Un total de 63 famílies del Vallès Oriental acullen a casa seva infants que per motius diversos han hagut de ser separats dels seus propis nuclis familiars.
Són acolliments amb caràcter temporal que gestiona l’Institut Català d’Acolliment i Adopció (ICAA), organisme que depèn de la Generalitat, i que faciliten una llar a menors que d’una altra manera haurien d’estar en un dels centres d’acollida que gestiona la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). En total, són 77 els infants que es troben acollits a hores d’ara en domicilis vallesans.
“Quan una família comença un procés d’acolliment, tothom hi surt guanyant. L’infant, perquè pot gaudir d’una llar, del caliu d’un entorn familiar i de l’estima d’unes persones que l’integraran al seu projecte de vida. I la mateixa família viu una experiència única, donant a l’infant aquell acompanyament i aquella cura que necessita. Per a totes dues parts, és un regal”, explica la directora de l’ICAA, Mercè Santmartí, en declaracions a EL 9 NOU.
El programa d’acolliment preveu que un infant en situació de risc convisqui amb una família –com a alternativa al centre d’acollida– des del moment en què se’l separa dels seus pares i fins al moment que un jutge resolgui que pot tornar amb ells o n’atorgui la tutela a un altre membre del nucli familiar.
Quan una família decideix fer un acolliment, pot optar per diverses modalitats. Entre les més freqüents, la d’urgència i diagnòstic, adreçada a nadons acabats de néixer que passaran els primers mesos de vida al nucli familiar que se’ls assigni, i el simple, adreçat a infants i adolescents separats dels seus pares en edats més avançades.
“El programa d’acolliment ha funcionat molt bé fins ara, però ens calen més famílies acollidores per poder donar sortida a tots els infants que encara són als centres. Les busquem permanentment, però ara estem preparant una campanya específica per donar més visibilitat a aquest programa, que encara és força desconegut pel conjunt de la societat”, apunta Santmartí. “Qualsevol família que vulgui acollir, només ha de posar-se en contacte amb l’ICAA. Estudiarem el seu cas i la guiarem durant el procés.”
Una experiència dura i enriquidora
El matrimoni que formen Lourdes Garcia i Manuel Frías, de 58 i 59 anys respectivament i veïns de Lliçà d’Amunt, ha fet quatre acolliments d’urgència i diagnòstic. “Han estat quatre nens menors que hem acollit quan tenien poques setmanes de vida. El que més temps va passar amb osaltres s’hi va estar 18 mesos, i el que menys se n’hi va estar 7.
Tot i que el moment en què marxen els nadons sol ser molt dur, perquè és com si et desprenguessis d’un fill, l’experiència sempre és molt bona i enriquidora. Tot allò que els has pogut donar compensa el dol que estàs passant. Nosaltres fa poc que vam acabar l’últim acolliment, i ja pensem en el següent”, afirma Garcia.
El matrimoni va dur a terme el primer acolliment ara fa sis anys. “Ja feia temps que jo m’estava plantejant aquesta possibilitat, ho vaig comentar amb el meu marit i vam decidir fer el pas. Ja havíem adoptat una nena, que aleshores tenia 11 anys, i teníem clar que en aquell moment no volíem fer un altre procés d’adopció. En canvi, l’acolliment ens va semblar una bona opció. De famílies que adopten n’hi ha moltes, però de famílies per acollir sempre en fan falta”, recorda Garcia.
“Els nens t’ho donen tot. Confien en tu, i et tornen aquella estima que tu els transmets. Tot plegat genera una sensació immensa de gratitud. Quan marxen ho passes malament perquè els trobes a faltar, però tant el meu marit com jo ja som grans i sabem gestionar les emocions. A més, val la pena passar aquest tràngol si tenim en compte tot allò que obté un nadó podent viure en una casa en lloc de fer-ho en un centre d’acollida. Per això m’agradaria animar més famílies a fer aquest pas”, conclou.
A la base, el benestar dels nens
Sergi Llonch i Raquel Santiago, de 44 i 53 anys respectivament, són un matrimoni de Montornès que està fent un acolliment simple amb dos germans de 5 i 8 anys. Van començar l’estiu de 2018, i tots dos asseguren que l’experiència els ha canviat la vida en positiu.
“És molt bonic però alhora és molt dur. Al principi va costar una mica integrar els nens al nostre entorn familiar, perquè tots dos venien amb motxilles molt grans, però un cop superat aquest procés tot va anar molt bé”, explica Llonch.
“Abans de fer aquest pas havíem provat de ser pares, però no havíem tingut sort i vam decidir buscar alternatives. L’adopció era un procés que no ens convencia perquè presentava molts entrebancs”, recorda Santiago. “Aleshores, a través d’un dels meus pacients em vaig assabentar de la possibilitat de tenir nens en règim d’acollida, i d’entrada em va semblar una bona opció. En vam parlar a casa durant un temps i un bon dia, mentre estàvem sopant, vam decidir llançar-nos a la piscina”, afegeix Llonch, que és osteòpata.
“La base de tot acolliment ha de ser el benestar dels nens. No s’ha de fer per satisfer la necessitat que una parella pugui tenir de ser pares, sinó pensant a donar-los aquest benestar. I això implica molt d’esforç i molts alts i baixos en un procés on hi haurà moltes corbes”, alerta Llonch.
“El que fem nosaltres és acompanyar-los. Aquests nens ja tenen uns pares biològics que els han donat la vida, i no podem substituir-los. Tot i que nosaltres mai hem tingut contacte amb aquests pares biològics, diem que som una família amb dos pares i dues mares”, apunta Santiago.
“Fer un acolliment no pot servir per tapar cap forat. Per això recomanem que qui es plantegi aquesta possibilitat sigui capaç de contemplar la seva vida amb fills o sense, i que les relacions de parella siguin molt sòlides perquè un procés d’aquesta mena les posa a prova”, conclou.
