L’actriu Elena Codó, de Sant Antoni de Vilamajor, amb prou feines coneixia Gualba quan l’Ajuntament li va encarregar entrevistar-se amb tres veïns del poble. Els va anar a trobar, els va escoltar i, des les seves històries, en va crear sis contes que bé podrien ser la trajectòria vital d’un bon grapat de veïns del poble.
Va presentar les narracions per primera vegada fa uns dies en un espectacle a Can Figueres, dins el festival Gualba Mots. En principi, no tindran més recorregut, però l’experiència ha servit per desencallar històries de l’oblit. “Jo no he inventat res. Només he posat literatura a les paraules”, explica Codó.
Un dels veïns que es va prestar a explicar-se va ser Jaume Teixidó, de 96 anys. Representa un realitat ben latent al poble: un pagès, i extreballador d’una pedrera del poble –com molts altres veïns– que amb prou feines ha sortit mai de Gualba. “Em va dir que no havia parat de treballar, però que havia estat feliç.”
D’aquesta experiència, va crear “L’home que amb poc ja en tenia massa”, sobre un noi de casa humil que havia nascut en un mas prop d’una riera. Sospitosament semblant, és clar, a la de Teixidó.
Codó es va fixar igualment en altres realitats del poble, com la dels estiuejants –“Els pixapins pugen en tartana o en 600”– o d’altres que també són de Gualba de tota la vida, però ben assentats i farcint cases benestants –“La vella a qui no li agradaven els plàtans” o “La besneta del sometent”.
Aquestes dues històries es basen en les experiències que Elena Codó va recollir de dues altres veïnes: Maruja Monteys i Marta Ragué, respectivament. L’espectacle que va representar dissabte passat –de nom Escudella de Rocs, que inclou tots aquests contes– va tenir les pedres com a leitmotiv –per l’imaginari popular de Gualba– i va repescar els noms dels patrons de la parròquia local, com són Roc, Vicenç o Vicenta i Cinta.
Sobre la utilitat de repescar aquestes històries, Elena Codó insisteix: “Ha servit per posar en valor la gent gran, que té moltes coses a explicar.”
{{ comment.text }}