Sara González: “Consideren que ocupem espais que corresponen als homes”

El Parlament de Catalunya va acollir el dia 23 de gener una jornada sobre el ciberassetjament a les dones periodistes. Professionals com Mònica Terribas, Cristina Puig, Ariadna Oltra, Laia Serra, Marta Corcoy i Magda Gregori van exposar la seva experiència. També Sara González, de Sant Celoni i periodista a El Periódico, tot i que fa alguns anys que viu a Barcelona. Sara González va començar en el món del periodisme a 19 anys, com a corresponsal d’EL 9 NOU al Baix Montseny. Va passar per El Periódico, va formar part de l’equip fundacional del diari Ara, després va arribar a Nació Digital i, des del setembre, ha tornat a El Periódico.Ha escrit tres llibres: El cas Mercuri. La galàxia Bustos (2016), El part dels Comuns: relat del naixement de Catalunya en Comú (2017) i Per raó d’estat (2020), amb testimonis de persones acusades de pertinença a banda armada o enaltiment del terrorisme. Participa com a analista política en tertúlies de TV3, Radio 4, La 2 de TVE, RAC1, Catalunya Radio i Ràdio Estel. Per què van firmar el manifest? En realitat el firmen els principals col·lectius de periodistes de tot Catalunya. El Col·legi de Periodistes, el Sindicat de Periodistes, l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya o el Grup de Periodistes Ramon Barnils. Hem constatat que hi ha un tipus de violència creixent en els últims anys, que és l’assetjament que patim les periodistes a les xarxes. Es veu molt clar quan toques determinats temes que sacsegen l’statu quo, que no interessen a determinats partits polítics, com denúncies de vulneració de drets humans, de violències masclistes… I provoquen una reacció a les xarxes que té una orquestració al darrere i que busca dissuadir. Que tu, com a periodista, t’ho pensis dues vegades quan hagis de tornar a publicar sobre el tema. Afecta més les dones? Ens veuen com unes intruses perquè estem ocupant altaveus i espais d’influència que el patriarcat considera que, de forma natural, pertanyen als homes. Les dades corroboren que les dones pateixen més assetjament. També afecta els homes. Cert, però amb un component diferent. Als homes no els diuen que estan en els seus llocs perquè han fet no sé quants favors sexuals, o perquè són els marits de… En el linxament que patim a xarxes, això es una constant. Desacreditar-te com a proressional, assenyalar que no tens la vàlua suficient per ser on ets, intentar silenciar-te… I ho fan des de la vessant de la destrucció personal, assenyalant que tu ets allà de forma immerescuda perquè un senyor t’hi ha fet arribar. Sigui el teu marit, el teu cap o sigui qui sigui. Em pot posar un exemple? En el meu cas, tot parteix d’unes informacions sobre el diputat de Junts Francesc de Dalmases. Des de fa quatre mesos i molt especialment al principi, es va activar una campanya de linxament a les xarxes que acaben dient que jo soc l’assetjadora i ell una víctima. I acaben dient que jo escric aquests reportatges perquè el meu marit és qui és i treballa en un determinat partit polític i m’ha dictat la informació que havia d’escriure. Quan el seu propi partit el força a renunciar com a vicepresident de Junts i el Parlament el sanciona perquè tots els informes corroboren el que vaig publicar. Busquen fer-te dubtar, silenciar-te, dissuadir-te, picar allà on et poden fer més mal. I no tenen en compte que potser tens 17 anys de trajectòria professional. És més, no vaig ser l’única periodista que ho va publicar. També ho va publicar el Diario.es perquè ho vam fer de forma col·labortiva i el company Arturo Puente no ha patit la campanya d’assetjament que vaig patir jo. Hi ha més exemples? Sí. Alguns de molt populars, com el cas del Faqs, de TV3 i la Cristina Puig. Es va normalitzar, durant dos anys, que cada dissabte a la nit, a la Cristina Puig se li deia de tot per les xarxes socials. I ella explica que cada diumenge se’l passava plorant amb la seva filla i patint molt per aquesta situació, perquè s’entrava també en el terreny del descrèdit i la destrucció personal. Tenim un altre exemple: la periodista Gemma Herrero. En el seu cas va ser des que va parlar sobre el mateix diputat pel fet que s’expressa en castellà. I tot el sector de determinats grups també va anar contra ella. També assenyalaven el mateix: qui era el seu marit. Li deien que estava on estava per les relacions personals que ha tingut… I això no afecta els companys homes. Ha servit d’alguna cosa la denúncia? Ha marcat un punt d’inflexió i la prova és que des de diferents institucions s’han adreçat a nosaltres per veure com poden actualitzar els protocols contra l’assetjament, tant en l’àmbit institucional com en l’àmbit privat. Calia una presa de consciència col·lectiva. Potser la solució seria ignorar-ho… Tendim a minoritzar el que es diu a les xarxes socials quan són un espai públic. Ningú normalitzaria que anéssim caminant pel carrer i que, de cop i volta, una, desenes, centenars o milers de persones ens comencessin a insultar de forma sistemàtica. Ningú diria: “Tu tapat els ulls i les orelles i això no està passant.” I això és el que estem fent a les xarxes socials. La primera reacció que té la gent del teu voltant és dir-te que no ho miris i això no existeix. Però és que això existeix i és una gota malaia, constant. Et crea una bombolla que et provoca un malestar psicològic en el desenvolupament de la teva feina perquè Twitter és una eina de treball per a nosaltres. Ha treballat en mitjans de línia editorial diversa. Com ha pogut mantenir la seva independència? El meu criteri és el periodístic i és el que porto amb mi arreu on vaig. Jo diferencio molt el que és la meva feina al diari i la feina com a analista en altres mitjans on també intento aplicar el criteri de l’argument periodístic per sobre de l’ideològic. Com a periodistes hem de donar eines a la ciutadania perquè ells es formin el seu propi criteri. Però hi ha qüestions en que s’ha de mullar? Sí, en la defensa del feminisme tinc una posició molt clara; en l’eix ideològic soc una persona d’esquerres i això es molt evident, però després hi ha altres qüestions en què la realitat és calidoscòpica i hem de tenir en compte tots els punts de vista. I si topa amb la línia editorial? Una cosa es la línia editorial del diari i una altra el criteri periodístic que s’aplica en el dia a dia. Jo sempre dic que hi ha una negociació constant entre els redactors i els caps. Per exemple, del Ferran Casas, que ha estat molts anys el meu cap directe, tant a l’Ara com a Nació Digital, si una cosa puc dir és que hem debatut molt. I les redaccions han de ser això, han de ser debat. Justament per veure com apliquem el millor criteri periodístic però també fer entenedors els titulars. Li ha costat? Hi ha moments més complicats que d’altres. Quan la política està més tranquil·la això facilita també la conciliació en aquest sentit. Però quan hi ha moments agitats, això es tradueix en una major efervescència del debat en el si de les redaccions. Però jo, com a redactora, he tingut caps que han tingut molt clar protegir el criteri periodístic. En el cas del diari Ara, vaig participar en la creació del comitè professional i, per tant, era molt important un diàleg fluid amb l’empresa i la direcció perquè d’alguna manera posem un impermeable a tota la vessant informativa respecte del que són els interessos de la línia editorial. Ha rebut pressions? Els partits polítics sempre intenten pressionar i/o seduir. Hi ha diferents estratègies a l’hora d’intentar convèncer el periodista perquè compri la seva línia argumental. Sempre dic que els partits polítics intenten vendre la moto i tu has de decidir si li pots comprar, com a mínim, una roda. Però no més. Hi ha gent que ho fa de forma molt elegant i gent que és molt més destralera. Jo, en aquest sentit, sempre he tingut molt clar que el meu paper és ser redactora i si alguna vegada he comès algun error ho assumeixo, només faltaria. Però si hi ha darrere una intencionalitat política per modificar un titular, jo he sigut de les que m’he plantat i he plantat batalla a dins i fora. I, de fet, sempre he tingut animadversió als càrrecs de responsabilitat justament per això. Perquè a mi m’agrada ser redactora i, per tant, escriure. No m’agrada gestionar. Li passava quan era corresponsal d’EL 9 NOU? Els regidors són els primers que et venen a buscar…

