Enric Tarragona és un dels impulsors i el secretari de l’associació Sardanistes del Tenes, constituïda al setembre. Llicenciat en Dret, ha estat empresari, professor mercantil i, entre altres coses, ha creuat l’Atlàntic a vela i ha corregut maratons. Viu entre Santa Eulàlia, un poble on ha passat caps de setmana i vacances des que era petit, i el Masnou. A més d’organitzar un calendari de ballades durant tot l’any, ha escrit el llibret L’ànima de la sardana. El sentit de la Sardana al segle XXI.
D’on va sorgir Sardanistes del Tenes?
Vaig pensar que alguna cosa havia de fer perquè es mantingués i s’escampés l’esperit de la sardana. Jo no havia ballat mai sardanes, fins l’any passat, però la meva mare, que és de Banyoles, m’ho havia explicat. Però jo no era partidari del folklore, jo era partidari del que és el país, la gent i l’esperit sardanista.
Quin és l’esperit sardanista?
Llibertat, igualtat i germanor. I això és ben republicà.
Quanta gent són?
Prop de 200 persones, però els més actius som entre vuitanta i noranta. La majoria de Santa Eulàlia.
Com ha anat l’experiència fins ara?
Estic satisfet perquè feia anys que no es ballaven sardanes a Santa Eulàlia. He fet molts amics de Santa Eulàlia, gent a qui coneixia de petit, havia jugat a futbol amb ells, havia anat al Casal Parroquial… I els he recuperat al cap dels anys. Hi ha gent d’altres pobles que amb motiu de la sardana ens veiem a Santa Eulàlia, Mollet, a les Franqueses, a la Garriga…
Es tracta de promoure l’afició a la sardana?
Aquesta seria només una part. Això que vostè diu seria l’afició pel ball de la sardana. Però per a mi el ball de la sardana i el folklore de la sardana és molt secundari. A mi el que m’interessa és l’esperit de la sardana que ja va sortir l’any 1870, amb la Primera República. Aquest és l’esperit que tenia la sardana i que ha de recuperar perquè s’ha perdut molt. La base de tot el que és la sardana és la germanor. Si algú no entén que la base de la sardana és la germanor, pleguem. La germanor és una cosa que ens uneix a tots, catalans i no catalans, perquè no es pot dir que si no ets català no pots ballar sardanes. Aquí es tracta que tothom vingui d’on vingui, sigui del país que sigui, de l’ètnia que sigui, de la nació que sigui, s’hi trobi bé. I aquest és l’esperit que ha de tenir Catalunya, d’un país d’acollida
Però vostè no en sabia res de sardanes.
No, vaig haver de començar a llegir i a investigar per internet, què era això de la sardana. I vaig pensar que tot això que jo tinc potser que ho escrigui i si algú vol començar a saber alguna cosa de la sardana doncs mira… Si serveix per a qualsevol que vulgui acostar-se una mica a la sardana i perquè els que són sardanistes comencin a pensar que la sardana és una obra d’art, ja em va bé.
Tenen un calendari de ballades molt ampli.
Sí, de tot l’any amb totes les sardanes que ballarem. Ho faig a principis d’any. Em porta un mes escollir quines sardanes tocarem, quines ballarem…
I aquest estudi que va fer li ha permès conèixer els autors vallesans, suposo.
Una mica. Nosaltres tenim en Ramon Vilà, que per a mi és sagrat perquè ha viscut molts anys a Santa Eulàlia i molta gent de la meva edat el recorda. I és un compositor molt bo, dels que agraden als balladors i que no agraden a les cobles.
Per què?
Perquè no poden tocar-ho. Jo tenia previst fer un homenatge al Ramon Vilà i que totes les sardanes fossin seves. Quan li vaig dir a la cobla, em van dir que si era boig, que això del Vilà no es pot tocar així. Se’n pot tocar una del Vilà i una de fluixeta per descansar perquè si toquen totes del Vilà no arribem al final.
I tot això li costa diners…
Ho faig per Catalunya. No me n’he anat a fer la volta al món, no m’he comprat un cotxe nou…
{{ comment.text }}