4t. Concurs de Narrativa Curta d’EL 9 NOU (i 10) / “Mar de formigues”

Sota els peus d’en Pau, que pengen de les cames sense tocar a terra, una filera de formigues ordenades que va i una altra que ve. En Pau, assegut al seient del primer vagó del tren, al costat de la mare, doblega el cos endavant fins que el cap li queda entre els genolls. Mira sota el seu seient: la filera de formigues, recta, perfecta i silenciosa, ve de lluny, no en pot veure el final. D’un salt, posa els peus a terra i s’ajup per mirar sota el de davant, on no hi seu ningú. Una paperina de patates fregides rebregada i oliosa. Les formigues hi entren, carreguen, i se’n van tren enllà. La mare que l’estira del coll de la samarreta:
–Què fas, rei? Puja, que t’embrutaràs!
I en Pau que s’asseu al seient i mira per la finestra, i sent la veu que diu Propera parada, i calla uns segons, Sant Adrià de Besòs. A través del vidre brut, els cartells vermells amb el nom de la parada i l’estació color bordeus, plena de grafits. S’hi apropen, ara a poc a poc, fins que el tren, amb l’esbufec de qui no pot més, s’atura del tot i s’obren les portes.
En Pau que gira el cap en direcció a la porta de darrere, per on entra un baf calent i humit que se li enfila per les cames, se li escola per les bermudes, i se li enganxa a l’entrecuix.
Dues dones que pugen al vagó amb els braços entrellaçats. La més jove s’asseu davant la mare, al seient del passadís, i l’altra, al de la finestra, cara a cara amb en Pau. Tenen la cara negra, els braços negres, els palmells de les mans rosats. Duen trenes fines i negres i vestits acolorits, la Jove, groc amb sanefes daurades, i l’Altra, blau amb esquitxos verds, i de sota la vora dels vestits els surten unes cames negres i unes sandàlies de cuir amb dits negres i ungles dures. El tren que agafa embranzida i el paisatge que es desdibuixa.
El corriol de formigues, implacable, que no s’atura, va i ve a través del pont que formen les cames inflades de l’Altra, i llavors en Pau es fixa en la Jove, i li veu la panxa grossa i rodona i que se la toca mentre xerra animada amb l’Altra.
En Pau que mira les dones, i la Jove que li fa una ganyota divertida i, avergonyit perquè l’ha enxampat mirant-la, abaixa el cap i veu les formigues, i sent darrere seu la porta que connecta amb el segon vagó, i la veu del revisor que diu als del primer compartiment, Bon dia, ensenyin-me el bitllet, i intueix la suor tèbia i agre que li regalima per les patilles grises.
El Revisor que s’acosta on són ells, i abans que pugui dir res, la mare que ja té els bitllets a la mà: tingui. En mira un, i després l’altre. La mare, amb l’orgull d’una dona com cal, amb la bossa damunt les cuixes i el para-sol apuntalat al passadís, agafat amb la mà esquerra, diu Gràcies quan el Revisor li torna els bitllets. I en Pau que, a la vegada que el Revisor, clava els ulls a les dones de davant i elles que xerren de ves a saber que, amb ves a saber quina llengua.
El Revisor que s’escura la gola, i a en Pau que li sembla que ho fa per cridar l’atenció de les dones, i elles que, indiferents, segueixen enraonant i rient. El Revisor que es posa nerviós, i els regalims de suor que se li escorren pel coll de la camisa, i hi torna, ehem, ehem, i la Jove se’l mira, i aixeca les espatlles i li ensenya els palmells rosats com volent dir: no l’entenc, no sé de què em parla.
Propera parada –Silenci–, Badalona.
En Pau que balanceja els peus, i les vambes blaves que es gronxen endavant i enrere, i la mare, que percep que això no acabarà bé, posa la mà lliure de para-sol sobre el genoll d’en Pau i diu Para, i quan veu que les cames d’en Pau estan quietes, retira la mà i s’estreny la bossa contra el pit, com si li fes por que li anés a terra.