Sara González: “Consideren que ocupem espais que corresponen als homes”

El Tour condicionarà la mobilitat amb cotxe i a peu a Granollers fins a la tarda

La carretera de Granollers a Caldes i la C-59, tallades unes quatre hores

Aquest estiu, passeja, escolta i tasta el patrimoni cultural de Catalunya

Rodalies recuperarà el servei de l’R3 fins a Puigcerdà a partir de dilluns

LA PREGUNTA

Creu que el president del govern espanyol ha de convocar eleccions anticipades?

Dos regidors de Vilanova marxen del govern i presenten una moció de censura conjunta amb l’oposició

Els Mossos investiguen la causa de les ferides greus d'un home atès en un carrer de la Garriga

Troben un cadàver en estat avançat de descomposició a Santa Maria de Martorelles

Ferit greu un operari en caure dins d'una rasa de tres metres de fondària en una obra a la Garriga

Crema una pila de ferralla a l’empresa Ferimet de Granollers

La nova residència DomusVi Vallès Nord, una llar amb un model d’atenció humà i personalitzat

Les obres de la piscina de Sant Celoni encaren la recta final abans de l’estrena, al juliol

Jésica Pérez: “Les ocupacions a les urbanitzacions s’han reduït de 40 a 8”

Aina Machuca: "Dinava el mateix abans de cada gala d''Eufòria"

Mor a 51 anys Lydia Roig, metgessa de família al CAP de la Garriga des del 2001