Teresa Puntí Jubany
‘Jugar’ és un mot que, si el busquem al diccionari, ens farà ballar el cap. En una sola entrada descobrirem que és polisèmic. Se’l relaciona amb l’entreteniment més distès i relaxant (estan jugant al carrer), amb la pràctica d’exercicis recreatius o esportius sotmesos a regles en què es pot arribar a competir, i fins i tot té una part fosca lligada al risc (jugar amb la salut) i a la maldat (jugar amb algú).
Es concreta en el joc, una pràctica inherent a la condició humana present a totes les etapes de la vida. Evoluciona amb nosaltres i ens permet superar les nostres limitacions perquè sobretot és un repte, un estímul, un desafiament. Quan juguem ho fem conscientment, assumim el rol de jugadors. Volem divertir-nos, distreure’ns, posar-nos a prova. Hi dediquem temps i esforç. És una activitat molt seriosa. Si no surt com volem ens podem arribar a enfadar amb nosaltres mateixos i fins i tot amb els altres jugadors. Però al final ens ho haurem passat bé. Vist tot això, és evident que el joc és una gran estratègia per al nostre desenvolupament cognitiu, personal, social, ètic. I no és estrany, doncs, que sigui una eina molt potent per a l’aprenentatge, especialment de la llengua.
La tradició oral ens recorda que els parlants juguem amb la llengua. Els embarbussaments, els rodolins, les endevinalles, els acudits, els enigmes són evidències d’això. I n’hi ha d’altres. Qui no ha jugat al penjat, al joc dels disbarats, a les cadenes de paraules, als anagrames? És més, molts d’aquests jocs es van convertir en jocs de sobretaula (Scrabble) i van omplir les seccions més “interactives” dels diaris. Actualment n’hi ha una bona colla que es poden jugar també en línia. Es tracta de productes d’èxit sobre jocs de paraules, enigmes lingüístics, passatemps visuals (Paraulògic, Wordle) accessibles des dels seus espais web i compartits a les xarxes socials.
Tot això demostra la vitalitat del joc lingüístic i el seu potencial com a recurs per aprendre llengua. No es tracta només d’un instrument per omplir estones buides, a casa o a l’escola. És una eina que permet estimular la manipulació dels components de la llengua (fonètica, ortografia, lèxic, gramàtica, diversitat lingüística) al servei de la construcció de coneixement metalingüístic. Els aprenents tot jugant formulen hipòtesis, temptegen, proven, consulten, fixen i troben patrons, comparen, contrasten, reflexionen sobre els errors i els encerts i especialment sobre els aprenentatges adquirits a favor del seu ús lingüístic, oral i escrit. I es pot fer a casa i a l’escola.
I per acabar, un repte lingüístic: anagrama de llaguen, amb totes les lletres.
Glossa-Grup de recerca en lingüística aplicada, didàctica i literatura (UVic-UCC)
Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't