Rosa Pruna: “La Unió Europea és la gran culpable que costi tant viure de pagès”

ANATOMIA D’UN CANVI CLIMÀTIC
Nascuda a Santa Maria de Palautordera, Rosa Pruna, de 79 anys, ha viscut tota la vida a pagès, a Llerona, i al capdavant d’organitzacions i fòrums per a la defensa d’agricultors i ramaders.

Tots els experts amb qui parlo sobre canvi climàtic defensen que caldrien més pagesos a casa nostra.
Cert. I cada vegada n’hi ha menys.

Per què pleguen?
Perquè les coses no van com haurien d’anar, i això que costa molt que un pagès o una pagesa plegui del tot després d’haver-s’hi dedicat tota la vida. Ara mateix el que més hi ha són joves d’entre 40 i 50 anys. Hi ha massa entrebancs perquè algú comenci. Els més joves es queixen de tanta burocràcia i acaba passant que els que s’han format en pagesia, i no només enginyers agraris, treballin d’una altra cosa i intentin compaginar-ho amb els seus camps o els seus animals. La Unió Europea és la gran culpable que costi tant viure de pagès.

Per què?
Perquè ha marxat del que es va establir a la Política Agrària Comuna (PAC). Arran de la Segona Guerra Mundial, s’acorda la PAC perquè faltaven aliments per a tothom, perquè la gent passava gana. Del 1957 cap aquí s’ha anat perdent aquesta essència de la PAC. Des del Tractat de Roma fins al 1992, penso que es va fer molt bé, potser fins i tot excessivament bé perquè tothom produís. A partir del 1992, amb el lliure comerç i la globalització van començar tots els mals. I que tots els països europeus han d’aplicar la PAC, però cadascun l’adapta a les seves lleis i normatives estatals. Els francesos les apliquen pensant en els seus pagesos…

França cuida millor la pagesia?
Molt, al revés d’aquí. Al nostre sector lleter, per exemple, ha plegat tantíssima gent deixant-s’hi la pell i el patrimoni. Una dada: el 1986, quan vam entrar a la UE, a Catalunya hi havia 6.500 explotacions lleteres. Ara no arribem a 400 a tot Catalunya. Des de la UE s’han fet coses malament, però des d’aquí, mani qui mani, encara s’ha empitjorat molt més perquè no s’ha tingut en compte com són d’estratègics els pagesos.

Què caldria fer al Vallès Oriental perquè n’hi hagués més, de pagesos?
El 2013 vam crear Km0 i va costar moltíssim, perquè les administracions tampoc no hi creien, diguem-ho tot. Però, vaja, el Vallès Oriental va ser dels llocs on va sortir més gent fent producte de proximitat, que és el que debò contribueix contra el canvi climàtic. Ara tenim Km0 arreu de Catalunya, però cal insistir que el futur va per aquí. Ens ho està ensenyant la Terra des de fa dècades i ens ho ha demostrat una pandèmia. Anant al súper la gent tenia por de quedar-se sense aliments amb el confinament mundial i els pagesos vam ser superessencials. Però al cap d’un any de passar la pandèmia, la gent no se’n recorda i ara ens ha arribat una guerra tristíssima que està afectant tant els preus. Ens hem de posar al cap que un país que no produeix és un país mort i el primer de tot que s’ha de produir són els aliments.

Cal pensar més en clau d’economia circular?
Els pagesos l’han feta de tota la vida, en són els creadors. Quan era petita, a totes les cases, tot, tot, tot s’aprofitava. Per exemple, les fruites que queien dels arbres servien per al menjar dels animals. No es llençava res i l’orgànic que quedava anava als femers dels masos per convertir-se en adobs per als camps. L’economia circular, que tant se’n parla ara, de sempre que l’han aplicat els pagesos. I és clar que es pot millorar. Per exemple, a Dinamarca, un país de les dimensions de Catalunya, s’han impulsat a les explotacions agrícoles petites plantes de biogàs i cogeneració a partir dels purins, tant de porcs com de vaques. Aquí al Vallès això és impossible perquè aquestes petites plantes no poden ser a menys d’un quilòmetre d’habitatges, i a la comarca n’hi ha per tot arreu, d’habitatges! Se’n parla molt, d’economia circular, però se’n fa poca.