Ramon Barniol Llimós. Sant Julià de Vilatorta
1.
Feia un matí càlid i lluminós de primavera. Estava distret amb les meves cabòries tot caminant cap al meu despatx, quan tot d’una sento algú que se’m dirigeix en veu alta:
–Ei, senyor, li ha caigut el mòbil –una noia se m’acosta amb el meu mòbil a la mà.
–Ostres, el mòbil! –al coll li veig una cadena amb el nom Blanca.
–Gràcies, Blanca. Jo em dic Lluís.
Ella es va adonar que li havia vist la cadena.
–Encantada, Lluís.
Després d’aquesta breu trobada cadascú va seguir el seu camí.
Estava reflexionant sobre la meva professió d’advocat, de la qual em sento satisfet, però la meva vida personal és una altra cosa. La Núria i jo ens vam separar fa dos anys. L’altre dia em vaig creuar amb ella i en Pep, crec que es diu, i se li veia una bona panxa, em refereixo a la de la Núria:
–Saps que estic embarassada? –em va dir amb una certa sorna, ja que era evident que allò no eren gasos.
–Ah sí? –per un instant em vaig sentir ridícul per la pregunta davant l’evidència–. Enhorabona!
La Núria volia tenir fills; jo no, per la feina. Ella ja tenia 37 anys, i segur que en voldrà tenir un altre quan hagi parit el seu fill o filla?
–Nena –va dir la Núria–, la Iris!
Seguidament en Pep, crec que es diu, estén la mà per acomiadar-se:
–A reveure, i cuida’t! –diu el malparit mirant de reüll la meva panxa, que no té cap excusa com la Núria; és el que té no cuidar la dieta.
Els vaig seguir amb la mirada uns segons.
–Senyor, em dona una moneda? –sento darrere meu la veu d’una dona gran.
–No sé si en porto –a la butxaca en trobo una de 50 cèntims que havia fet servir per al carro del supermercat.
–Em sap greu, no porto res més.
–Que Déu l’hi pagui.
Si Déu m’havia de premiar pels miserables 50 cèntims no em podia merèixer gaire res. La dona no caminava segura.
–Vol que l’ajudi?
–No es preocupi, senyor. Soc diabètica i m’he posat la insulina i ara amb un suc ja estaré bé. Em dic Dolors, gràcies.
Per un moment vaig pensar si aquella persona no seria una víctima de la meva actuació com a advocat defensant la part contrària.
–Perdoni, Dolors, on viu?
–Vivia al carrer Aribau, número u. Ara estic al carrer, però Déu ja farà justícia –es lamentava.
Al sentir l’adreça em va provocar una esgarrifança. Potser sí que la justícia l’haurà de fer Déu, ja que el que és nosaltres no sempre apliquem lleis justes. Quan ja em dirigia al despatx veig la Blanca asseguda en un banc parlant pel mòbil. Em ve de pas cap al despatx, passo expressament per davant seu i la miro amb un somriure, que ella em torna.
2.
La Dolors havia estat educada en col·legi de monges. Es va casar amb l’Andreu. Era sabater però també es dedicava a inversions. Ara ja pensava a retirar-se. Però aquesta inversió en mascaretes al començament de la pandèmia podia ser la gran inversió.
–Dolors, ens podem assegurar la jubilació, serà el negoci de la nostra vida! –li deia.
L’Andreu hi posava el capital: els estalvis i un crèdit del banc on tenia la hipoteca. Confiava en un soci que portés tota l’organització. Però ningú va controlar la qualitat de les mascaretes, van arribar defectuoses i es van suspendre les comandes. El pobre Andreu va veure que tot se n’anava a fer punyetes. Va tocar fons i només veia una solució per deixar de patir.
L’endemà, quan la Dolors va tornar de comprar i va baixar al garatge, es trobà l’home penjat.
–Andreu! Santíssima Verge!, per què ho has fet? –va dir entre plors. Va notar per dins un sentiment de culpabilitat que li feia mal al cor, al mateix temps que patia per l’ànima del seu Andreu, que no es podria salvar per haver-se tret la vida.
Al cap d’un temps va rebre una carta certificada del banc on li deia que li embargaven el pis, al carrer Aribau, número u. Ja li arribaria la notificació judicial. No va voler demanar cap ajuda ni explicar-ho a ningú, no volia passar vergonya i que fos el que Déu volgués.
