La importància del nom
Malauradament no el vaig conèixer. Quan vaig començar a fer de periodista el 1977 com a corresponsal del Vallès Oriental del periòdic Mundo Diario, Joan Camps i Giró (Caldes de Malavella, 1948 – Granollers, 1976) feia ja uns mesos que havia mort. Recordo que es parlava molt d’ell aquells anys i que la seva mort va ser molt sentida. No n’hi havia per a menys. Era jove [tenia 28 anys], feia de professor de Geografia i Història a la Universitat de Barcelona, presidia l’Associació Cultural de Granollers, era membre del Partit Socialista de Catalunya (Congrés) i integrant de l’Assemblea de Catalunya, estava casat amb la professora Montserrat Lorente, amb qui tenia un fill de dos anys (en Joan) i n’esperaven un altre (l’Oriol)…
Durant molts anys aquests han estat bona part dels records que conservo d’un granollerí d’adopció –va venir amb la seva família ferroviària i tres germans més des de Mataró a Granollers quan tenia 14 anys– que, segons diuen, semblava cridat a fer grans coses. Camps va morir d’un infart fulminant el 22 de novembre de 1976 a la botiga Tècnic Gralla, un espai que, juntament amb La Gralla, visitava sovint per consultar llibres i participar també en algunes de les reunions clandestines que s’hi feien en plena dictadura.
Convertit en un referent del socialisme granollerí i vallesà, el seu nom i la seva persona van merèixer després de la seva mort el respecte i l’admiració de persones de pensament ben diferent. És un fet que es pot constatar als escrits que sobre ell es van publicar als setmanaris Granollers Comunidad Cristiana i Comarca al Dia. Camps, que es postulava com a possible candidat del PSC a les eleccions municipals de Granollers de 1979, va morir en ple combat per la recuperació de la democràcia.
El 10 de setembre de 1976, amb motiu de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya, va participar en el primer míting de l’oposició democràtica local, que va organitzar l’Assemblea de Catalunya i que es va fer a les 10 de la nit al Pavelló Municipal d’Esports. Junt amb ell, van intervenir-hi Salvador Casanova i Oriol Montaña. L’Arxiu Municipal conserva imatges i fotos d’un acte polític que serveix per mostrar el coratge d’aquelles persones que lluitaven per les llibertats i la democràcia en plena dictadura. En ple combat i amb el Caudillo ja sota la làpida del Valle de los Caídos, Camps tenia preparat, el dia que va morir, la intervenció que havia de fer tot just quatre dies després, el 26 de novembre, en un nou acte públic titulat “Salvar Granollers per a la democràcia”. En aquest escrit, el jove polític demanava als granollerins “ser dignes continuadors de l’obra dels presidents Francesc Macià, que ens va ensenyar a viure, i de Lluís Companys, que ens va ensenyar a morir”.
Arribats a aquest punt, els asseguro, amables lectors, que podria dir moltes més coses d’una persona que com ja els he insistit m’hauria agradat conèixer. Autor d’articles de premsa, va escriure el llibre La Guerra dels Matiners i el catalanisme polític (1846-1849) (Curial, 1978). Les meves reflexions sobre la vida i obra de Joan Camps venen motivades només per una decisió que considero del tot injusta. A veure què n’opinen vostès.
NOTA A PEU D’ARTICLE
Aquestes línies van adreçades especialment a totes aquelles persones de l’Escola Bellavista-Joan Camps i Giró de les Franqueses que participen o han participat en el canvi de nom del centre en considerar que “el títol és llarg i que no es representatiu de les generacions que hi ha actualment a l’escola”, en paraules de la directora Caro Rossi [vegeu EL 9 NOU del 10 de maig de 2018]. Segurament és democràtic el que fan i guanyaran. Però els asseguro que a mi no m’acaben de convèncer. Ho veig rar. Uf!
Sovint el nom no fa la cosa, però aquí sí. I sobradament. Es tracta d’una persona socialment i política íntegra i d’un professor d’història reconegut i amb un bon nom a tot el Vallès aquells anys. No n’hi hauria prou que el nom de l’escola fos una decisió del primer ajuntament democràtic de les Franqueses? És cert que Camps no estava directament relacionat amb el municipi –sí que ho era, però, la seva acció política en defensa de les llibertats de tothom–, però, és clar, el títol del col·legi es massa llarg. Increïble! Visca la pedagogia!