El futur de la humanitat es va dibuixant cada cop més com una federació d’àrees urbanes que puguin competir i, al mateix temps, cooperar entre elles

El nostre món vist des de l’espai, de nit, mostra unes zones de llum intensa –corresponents a les grans ciutats i les seves àrees d’influència– i immenses àrees a les fosques. Més de la meitat de la població mundial ja viu en ciutats. El procés de concentració de la població a les àrees urbanes avança de pressa. Es preveu que el 2050 dos de cada tres humans viuran en ciutats. A Europa ja som urbans el 75% de la població. I als EUA, el 82%. Les aglomeracions urbanes creixen i desboren la seva delimitació territorial. Les grans metròpolis del món sumen molts més habitants que els seus censos oficials. La més gran concentració urbana, l’àrea de Canton, acull fins a 48 milions d’habitants. La segueixen en el rànquing una vintena de metròpolis asiàtiques, americanes i africanes. La primera conurbació europea, Moscou, amb 17 milions de persones, ocupa el lloc 18è. La riquesa encara es concentra més que la població. Les 600 ciutats més dinàmiques del món acullen el 23% de la població, però generen el 55% del PIB mundial. Pensàvem que les noves tecnologies propiciarien la deslocalització i la dispersió dels llocs de treball qualificats, però passa al revés. Les àrees urbanes creen els llocs de treball de més alt valor afegit: de les finances a la biotecnologia o a la intel·ligència artificial. Totes les ciutats són més antigues que els seus països. Ni els grans problemes de la humanitat, ni els grans avenços que es produeixen, no respecten les fronteres. Cap estat sol pot lluitar contra l’evasió fiscal o fer front a les migracions. Cap avenç científic o tecnològic pot ser privatiu d’un país, com va ser la seda per un temps a l’edat mitjana. Com s’ha dit, els estats són massa grans per resoldre els problemes quotidians de la població i massa petits per afrontar els grans reptes de la humanitat. Les sobiranies són cada vegada més compartides. L’agricultura catalana, per exemple, està sotmesa a les decisions de la UE, digui el que digui la Constitució espanyola sobre competències. Les cinc empreses mundials més grans (Microsoft, Appel, Amazon, Google i Facebook) tampoc no reconeixen fronteres ni àmbits de competències. Com en la foto nocturna de la terra, no hi ha fronteres. Les ciutats són més aptes per col·laborar entre elles que els països (recordem que Londres va votar contra el Brèxit). Els estats estan fets per enfrontar-se entre ells –sovint mitjançant la guerra– i els costa molt posar-se a col·laborar. Per exemple, després de la Conferència de París sobre canvi climàtic, davant de les reticències i lentitud dels estats, sorgeix la xarxa de megaciutats C-40 (entre les quals Barcelona i Madrid) “per col·laborar eficaçment, compartir coneixement i impulsar accions significatives, mesurables i sostenibles sobre el canvi climàtic”. A Europa ja hi ha experiències exitoses en aquest camp (en algunes hi participa Granollers). Comprovem, a més, que sovint els ciutadans es mostren més cooperatius i solidaris que els seus governs: vegeu el cas dels refugiats a la UE. El futur de la humanitat es va dibuixant cada vegada més com una federació de ciutats (d’àrees urbanes) que puguin competir i al mateix temps cooperar entre elles i resoldre els problemes comuns. Mitjançant el que s’anomena democràcia multinivell, assegurar la solidaritat i la cooperació i, a la vegada, la preservació de les identitats, en creixent complexitat, serà el gran repte del futur.

El futur de la humanitat es va dibuixant cada cop més com una federació d’àrees urbanes que puguin competir i, al mateix temps, cooperar entre elles

Un món de ciutats