Vull reivindicar la visibilització permanent de les dones i de les nenes –siguin d’on siguin– a través del llenguatge

Imaginem un món sense dones o sense la feina –sigui remunerada o no, sigui als llocs de treball, a casa o com a voluntàries en alguna associació– que fan les dones en qualsevol dels àmbits en els quals fan coses. Imaginem només un dia sense aquesta feina que, calladament, fan les dones cada jornada, els 365 dies de l’any. Visibilitzar, reivindicar l’autoria i la importància d’aquesta feina que moltes vegades es fa de forma gairebé anònima ha estat l’objectiu del Dia de la Dona –o de les Dones–d’aquest 2018 en què les dones –totes– han estat cridades a la vaga i els homes a ser solidaris i a cobrir els serveis mínims. Encara avui sentim a dir, i és cert, que darrere d’un gran home hi ha una gran dona. Una o unes quantes, i tant dins de l’àmbit laboral (secretària, vicepresidenta...) com a fora (amiga, companya, esposa, mare, germana i –en alguns casos– fins i tot filla), que, des de la invisibilitat, treballen perquè la feina de l’home (cap, president, amic, company, fill, espòs, germà o –fins i tot– pare) llueixi. Montserrat Roig va descobrir Neus Català a París en una assemblea de deportats mentre estava acabant la recerca per al seu llibre Els catalans als camps nazis. Fins aleshores, només havia entrevistat homes. I mira que era feminista, la Montserrat! Potser per això, en sentir l’accent català de la Neus, li va preguntar si ella també havia estat a Ravensbrück i si sabia de més catalanes i espanyoles dones, deportades. Aleshores, la Neus li va assenyalar tota una platea plena de dones i li va dir: Totes aquestes, nena. Totes aquestes”. “Les dones vam ser les oblidades entre els oblidats”, deia sovint la Neus. Neus Català va ser rescatada de l’anonimat per Montserrat Roig. Elisabeth Eidenbenz, que tantes vides va salvar des de la Maternitat d’Elna, va ser recuperada per Assumpta Montellà... És cert que cada cop hi ha més dones entre les il·lustres de la història, la cultura, la ciència o la política; més lluitadores que aconsegueixen ser reconegudes, però també més dones que es dediquen a buscar i recuperar-ne d’altres de l’anonimat. També és cert, però, que encara queda molta feina per fer. Aquí i allà, on, només per portar aigua a casa, les dones fan un munt de quilòmetres; on, per no tenir drets, les dones no poden ni expressar la seva opinió ni parlar en públic ni triar amb qui volen viure ni amb qui volen tenir fills ni si es volen casar o volen ser mares solteres ni portar el rostre descobert i sentir la frescor de l’aigua en el seu cos. I no en parlem de treballar fora de casa i de guanyar un sou, de deixar de servir a casa... en un micromón que trobem a qualsevol indret d’aquest món globalitzat, injust, empobrit i ple de guerres, que obliga moltes persones a fugir del seu país per buscar refugi en un altre. Sense voler fer grans gestes ni arreglar el que no puc, jo, aquí i ara, des de la meva insignificança, vull reivindicar la visibilització permanent de les dones i de les nenes –siguin d’on siguin– a través del llenguatge. Vull demanar als i a les periodistes que tinguin cura d’utilitzar termes genèrics per fer els plurals col·lectius en lloc d’utilitzar el masculí en plural com a genèric. I que, ara que venen jornades de portes obertes a les escoles, les persones responsables dels centres educatius obrin les portes a les famílies (mares i pares) que volen escolaritzar els seus infants (nens i nenes). Si des de les escoles i des dels mitjans de comunicació es fa visible la part femenina de la societat amb el llenguatge, la visibilització de les nenes, de les adolescents, de les joves i de les dones s’anirà fent cada cop més present –des del moment en què la criatura, i no el nadó, neix– i s’anirà equiparant amb la part masculina fins a arribar a la igualtat. Perquè les paraules tenen força i, com deia Gandhi, “tingues cura del que dius perquè les teves paraules s’acabaran convertint en les teves accions”.

Vull reivindicar la visibilització permanent de les dones i de les nenes –siguin d’on siguin– a través del llenguatge

La visibilització en el llenguatge és un pas endavant en el reconeixement