi ha unes eleccions, uns Jocs Olímpics… o una guerra. Puc fer-ho, la meva canalla ja són grans.
–Ho troba a faltar, fer carrer?
-Sí, durant molts anys vaig ser redactor de carrer. M’agrada mirar, badar, i explicar-ho. Als Jocs Olímpics, per exemple, l’any que m’ho vaig passar més bé va ser el 2012 quan el Pepe Antich, que llavors era el director de La Vanguardia, em va dir “ves a Londres, però fes el que et doni la gana… que vagis a veure els esports, però també als carrers o a les discoteques”. Per a mi, va ser un clic mental bestial: reinventar-te, mirar, escriure… perquè a mi m’agrada escriure, més que parlar. Això no ho he pogut fer durant 17 anys, i m’horroritza. Quan em diuen és que tu ets periodista jo dic que no, que faig de comunicador. Periodista és el que està al carrer, que va a buscar notícies… un fotògraf és més periodista que jo, que estic tancat en un estudi explicant la vida.
