Donar un valor extraordinari a l’examen suposa allunyar l’alumnat del coneixement científic

Els docents preparen exàmens, fan preguntes i plantegen problemes que l’alumnat ha de resoldre per mostrar el coneixement d’una assignatura. L’alumnat prepara exàmens, és a dir, estudia o memoritza per aprovar totes les assignatures d’un curs. Docents i alumnat estan condicionats per un sistema que prioritza la despersonalització, la repetició i la rigidesa. En aquests mesos de maig i juny la pressió es fa més forta perquè s’hi concentra tot el que té de pervers i nefast el nostre model educatiu, en especial en l’etapa postobligatòria i universitària. Assignatura i exàmens s’associa a estudiar. Però estudiant és el que estudia, no qui s’empatxa de continguts per recordar-los només per a l’examen. Preparar exàmens és una manera de denigrar l’escola i tota institució de saber, també la universitat. Referint-se al sistema educatiu que tenim, compartimentat en assignatures i propens a obligar l’alumnat a preparar exàmens més que dominar coneixements, l’Emilio Lledó a Sobre educación (Taurus, 2018) diu que el que cal preparar és el coneixement de la matèria, no els exàmens: “[…] El examen es muestra de un saber memorístico, manualesco, convertido en disparatada liturgia examinadora.” Donar un valor extraordinari a l’assignatura i a l’examen no fomenta ni el pensament crític ni el pensament creatiu i suposa allunyar l’alumnat del coneixement científic. Ben al contrari, és mostra d’institució educativa malalta i rígida, encarcarant el professorat que es fa especialista en un programa concret, però que no sap anar més enllà, perquè l’obliga a repetir continguts, sovint obsolets per encarar el futur. Una escola o una facultat han de ser llocs per il·lusionar l’estudiant en el coneixement científic i on emprar procediments d’investigació, no per repetir continguts tancats i acabats. Sempre he somniat l’escola-territori-saludable, on hi ha tranquil·litat i mitjans per aprendre, on cadascú se sent prou lliure per mostrar-se com és i prou responsable per tenir cura dels altres, impregnant i deixant-se impregnar d’afectes i sabers. Territori per parlar, escoltar, explorar, investigar i inventar. Territori on s’hi contrasta coneixement i s’hi remira allò vist. Territori de llibertat i on s’hi fa “el que toca” perquè hi ha temps per triar i temps per cedir. S’hi discuteix i s’hi pateix. S’hi riu i s’hi plora, com a la vida i per a la vida.