Amb una ampolla buida de licor Bénédictine, Frances Jackson va tornar a acostar la ciutat anglesa de Burnley a les 112 persones que, en aquell mateix dia però 50 anys enrere, perdien la vida en el que va ser i encara és l’accident aeri més tràgic de la història de Catalunya. Tots aquells homes, dones i nens que van sortir del seu natal Regne Unit mai van poder tornar, i és per això que, malgrat fer ja mig segle del fatídic accident, mai és tard per tornar-los a acostar una petita part del seu país. “Des que va acabar la Primera Guerra Mundial, el 90% del licor Bénédictine que es ven es consumeix a la ciutat de Burnley, i de ben segur que a tots els habitants de la ciutat que van perdre la vida aquí els hauria agradat aquest detall”, afirmava Jackson.
Malgrat que ella no va perdre cap familiar en l’accident, sí que mantenia relació amb una amiga que hi va deixar la vida. “Elaine Feeney anava a la mateixa escola de noies que jo i era la millor amiga de la meva germana. Tenia 16 anys quan va marxar de viatge amb el seu xicot i mai va tornar. No podíem no venir a recordar-la”, deia. Però ella i el seu marit, Andrew, no van ser els únics, i ni tan sols la pandèmia de la Covid-19 va poder impedir que es pogués recordar a totes les persones que descansen en la fossa comuna al cementiri d’Arbúcies.
Com si es tractés d’un déjà-vu, el 3 de juliol va ser un divendres tapat, amb una espessa boira que durant gran part del matí va impedir que es pogués contemplar la zona on, justament 50 anys enrere, s’estavellava el De Havilland Comet 4 que escasses hores abans s’havia enlairat de Manchester amb destí a l’aeroport del Prat. Però l’avió mai va arribar al seu destí, i totes les persones que viatjaven en ell ja han passat a formar part del poble d’Arbúcies. “Popularment aquesta fossa es coneix com “la tomba dels anglesos”, però per a tots nosaltres, les persones que aquí descansen ja són arbuciencs i arbucienques”, afirmava l’alcalde del municipi, Pere Garriga, en l’acte d’homenatge.
També va adreçar paraules de record Lloyd Milen, consol britànic a la ciutat de Barcelona, que va agrair, principalment, “la feina feta a Arbúcies per mantenir viva i cuidada la memòria d’aquelles 112 persones”. I després d’una ofrena floral del municipi, el consolat i els cossos de Policia Local i Bombers, tocava acomiadar-se una vegada més, en aquesta ocasió al so d’un violoncel. “Jo vaig venir aquí just quan va passar l’accident i realment és un honor poder tornar-hi a ser en record i representació de tots els que no hi poden ser avui”, explicava Michael Muldoon. “Realment no sembla que hagin passat 50 anys des d’aleshores, el temps ha volat. Jo coneixia els sis nois de l’equip de futbol del Britània, i no sé què hauria estat de les seves vides, però encara sembla que els pugui veure a tots al pub”, diu Muldoon amb la veu entretallada.
I és que, tot i els impediments que ha causat la Covid-19 pel que fa a desplaçaments, el record dels accidentats no va quedar, ni de tros, orfe. “Ha estat una cerimònia entranyable, molt emotiva”, afirmava Barbara Muldoon, “jo estic segura que si no hagués estat per la pandèmia, avui aquest cementiri estaria ple de gent, i espero que així ho estigui en el 51è aniversari, ja que les efemèrides no importen i sempre és necessari recordar-los”, afegeix Jackson. I d’aquesta manera, acompanyats per una ampolla de Bénédictine, una bandera del seu estimat Burnley Football Club i l’escalf d’alguns dels seus coneguts, Arbúcies va fer un pas més cap a tancar una ferida que, malgrat el pas dels anys, costarà molt de sanar.