–Que tinc cara d’idiota, jo? –Ho diu el Revisor i ho diu mirant a les dones, que ja no xerren, i ho torna a repetir: –Que tinc cara d’idiota, jo? –I en Pau fa que no amb el cap, mira els ulls sortits enfora del Revisor i li semblen de gripau però no d’idiota, i veu una mà peluda i enfurismada que furga dins la bandolera i en treu un telèfon que s’acosta a l’orella, i balbuceja alguna cosa: Montgat, negres, bitllet, i aquests ulls que volen sortir del seu lloc, i un capellà espumós que surt disparat de la boca del Revisor i que aterra a la galta d’en Pau.
Dos homes dins una roba aspra i gruixuda, que entren al vagó i s’acosten al Revisor. En Pau que llegeix S-E-G-U-R-E-T-A-T en lletres blanques a l’esquena, i veu unes porres negres que els pengen de la cintura. Un que és alt i corpulent i l’altre que esquifit i calb. El Revisor que assenyala les dues dones i el xivarri del vagó que va apaivagant-se. Algun murmuri que se sent aquí i allà i les cames nervioses d’en Pau que volen fer el balancí però que no poden i els seus ulls que salten de la Jove a l’Altra, de l’Altra al Revisor, del Revisor al Corpulent i del Corpulent al Calb i que capten la tensió, una tensió glaçada enmig de la xafogor del tren. I tot, que passa molt de pressa.
Com un director d’orquestra, el Revisor fa un gest amb la mà i el Corpulent estira del braç a la Jove, que queda dreta al passadís, i acostant-s’hi molt, la duu fins on hi ha les portes mentre el Calb es posa dins el compartiment per arribar a l’Altra, que s’estreny contra el vidre de la finestra. El Calb que l’atrapa, i la porra negra que queda a l’alçada dels genolls d’en Pau, i aquest que estira la mà per tocar-la, i és freda i suau i quan la mare se n’adona, li agafà la mà i diu Estigues quiet, i ell la retira, i pot sentir la por dins el pit, que li batega amb força, i el silenci, que li ressona fort a les orelles.
Algú que s’aixeca i diu Aquestes no són maneres de tractar a una embarassada i el Director d’orquestra que crida Calli, i l’Algú que torna a seure. En Pau que posa la mà dins la butxaca de les bermudes i en treu dues monedes que el pare li ha donat per comprar un gelat, i pregunta a la mare si poden pagar els bitllets de les dones, i la mare que fa Xxxt, amb això no en tenen ni per pipes. Totes dues arrambades contra la porta i el Corpulent i el Calb que no les deixen moure, i la Jove que no té por, que en Pau ho pot veure, i ell que vol acostar-se a la porta i dir-li al Director d’orquestra que sí, que és un idiota, però sap que la mare no ho toleraria, i encara s’enduria una surra davant de tothom, del Calb i el Corpulent i de la Jove, que també ho veuria. Mira a la mare, que fa com si veiés ploure a través de la finestra del compartiment del costat i taral.leja una cançó sense fer soroll. En Pau que pensa que podria agafar el para-sol i cridar els tres homes, Eh, babaus, veniu! Veniu, babaus!, i ells s’acostarien enfurismats, ¿tenim cara d’idiotes, nosaltres?, i en Pau que els faria la traveta amb la punta del para-sol i tots tres caurien a terra, un damunt de l’altre, i xisclarien com garrins, i arribarien a Montgat i les dones podrien baixar sense pagar el bitllet, i riurien, i la Jove li faria una ganyota divertida a través del vidre per donar-li les gràcies, i els vestits acolorits marxarien andana enllà. En Pau que vol aixecar-se i cridar, que algun remei ha de tenir tot plegat, i la veu que no li surt, i les cames que no es mouen.
El mar, que jau a l’altra banda del tren: quiet i mut, com les dones. Fosc, fred i suau com les porres. Brillant com la templa del Revisor i immens com la por instal·lada en el silenci indiferent de la mare i dels demés viatgers i inmens, també, com la ràbia d’en Pau, que no sap d’on ve però que la nota als punys tancats, a les dents serrades i als llavis premuts.
