Coincidint amb el 225è aniversari del primer enterrament religiós a Sant Antoni de Vilamajor, aquest diumenge es farà una ruta guiada amb l’historiador Ferran Sarrià, per conèixer la història dels cementiris del municipi des del 1798 fins al 2023. La ruta tindrà la col·laboració de l’Associació Art i Cultura, Vilamagore Medieval, Vilamabum, l’Ajuntament i una seixantena de voluntaris. Per anar del cementiri vell al nou es farà una processó teatralitzada amb els personatges de l’època.
Ferran Sarrià va publicar en el seu bloc una detallada història dels cementiris de Sant Antoni. Explica que el 1798 el rei d’Espanya i el bisbe de Barcelona van autoritzar la creació d’una vicaria al que llavors era Vilanova de Vilamajor. Això permetia tenir església parroquial, rectoria i cementiri. Gràcies a la generositat dels veïns es va construir l’església a la plaça Joan Casas i la rectoria a la plaça d’en Riera, però no hi havia diners per al cementiri. Els morts es van continuar enterrant al de Sant Pere, excepte alguns privilegiats enterrats a l’interior de l’església.
El vicari de Sant Antoni, Ramon Ruich, va demanar permís al bisbe per fer els enterraments dins de l’església, al·legant la impossibilitat de tenir un cementiri propi per no poder adquirir el terreny on situar-lo. El rector de Sant Pere, Domènec Torras, i el metge del poble, Bonaventura Sendil, hi estaven en contra. La demanda transgredia l’ordre de Carles III, que el 1787 va prohibir fer enterraments en les esglésies i obligava a construir cementiris a extramurs en un lloc alçat.
El 27 d’octubre de 1798, el bisbe va donar el permís per enterrar els morts a l’interior de l’església mentre “no se senyali lloc pel cementiri”. Es va obrir una sepultura on primer es van enterrar els albats –criatures petites–, entre juliol i desembre se n’hi van enterrar 20. Els primers adults enterrats van ser Francesc Llefrenca de 80 anys, el 2 d’agost, i Madrona Bachs Bruguera, de 73 anys, el 29 d’octubre.
Sarrià apunta en seu bloc que l’Ajuntament, conscient que havia de destinar un espai a l’enterrament dels morts, va posar-se en contacte amb les monges de Sant Pere de les Puelles, titulars d’un terreny situat a la part del darrere de l’església, que el 1809 en van traspassar l’usdefruit a canvi d’un quartà de blat.
El terreny es va convertir en un fossar on enterrar els morts i no es va convertir en cementiri fins l’any 1819. El cementiri incomplia totes les normatives existents des de l’any 1787, especialment la seva situació enmig del nucli urbà. El 1851 s’arriba a l’acord d’adquisició de terrenys entre Tomàs Estaper i el reverend Pau Vila. El desembre de 1860 es va inaugurar el cementiri nou que va costar 4.242 rals. Les restes mortuòries es van traslladar de l’antic al nou cementiri l’any 1866.
El cementiri es va mantenir invariable durant 137 anys. L’augment de les defuncions va obligar l’Ajuntament a negociar amb els de Ca l’Estaper per poder ampliar el cementiri.
{{ comment.text }}