La sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem ha validat el canvi del model de gestió del servei d’aigua potable d’indirecta a directa que va fer fa uns anys l’Ajuntament de Llinars a través d’Aigües de Llinars.
Amb aquesta decisió de l’alt tribunal en la qual desestima el recurs de cassació presentat per Sorea, s’acaba el litigi que l’Ajuntament mantenia amb l’antiga empresa concessionària del servei.
La sentència confirma que el consistori va justificar correctament la documentació del canvi de model de gestió del servei i que, en cap cas, calia dur a terme un estudi comparatiu, tal com demanava Sorea. El Suprem considera que el ple va adoptar la decisió sobre la forma de gestió directa, i ho va fer d’acord amb els principis rectors que regeixen les administracions públiques de bona administració, eficiència i sostenibilitat econòmica.
“La sentència diu que l’Ajuntament havia fet les coses bé, l’expedient estava ben fet i no calia una justificació reforçada. N’hi havia prou amb els informes de la mateixa corporació” diu l’alcalde, Martí Pujol. Considera que aquesta sentència pot crear jurisprudència per a altres municipis que estiguin en situacions similars. L’alcalde recorda que “s’ha fet una inversió de gairebé dos milions d’euros”.
El contracte amb Sorea va començar el 1985, i es va perllongar amb successives pròrrogues fins a l’any 2015, quan va finalitzar. L’empresa va portar la gestió de l’aigua durant més de 30 anys, fins al 10 de juliol de 2015, quan va acabar el contracte, tot i que Sorea va continuar prestant el servei a precari fins al 21 de gener de 2020, quan va passar a Aigües de Llinars.
Aleshores, va presentar un recurs contenciós administratiu contra l’aprovació del canvi a gestió directa, que es va estimar en part en una sentència del jutjat contenciós administratiu número 14 de Barcelona de desembre de 2019, a la qual l’Ajuntament va presentar recurs d’alçada. El 2021, el TSJC va donar la raó a l’Ajuntament validant el canvi de gestió, però Sorea va presentar un recurs de cassació al Suprem.
La sentència arriba a remuntar-se gairebé un segle enrere. El març de 1928 el ple de l’Ajuntament va proposar estudiar “la municipalització, com a monopoli, del servei d’aigua potable del municipi”. L’alcalde de l’època, Eudald Bach, ho justificava per “la carència absoluta d’aquest servei amb caràcter públic”. A més, aleshores, moltes cases tenien un pou propi, però “que en la major part dels casos no reuneixen les necessàries garanties de salubritat”. El setembre del mateix any s’aprovava la municipalització. Un acord que “no s’ha revocat mai” diu l’alcalde Martí Pujol.
El Suprem també fa referència a aquest acord: “Es tracta d’una modificació del sistema de gestió del servei que es va municipalitzar el 1928” i que el 1985 el que es va fer va ser “un contracte d’arrendament dels serveis” amb Sorea. En aquest sentit, Pujol afegeix que “no és una concessió administrativa, és un arrendament”.
