Es calcula que fins a una vintena de masies de Gallecs van ser ocupades des del 1977, segons el testimoni de Lluís Ansó. La primera, Ca l’Estany. Ho recorda en Vicenç Torrents, de 68 anys, que era professor de Geografia i Història a l’institut de Mollet. “A les cases hi anava gent de procedències diverses. Moltes eren de fora de Mollet perquè corria la brama que ens volíem apropiar de les cases i no volíem donar peu a aquesta interpretació. És cert que hi havia gent que donaven un cop de peu a la porta i hi entraven i només hi anaven els caps de setmana. Però nosaltres pensàvem que calia ser-hi tota la setmana. La idea era convidar la gent a viure-hi però també treballar les terres per fer una resistència a la urbanització.”
En Vicenç Torrents va anar a viure a l’Eixample de Parets i després a una comuna a la Florida, a Santa Perpètua, al Vallès Occidental. Avui viu a Mollet. “Vam treballar molt. Anàvem a reunions amb ajuntaments, associacions de veïns, organitzàvem accions, fèiem pintades a les nits…” I també recorda veus contràries: “Des del món sindical se’ns criticava perquè oposar-se al projecte representava anar en contra de la creació de llocs de treball.”
I les seves accions li van comportar alguns problemes. Quan l’any 1981 el govern de la llavors alcaldessa Anna Bosch (PSUC) va negociar amb la Generalitat la urbanització de les 127 hectàrees al sud de la B-30 (AP-7), l’Ajuntament va incoar un expedient sancionador a diverses persones. Entre elles, en Vicenç Torrents. A la llista també hi havia Lluís Ansó, Marina Duñach, Teresa Playa, Santiago Páez, Francesc Rosella i Maria del Carmen García Portabella.
Una de les persones que va respondre a la crida és Ramon Arribas, de 60 anys, geògraf, que després seria primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Terrassa per ERC i, en els governs del tripartit, responsable del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible que depenia del Departament de la Vicepresidència. Ara viu a Cardedeu i treballa per compte propi assessorant en polítiques de medi ambient i energia fotovoltaica.
Arribas va entrar en contacte amb persones com el músic Jaume Arnella i els primers ocupants de Can Veire. Vivia a Barcelona, però ja emancipat dels seus pares i formava part del grup de música Picatrons. Primer va viure a Can Maiol. Entre altres, hi havia en Xavier Boixader, la Mariona Castelar i la Marta Jaén. Al cap d’uns mesos van ocupar la masia de Can Torrents: “Va ser una ocupació molt dura perquè la casa estava ocupada pel que anomenàvem domingueros i ens van intentar fer fora amb violència. Vam adoptar mètodes de resistència pacífica”, recorda.
Va estar uns dos anys a Can Torrents. “Es feia una vida de comunitat, tot es decidia entre tots, els recursos es posaven en comú. Mes enllà de la discussió política, hi havia una realitat quotidiana. Anàvem descobrint això que ara es diu vida alternativa. Per viure, vaig buscar feines diverses. Vaig fer de carter rural a Parets, professor de català…” I sobre els motius que el van decidir a marxar diu que, un cop acabada la carrera de Geografia a la UAB i amb el projecte de gran ciutat abandonat “a Gallecs es vivia una etapa de certa calma. Era com si haguéssim guanyat nosaltres. Vaig anar a viure a la Garrotxa i a la Selva i vaig tornar a Barcelona i ja no vaig tornar a Gallecs”.
Un dels companys de Ramon Arribas a Can Torrents va ser Xavier Boixader. Havia viscut en pisos col·lectius a Barcelona i formava part del grup Picatrons, a través del qual va entrar en contacte amb Jaume Arnella. Va passar per Can Maiol, on segons recorda “hi havia molta gent i a vegades era difícil entendre’s”. Amb la seva companya, en Ramon Arribas i altres persones, van ocupar Can Torrents. Hi havia bona relació amb els antics propietaris: “De fet, els antics amos encara treballaven les terres i un fill, a vegades, quan venia a treballar, passava les nits a casa.” Boixader es va dedicar a la música. “A la Casa Nova de Parets hi havia un músic que buscava gent per fer una orquestra, la Singular. La meitat eren persones que vivien a Gallecs.” Els okupes de Gallecs van impulsar molta activitat cultural, com les anomenades Festes de Primavera o la festa major.
Boixader va viure uns cinc anys a Can Torrents i va decidir marxar quan la seva filla, que va néixer mentre vivia a Gallecs, tenia 2 anys. “Ens vam plantejar l’escolarització de la nena i també hi havia una sensació d’esgotament d’un projecte de vida.” Va anar a viure a la Garriga i s’ha dedicat sempre a la música. Ha format part de grups com Dusminguet i també ha treballat com a muntador musical a TVE, TV3 i productores independents.
Creu que el moviment per Gallecs va tenir el seu efecte tot i que no eren “més que un mosquit contra els grans interessos. Internament, era una manera de connectar amb els grups ecologistes, hippies, de l’amor lliure…” Amb altres okupes de Gallecs mantenen la relació. “Fem algunes trobades i hi ha un fil de relació que també existeix entre els nostres fills.”
GAIREBÉ 15 ANYS VIVIN A GALLECS
Pràcticament tots els ocupants de les cases de Gallecs en la dècada dels 70 i 80 van marxar alguns anys després. Josep Lluís Pérez, de 60 anys [a l’esquerra de la fotografia amb Francesc Rosella], no. Des del 1982, viu a la Casa Nova, prop del nucli de l’església. Actualment, l’acompanya el seu fill petit, de 14 anys. El 1993, en un reportatge publicat a EL 9 NOU explicava que “després dels primers anys d’eufòria”, la majoria de la gent havia deixat les cases perquè s’adonaven de la dificultat de viure de l’agricultura. Pérez explica que va arribar a Gallecs després de voltar per diferents zones rurals de Catalunya i València: “Volia tornar al camp, d’on venien els meus avis. Vam acabar a la Casa Nova amb la meva parella i el meu fill gràcies a un anunci a la revista Integral. La Casa Nova dels anys 80 i l’actual té un aspecte molt diferent per dins i per fora.”
Després de la desaparició de la Comissió de Defensa de Gallecs, el 1992 es va incorporar al grup ecologista Cànem “que va ser clau per a impulsar de nou la lluita per a la protección de l’espai”. Pérez pensa que la mobilització popular va ser clau. “Dubto que l’actual nivell de protecció de Gallecs existís si no fos per la mobilització popular”, però encara creu que és insuficient. “No evita noves agressions a l’espai com la construcció del quart cinturó o el desdoblament de la carretera de Mollet a Caldes.
