L’autoritat dels qui no tenen poder
Manllevo el títol d’un apartat breu que el meu grup d’Ètica i educació va escriure l’any 2000 a La veu de l’altre (AAVV. Bellaterra: ICE /UAB). En una part important, soc deutora d’aquest equip de persones que m’han acompanyat més de 20 anys a pensar i repensar l’educació i el sentit de la vida.
Parlar d’autoritat en educació és imprescindible i no pas perquè pensi en cap “pèrdua d’autoritat” dels i les mestres. Sense autoritat un docent no pot exercir la seva professió. Autoritat és un mot controvertit perquè solem relacionar-lo amb poder, imposició, superioritat o verticalitat, conceptes molt propers a autoritarismes i totalitarismes. Però no és el mateix parlar de l’autoritat com a poder executiu dictatorial que fer-ho de l’autoritat que propicia el creixement o que protegeix. Tampoc no és el mateix parlar d’autoritat des de la vida política o social, que fer-ho des de l’educació o l’ètica.
Autoritat ve del llatí i té l’origen en us substantiu, auctoritas, provinent del verb augeo, del qual en vull destacar tres significats: fer créixer, proveir i reforçar. El llatí distingeix entre l’auctoritas i la potestas. Dit pel broc gros, l’autoritat s’aparella bé amb l’educació perquè permet apropament i una certa simetria, la potestas, potestat, en canvi és més pròpia d’aquells que han de manar de forma directa i imperativa.
Hi ha persones que traspuen autoritat i no necessàriament tenen fusta de líders ni de mandataris. Traspuen autoritat perquè són admirables, per la seva coherència, la seva saviesa, la seva honestedat i honradesa, pel seu saber dir i saber callar o per la seva capacitat de fer-nos progressar i créixer en el seu camp d’estudi o treball. Excel·leixen perquè saben minimitzar els errors dels altres i lluir-ne els encerts, perquè reforcen, si cal, les facetes dels que ho requereixen, sense fer-los sentir dèbils. Brillen perquè saben proveir de coneixements valuosos sense fer sentir ningú ignorant. Solen ser persones que mai cerquen imposar el seu criteri ni cridar perquè se les escolti. Mai fan al·lusió als seus èxits i solen analitzar críticament les raons dels seus fracassos.
L’educació ha de cercar aquesta autoritat sense poder, que no neix en el jo sinó en l’altre. El mestre o la mestra no es pot atorgar l’autoritat, la que tingui ha de néixer dels seus deixebles. L’autoritat prové de l’infant o de l’adolescent.