Ara no tenia res. Cobrava uns 400 euros de l’Estat, i amb això havia de viure, on? De moment, al carrer.
Un dia li van robar 200 euros que havia tret del caixer i ja no li quedava res per passar el mes. No volia parar la mà al carrer, aniria a demanar persona per persona que no es veiés tant que demanava almoina. Podia ser ignorant, o de massa bona fe, però no podia perdre la dignitat.
Aquell home ben vestit…
–Senyor, em dona una moneda?
Va ser molt amable de donar-me 50 cèntims. Avui és difícil que la gent porti monedes.
Quan ja estava fora de la vista d’aquell amable senyor va mig caure. Una noia la va ajudar a aixecar-se:
–Senyora, es troba bé?
Es va adonar que seguia tenint l’oportunitat d’ensopegar amb bones persones.
–Gràcies, noia, estic bé. Si em pots portar un suc de fruita, no hi veig gaire, saps?
Li va donar els 50 cèntims i ella va dir: No cal, ara n’hi porto un.
–Com te dius? –li va demanar després a aquell àngel.
–Clara, i soc infermera.
–Gràcies, Clara. Quina bona professió!
Acabat de dir això li va veure un morat al braç.
–Qui t’ha fet aquest morat?
–No és res –respon incòmoda la noia.
Sense voler insistir en el tema es va acomiadar de la Clara desitjant-li la benedicció de Déu.
3.
La Clara en acabar la carrera ja va tenir feina a l’hospital, primer dos anys de suplències i després ja una plaça fixa. Ara tenia 25 anys. Sortia amb un noi que semblava bona persona, però va acabar descobrint que era un refotut masclista. Li demanava explicacions per tot, amb qui parlava, sobre com vestia; en fi, que un dia ella li diu:
–Estic farta que em controlis i em tractis com una propietat teva. S’ha acabat! Et deixo!
Aquest “et deixo!” se li va posar molt malament. La va agafar fort pel braç i li pressionava.
–Deixa’m, malparit, que em fas mal!
–Et deixaré quan jo vulgui, ho has entès?
Tot això va passar davant de l’hospital. Va sortir el guarda de seguretat, en Toni, que en feia dos com ell, i amb un moviment el va tenir placat. Mentre el tenia a terra i amb la boca d’en Toni prop de l’orella del malparit li va dir:
–Ja pots fotre el camp d’aquí, cabró, i que no et vegi molestant la Clara mai més. M’has entès?
–Sí… ho he entès –deia el cabró esporuguit davant la força dels braços d’en Toni i la contundència verbal de les seves amenaces. Va agafar la moto i va marxar ràpid.
–Gràcies, Toni. Sort que estaves aquí.
–Sobretot si et torna a molestar m’ho dius –li mira el braç–. Ostres, Clara, t’ha fet un bon morat!
–No et preocupis, ja marxarà –diu la Clara mentre intenta tapar la part del braç amb la màniga.
La Clara i en Toni es coneixien des de petits, durant un temps havia sigut de la colla del seu germà, en Nil, i sabia que era gai.
4.
En Toni va començar a descobrir la seva tendència sexual just a la preadolescència, un dia que a classe van parlar de sexualitat amb la professora Laura. Allà en Toni ho va veure clar. El va afectar molt psicològicament ja que tenia la sensació de no estar al lloc que li tocava, de desconèixer quin era el seu món i de no saber com explicar-ho. Es va trobar sol, es va sentir vergonyosament diferent i amargat. Necessitava parlar-ne amb algú i va pensar que en Nil era un bon amic.
Quan en Toni li va explicar el que sentia en Nil se’l va mirar, com si fos un desconegut. Es va aixecar i amb un moviment del braç com si es desempallegués d’ell li va deixar anar:
–Tio, ves-te’n a la merda, no m’agraden els mariques, fot el camp!
I va ser ell qui va marxar, deixant en Toni sol, trist, decebut amb qui creia que era el seu amic, i es va posar a plorar.
Va arribar a casa, enfonsat, trist, fins i tot per uns instants va pensar acabar amb tot, però va recordar la professora i unes paraules: “Esteu en edat de descobrir la vostra sexualitat, que no us faci por el que sentiu, parleu amb qui us pugui ajudar, amb els vostres pares, o amb mi…”. Se li va encendre una petita llum d’esperança: la professora.
