Una taula i una colla de músics al voltant. Aquest és un dels gestos que s’ha popularitzat des de fa uns mesos al casal popular La Clau, de Sant Celoni. El darrer any s’hi ha fet la trobada Sardana de bar, un concert per recuperar la música tradicional catalana, amb ritme de sardana i en clau de taverna. El cicle, que es feia de manera mensual, es va acabar al juliol. Només en va ser el germen. Per la Diada, la Sardana de bar va viatjar al Baix Llobregat i durant els propers mesos faran més parades arreu del país, a més de tornar a La Clau.
La iniciativa va començar arrossegant diversos músics de l’entorn del Montseny: hi duien l’instrument i, de manera més o menys informal, se situaven al voltant de la taula i interpretaven peces junts, sobretot, del cançoner popular català: Rossinyol que vas a França, La Santa Espina, L’Hereu Riera, La cançó del lladre, La vella Lola… “La nostra idea és que vingui la gent i s’apunti a tocar amb nosaltres, encara que no sigui músic: portem caixó, bongos, panderos, perquè el més fàcil és que s’animin a fer percussió”, explica l’ideòleg de la iniciativa, el músic de Sant Celoni Aleix Triadó.
Sardana de bar està composta per una banda fixa, que integren el mateix Triadó, Lara Tannus, Arnau Torné i Gerard Williams. Triadó n’és el director d’orquestra: el músic que va pensar la iniciativa com un gest per donar valor a la música d’arrel popular. Per tenir la idea, Triadó es va fixar en la música de caramelles i també en Els Cantaires, un grup de gent de Sant Celoni que s’aplega a tocar el carrer.
El seu referent més proper per crear Sardana de bar, això sí, és un altre. “Vaig anar al Brasil i vaig veure hi havia molta tradició de fer música als bars, però amb samba”, explica Triadó. El format que hi veia sovint és el que ha volgut replicar a: un quartet tocant i un grup de gent que s’anava incorporant a la banda a cada cançó.
Per a cada trobada, Triadó s’encarrega de triar el repertori. L’adapta amb ritme de sardana i el fa accessible perquè el pugui tocar qualsevol persona. Com va veure que feien al Brasil amb la samba, aquí Triadó fa passar el repertori pel sedàs de la sardana. A més de cançons d’arrel popular, també sovint incorpora cançons de Lluís Llach o Joan Manuel Serrat.
“Recuperem cants populars, cançons i algunes sardanes que no són tan conegudes. El sentit de fer-ho és reivindicar aquesta cultura, que ha sigut dels nostres avis, els nostres pares i que també és nostra.” Triadó admet que normalment són músiques que apareixen en cantades tradicionals, on accedeix un públic molt reduït. “Nosaltres ho volem dur als bars i a les festes populars, que són llocs on aquesta cultura pot arribar a tothom.”
{{ comment.text }}