Els vius d’ara hem de recordar els absents, els morts per acte cruel. Fer-ne memòria és reivindicar justícia

El que va passar a Granollers el 31 de maig del 1938 ho van patir moltes altres ciutats del territori espanyol durant els gairebé tres anys de Guerra Civil. Les víctimes dels bombardejos ho són de la barbàrie. La decisió del rebels franquistes de bombardejar la població civil posa de manifest un abisme atroç de maldat. Primo Levi afirma que “allò que ha estat possible perpetrar ahir podrà intentar-se novament demà” i és justament aquesta la raó per la qual hem de recordar i hem de bastir una política de memòria històrica capaç de mantenir el mal a ratlla. Una memòria històrica que no sigui només per tenir la consciència tranquil·la.

Sabem que el territori espanyol dels anys d’aquella guerra va esdevenir camp de proves per aplicar tàctiques bèl·liques, que després serien ordinàries en la Segona Guerra Mundial. Els bombardejos sobre població civil eren l’avís del que li esperava a Europa: el MAL, en majúscules, perquè això va ser l’Holocaust. L’hem aturat, el mal? Existeix avui algun territori que sigui camp de proves de noves tàctiques bèl·liques o de noves armes més destructores? Què hi diu Europa i, sobretot, què fa per aturar-ho?

Una política de memòria històrica ha de ser també democràtica i no és assumible que un país que es diu democràtic encara no hagi posat recursos necessaris per saber on descansen tots els morts. La ciutadania també s’hi ha de comprometre i ha de saber que comprendre l’enemic és conèixer-se a si mateix i detectar en què som iguals. Tots som maldat i bondat, barrejades. Què fem nosaltres per no fer néixer en nosaltres el ressentiment i la revenja? Com ho fem per fer actes de reparació, de record de les víctimes, que no siguin actes que alimentin l’odi?

També aquí l’educació és el camí. L’educació ens ha de mostrar que no fem memòria de fets traumàtics perquè ens plau recrear-nos en les baralles o el dolor, que tampoc ho fem ni per quedar bé ni per sentir-nos dels bons. L’educació ha de fer conèixer què passa deixant que el mal triomfi. Ha de mostrar que hi ha dos passats: el que està present i l’absent. El passat dels vencedors sobreviu i el present se’n considera el seu hereu, així ens ho deia Walter Benjamin i així continua essent. El passat vençut no és present, és absent. Per això els vius d’ara hem de recordar els absents, els morts per acte cruel. Fer-ne memòria és reivindicar justícia.