Després de competir al Festival Internacional de Cine de Venècia, la pel·lícula catalana de debut de Jaume Claret Muxart, Estrany riu, arriba als nostres cinemes. Una coproducció amb Alemanya de caràcter autobiogràfic centrat en les vacances estiuenques d’una família conformada pels pares i tres germans seguint el curs del Danubi. Són sovint desplaçaments en bicicleta puntejats per estades en càmpings tot revisitant llocs que havien deixat empremta durant la joventut dels pares. Estrany riu se centra sobretot en el Dídac (Jan Monter), un adolescent que afronta el seu despertar homosexual enmig de la torbació i els neguits de la descoberta d’un primer amor.
El relat s’ajusta al clàssic model coming of age estiuenc, però ho fa amb molta sensualitat i sensibilitat, defugint els discursos altisonants o els subratllats per, finalment, esquivar l’enfocament naturalista inicial. El relat adopta moments d’alè fantàstic, misteriós, a través de les sinuositats de la superfície líquida o la presència de formes evanescents al riu. Tenim instants d’arravatament i moments que s’escapoleixen per complet del realisme i del relat canònic per impregnar-se d’una mirada poètica, onírica, impressionista, de realisme màgic, amb esquitxos de films francesos fluvials i avantguardistes com L’Atalante (1934, Jean Vigo).
Tot i que el Dídac se situa en l’epicentre del relat, Estrany riu és capaç també de treballar el retrat de grup, abordant les llacunes o dubtes de la relació afectuosa de la mare, Mònica (Nausicaa Bonnín), o el pare, Albert (Jordi Oriol), preocupats i implicats ambdós en els silencis introspectius del Dídac. En aquest estudi de l’arquitectura familiar emergeix també el paper de l’altre germà, el Biel (Bernat Soler), testimoni interrogant i expectant dels canvis i la transformació del seu germà gran. Cal destacar entre els seus múltiples encerts la tria del jove debutant Jan Monter, posseïdor d’un rostre i una mirada trasbalsadora.
