S’acaba un curs
Mentre escric aquesta columna a les escoles hi ha petons, abraçades i paraules de comiat perquè és el darrer dia de curs. Molts dels infants i adolescents tornaran en començar al setembre. Però alguns acaben etapa i marxen, per sempre, de l’escola en què han passat una part significativa de la seva vida. S’han fet grans i els toca passar a un altre centre. Passar de curs, acabar una etapa o canviar d’escola són fets ben significatius i és una manera d’aprendre a dir-se adéu des de ben menuts.
Acomiadar-se, dir-se adéu o qualsevol altra paraula que es pronunciï per substituir-la, se sol acompanyar d’algun gest. Als més menuts els solem mostrar gestos per dir adéu, fins i tot abans que puguin saber què significa i ens fa gràcia veure’ls moure les seves petites mans en senyal de comiat. Així aprenen que, després del gest, alguna persona ha deixat d’estar al seu costat, aprenen que és un gest que significa que alguna cosa s’acaba.
En els comiats que s’entreveuen llargs se solen dir paraules amables i es fan gestos d’afecte. Hi pot haver llàgrimes en aquells comiats que se saben definitius. Les paraules, els gestos i les llàgrimes solen posar de manifest enyor, melangia o tristor, que de cap manera estan renyides amb sentir l’alegria, la satisfacció o el goig, que també pot suposar un bon comiat. Són emocions de finals d’etapa en moments que sabem que hem de continuar un camí en el qual no ens acompanyaran, si més no durant un temps, les persones que hem vist cada dia.
Infants i adolescents viuen intensament aquests comiats que es fan a l’escola. Són per a ells moments de forta transcendència i d’una gran càrrega emotiva. Els i les mestres solen preparar els comiats amb afecte i pensant en les particularitats de cada grup, però poques vegades es pensa què sent cadascun dels i de les alumnes després de passar la porta de l’aula i de l’escola el darrer dia de curs. Hi ha infants i també adolescents que els primers dies de vacances senten una mena de síndrome d’abstinència perquè desapareixen de les seves vides persones que fins ara els han fet companyia i senten un buit que no saben com omplir.
A l’escola s’ha d’acollir càlidament, perquè que cada nouvingut se senti l’escola com el seu niu, el seu recer i s’ha d’acomiadar des de l’afecte sincer per deixar les portes obertes, perquè hi pugui tornar qui ho necessiti o desitgi.