Tenint una paraula tan breu i tan simple com és prou, com és que alguns es compliquen la vida dient “Ja, *vale!” o “*lo suficientment”? L’explicació no la donarem perquè seria llarga i tediosa. El que farem és fer notar que aquesta joia que tenim no la podem deixar perdre. I com ho farem? Desgranant la paraula ús a ús.
Prou pot ser tant un adverbi com un adjectiu. En el primer cas, o bé modifica el verb o bé acompanya un adjectiu. Per exemple: “Ja has menjat prou? Mira, que encara te’n queda”; “És prou intel·ligent per comprendre-ho”. També pot prendre el sentit de ‘és clar que’: “Jo prou (que) li ho explico, però no m’entén”. Sovint va precedit de bé: “Bé prou que m’interessa aprendre”. Canviant d’ús, el podem trobar també quan volem fer aturar algú de parlar o de fer alguna cosa: “Prou! No parlis més. Ja hem sentit prou bestieses”; “Prou d’aquest color! Ja n’estic fart, de vosaltres”.
A vegades té el valor de ‘sí’ o ‘d’acord’: “T’agradaria venir al cinema? Prou. Em sembla bé”. Ara, usat irònicament, expressa la negació: “Dius que és un bon home? Sí, prou: ara t’explicaré quina bretolada m’ha fet”. Com a adjectiu, per contra, pren el valor de quantitat suficient: “Tinc prou força per suportar-ho tot”. Atenció! El mot suficient és correcte però el fem servir poc en aquest sentit; es pot usar, això sí, amb el verb ser: “No n’hi posis més. És suficient”. També diríem “Ja n’hi ha prou”.
Per acabar l’explicació d’avui, veurem dues locucions que se solen dir amb prou. La primera és prou i massa (que vol dir ‘amb excés’): “L’he patida prou i massa, la calor!”. I de la segona, que és amb prou feines (‘a penes, tot just’), en donarem aquest exemple: “Amb prou feines vaig poder pujar el Matagalls, que ara em vols fer pujar l’Everest?”.
{{ comment.text }}