La professora el va escoltar, van estar parlant una bona estona. Li va recomanar parlar-ne amb els seus pares.
–Per què no ho fa vostè, professora?, a mi em fa cosa, sobretot dir-ho al pare.
–Això no ajudaria, Toni. Has de ser tu. Els teus pares t’estimen, ho entendran.
La mare, que no li va venir de nou, es va asseure al seu davant, mentre li acaronava carinyosament el serrell del front i li deia paraules encoratjadores. El pare pensava que en Toni era un nen a qui encara no se li havia despertat l’interès per les noies, que ja arribaria el moment.
–Encara no saps si t’agraden les noies; segur que n’hi alguna que te la mires més, oi? –no hi va haver resposta–. Al col·legi us inflen el cap amb aquestes idees que es porten avui sobre gais i lesbianes.
La mare va intervenir:
–Tu ets el seu pare i hauries de ser el primer de no crear-li més dubtes!
El pare era un bon home i ho va anar acceptant, potser com acceptaria que el fill fos cec o que tingués alguna deficiència mental.
En Toni, després de fotre fora aquell individu que li feia mal a la Clara, li va explicar que havia trencat amb la seva parella, en Fran. Aquest li havia parlat d’un pis embargat que venia el banc a bon preu al carrer Aribau, número u. En Toni s’imaginava que haurien fotut fora una parella d’avis o alguna família vulnerable, que els bancs són uns voltors. No en volia saber res, del pis, i van trencar.
–Que em podria ajudar, si us plau? –des de fora d’urgències una senyora d’uns 60 anys treia del cotxe una senyora més gran. En Toni li va apropar una cadira de rodes i la va ajudar a seure.
–Està bé així, senyora?
La vella no va respondre. Li va semblar que coneixia la dona de 60 anys, mentre aquesta li parlava:
–La mare es va trencar el maluc i sortosament s’ha anat recuperant. Però la pobra té Alzheimer. Dit això la dona de 60 anys es mira en Toni i li diu:
–Oi que ens coneixem? –para un instant i recorda–, que potser et dius Toni?
Era la professora! Havia canviat, està clar, els anys passen.
–Sí, i vostè és la professora, la Laura! –exclama amb alegre sorpresa.
Es van abraçar un cop i passats uns minuts, un altre cop.
5.
La Laura era professora i havia tingut en Nil i en Toni d’alumnes.
Temps enrere havia patit un còlic nefrític i en la TAC de control el càlcul ja no hi era, però el radiòleg li va recomanar que es fes una colonoscòpia. Tenia un tumor al còlon.
–La sort és que no hi ha metàstasi –li va dir l’oncòleg–. La cirurgia pot ser curativa.
Quan et diagnostiquen un càncer passen pel cap moltes vivències viscudes, desordenadament, pensant que tot allò ja s’ha acabat.
–Gràcies, doctor. Esperem que tingui raó.
Havia viscut una vida com a ella li havia agradat. Casada, va tenir una filla, la Blanca. La mare de la Laura era bibliotecària i el pare havia sigut escriptor. La mare era una dona culta, havia llegit lògicament tots els llibres del pare, i li feia algunes puntualitzacions abans de publicar. Ara la mare tenia Alzheimer.
És dur veure com una persona que podia parlar de molts escriptors i escriptores, de moltes obres literàries, ara amb prou feines sabia què era un llibre. Una vida que s’apaga lentament començant per la ment i acabant pel cos. Que trist!
Quan va veure en Toni li va explicar que feia un mes que estava operada i això va fer que la tornés a abraçar per segon cop, i aquesta abraçada li va transmetre una força molt positiva.
La seva filla, la Blanca, va estudiar Filologia i s’havia especialitzat en Filologia Romànica. Va anar a l’estranger a completar els estudis.
Avui venia a veure’ls. Podran parlar de com li va tot, si ja té parella, m’agradaria que em fes àvia aviat, coses de mare de filla única. Li truca per demanar-li si estan a casa, espera al carrer, i li comenta enriolada que casualment ha conegut en Lluís, el veí que té el despatx d’advocat a la mateixa escala que ells.
{{ comment.text }}