En Pau que posa la mà a la bossa de la mare i en treu el moneder. La mare que cantusseja i en Pau que en treu un bitllet de cinc euros. La mare que l’enxampa i Què fas, que vols que acabem rebent nosaltres també? I d’una revolada li pren el bitllet i l’entafora dins el moneder i aquest dins la bossa. La veu que diu propera parada, Montgat, i l’alleujament d’en Pau, que sap que quan el tren s’aturi tot acabarà, i la por, que ara la nota dins l’estómac, budells amunt, que li puja per l’esòfag a batzegades. El mar que l’enlluerna, i el tren que afluixa la marxa. El somriure d’idiota del Revisor, i les porres del Calb i el Corpulent, que són alliberades dels cinturons, i que, amb un cop a l’aire, creixen i s’allarguen com varetes màgiques.
Les vies que xisclen sota el tren que frena. La cara de la Jove que transpira ràbia, i la seva respiració fonda, de búfal. L’Altra que la té agafada del braç i les portes que s’obren, i la Jove que escup a l’ull del Revisor i aquest que crida Puta! Puta! Negra i puta! mentre s’eixuga el gargall amb un mocador, i en Pau que es tapa les orelles i que no vol veure però no pot deixar de mirar, i les porres del Calb i el Corpulent que cauen sobre els caps de les dones i ara són elles que criden, i les porres també criden colpejant els cossos negres i els esquitxos verds i les sanefes daurades, i la Jove que es protegeix la panxa abraçant-la amb els braços i l’Altra que es tapa el cap.
El Calb que esgrima la porra com una espasa i, d’un cop, llença la Jove a l’andana. Ella que ja és a terra sense deixar-se anar la panxa i el Corpulent que estira de les trenes a l’Altra, l’empeny i la fa caure damunt la Jove. El Pip-pippip, i les portes que es tanquen. El tren que comença a moure’s i en Pau que, a través de la finestra, veu el manyoc de colors i vestits rebregats sobre l’andana i un rajolí de sang, que s’escapa com un rierol vermell entre les trenes de la Jove.
El tren que s’embala, i el mar que plora, i la por d’en Pau que es desfà i li surt per la boca en forma de vòmit espès. I el silenci que es va transformant en murmuri i el murmuri que es torna xivarri, i el vòmit d’en Pau que ha caigut damunt la filera de formigues esguerrant el seu anar i venir mecànic i en Pau que s’eixuga la boca amb la samarreta i la mare que diu Això et passa per no parar quiet, i les formigues que, embogides pel destorb, es mouen cap a tot arreu sense saber què fan. Unes s’acosten al vòmit i d’altres en fugen i alguna hi ha quedat atrapada i belluga les potetes per desenganxar-se’n. La mare que treu de la bossa una tovalloleta i intenta eixugar el desastre i la tovalloleta que encara desorienta més a les formigues, que ja no poden parar quietes.
El Calb i el Corpulent, que ja no hi són, i el Revisor que mira amb desgana la mare i aquesta que abaixa la mirada i murmura un Disculpi i el tren que s’ha aturat a Montgat Nord i que ja arrenca. El Revisor, que continua demanant bitllets, i en Pau, que ja no té por i es pregunta si la ràbia també pot desaparèixer tan facilment, amb una glopada. I el mar, que el mira, i ell, que mira el mar, i les guspires platejades que tremolen damunt l’aigua.
El crit sec i agut de la mare, i la seva mà oberta que pica contra el turmell: Coi de formiga!, i la formiga aixafada que cau a terra i el peu de la mare que no en té prou i aixafa amb fúria el garbuix de formigues, Au, anem Pau. S’aixequen i se’n van fins a les portes, Propera parada —Silenci —El Masnou.
Baixen del tren, travessen l’andana i quan arriben a la sorra, en Pau que es treu les vambes i arrenca a córrer cap a l’aigua, i ell, i la ràbia, i el record de les dones, de les trenes i els vestits, dels Putes!, i de les porres i els silencis… tots es capbussen dins el mar i es refresquen en la immensitat, petits com formigues, i quan en Pau en surt, enganxada a la pell amb la sal i la sorra, només hi queda la ràbia.