Campofrío és un poble de la província de Huelva d’uns 750 habitants, segons dades de l’any 2023, on va néixer el 1916 la Dolores Mesa, de Canovelles, que va ser una de les persones més grans del Vallès Oriental. La Dolores va morir el dia 1 d’octubre. Li faltava tot just un mes per als 108 anys. Des de llavors, la seva família, fills, nets i besnets, troben a faltar l’abuela Lola o la bisa, com també li deien des que va tenir els primers besnets. I no només la família, moltes persones del barri també enyoraran trobar-la passejant pel carrer o anant a comprar a la botiga.
Dolores Mesa es va casar amb Isidro Romero i van anar a viure a la Granada de Riotinto, també a la província de Huelva. Van tenir dos fills, l’Esperanza i l’Ángel, que, com moltes altres persones d’Andalusia, es van buscar un futur millor a Catalunya. L’Esperanza i el seu marit, Antonio Barbecho, van escollir Canovelles, on van néixer les seves dues filles, l’Espe i la Ceci. Dolores Mesa, però, es va quedar al seu poble de Huelva fins l’any 1975, en què va morir el seu marit i, amb 59 anys, va venir a viure a casa de l’Esperanza. L’Espe tenia 3 anys i a la seva germana, Ceci, encara li faltaven uns tres anys per néixer.
Al pis de l’avinguda Canovelles, prop del conegut bar Baena, la iaia Lola es dedicava a ajudar la seva filla en les feines de la casa i la criança de les netes. “Era com una gran mare per a nosaltres, ens portava al col·legi i ens explicava contes quan marxava la llum. Era molt carinyosa. Quan ens acomiadàvem, vam agafar el costum de dir-li ‘abuela, hasta mañana si dios…’ I ella responia ‘quiere”, recorda l’Espe. “Quan era el nostre aniversari, anava a una botiga, ens comprava un regal o ens donava un sobre amb diners, però sempre ens escrivia una nota.” Unes notes que s’han guardat i que són un dels records que l’Espe i la Ceci conservaran de la seva iaia. La Ceci explica que també conserva un anell d’or que li va regalar fa prop de 30 anys amb l a inscripció “De tu abuela Lola”.
Fins l’any passat, l’aniversari de la iaia Lola era motiu de reunió i de festa gran de la família. Els dos fills, els cinc nets i els quatre besnets i la resta de la família l’acompanyaven en aquell dia assenyalat i això la feia molt feliç. “Cada any ens ajuntàvem tots. A ella li agradava estar en família i és una cosa que a nosaltres ens han inculcat des de petits, que la família estigui unida.”
La iaia Lola també era molt coneguda per la gent del barri. “La coneixia tothom perquè li agradava molt anar a caminar. Era una persona molt vital. Tenia molta energia. Moltes vegades agafava el bus i anava a passejar per Granollers. I també anava a excursions i viatges de cap de setmana amb amigues. Li agradava especialment anar a l’excursió de la gent gran que organitza l’Ajuntament.” I també anar a veure els actes de la festa major. “Ens fèiem fotos a la catxarrada.”
Amb la família també anava a l’estiu al seu poble d’Andalusia. “Baixàvem al poble i venia amb nosaltres. Érem cinc persones i ens encabíem en un Renault 7!” A vegades també viatjaven a l’hivern. Una de les coses que li agradaven era anar a veure la cavalcada de Reis de Higuera de la Sierra, un poble de Huelva d’uns 1.200 habitants que celebra la segona cavalcada més antiga d’Espanya.
La seva filla Esperanza va ser qui més temps va estar amb ella en els darrers anys. L’aixecava del llit, li donava el menjar… S’hi va dedicar en cos i ànima. Dolores Mesa va conservar aquesta vitalitat gairebé fins al final de la seva vida. Els seus familiars recorden que, quan va morir, feia un any que “s’havia anat apagant”, però fins molt més enllà dels cent anys ella continuava sortint al carrer. I quan baixar les escales del bloc de pisos on vivia, que no té ascensor, va representar un obstacle, no va faltar qui la baixés al carrer amb una cadira.
{{ comment.text }}