Amfibis com el tritó i la granota vermella, refugiats a les aigües fredes d’alçada riques d’oxigen, són els únics records vius d’aquella època oblidada

El massís del Montseny, avui pintat de verd exuberant de natura i diversitat, era ahir –parlant en temps geològic– un desert de gel. Per sobre dels 500 metres d’alçada la muntanya estava coberta d’un casquet permanent de gel i neu, que feia difícil, per no dir impossible, la vida. Dues fletxes van xiular per sobre el cap del lladre. Va donar-li temps a tirar-se al terra i beneir la sort de continuar en vida. Poques vegades els projectils disparats d’experts caçadors erraven el tir. I aquesta vegada n’havien estat dos! Va aixecar-se d’un bot i va arrencar a córrer en direcció a qualsevol lloc, se suposa que en sentit contrari del lloc d’on venien les fletxes. –Mateu-lo! El vull mort. Aquest no tornarà a robar-nos el menjar– va sentir clarament el lladre, tot i que el soroll de la pròpia respiració marcava el ritme de la seva carrera. No gaire lluny, les fuetades de les cordes d’arc alliberaven les fletxes que el lladre esquivava fent gambades a la dreta i a l’esquerra mentre avançava imitant les llebres quan fugen atemorides intentant escapolir-se. Va córrer tant com va poder. En això ell era molt millor que els caçadors. De fet era millor que ningú. Aviat va deixar de sentir les fletxes i va creure posar-se a resguard dels caçadors. Va mirar enrere per assegurar-se’n i veure la repetida imatge dels homes lamentant-se i maleint la seva sort per deixar-se robar el sopar. Però el que va veure no li va agradar gens. A diferència d’altres ocasions, aquesta vegada els tres caçadors el perseguien corrent a unes quantes passes darrere seu. Això no s’ho esperava. Va obligar les seves cames a córrer menyspreant el seu propi cansament. La seva vida en depenia. Va agafar certa distància amb els perseguidors, que tot i que estaven més lluny, no defallien en la seva cacera. Al lladre se li acabaven les forces. L’hivern havia estat dur i feia un dia que no menjava res. El tros de carn seca i el ous que havia robat li servirien per sobreviure uns quants dies més, però abans hauria de deslliurar-se dels caçadors. Potser no eren tan ràpids com ell, però estaven ben alimentats i acabarien caçant-lo. Li tallarien les mans, l’abandonarien i moriria dessagnat allà mateix. Ni s’ho va pensar dues vegades. Va prendre un camí que li donava una petita oportunitat d’escapar. Davant seu s’obria la vall freda, la vall a la qual ningú amb dos dits de front gosaria entrar. De fet, els viatgers nòmades no ho feien. Prenien el camí vora el mar o bé el més tranquil de la plana. Els caçadors no el perseguirien pas. Farien guàrdia esperant-lo a l’entrada de la vall. El seu seria un viatge d’anada, no tindria possibilitat de tornar. La vall freda quedava entre dues formacions de muntanyes. El massís del Montseny, a la dreta del camí, embolcallat de gel blanc lluent, i el Montnegre a l’esquerre, també amb una bona capa de neu cobrint els cims més alts. Pel camí de la vall almenys hi havia vegetació, consistent en boscos de faigs i coníferes travessats per totes bandes per rius amples i llacunes. A banda i banda dels boscos i pujant en alçada, els matolls i prats que amb prou feines sobreviuen al fred de l’hivern s’escampaven per les faldes dels cims. A partir de certa altitud, a la muntanya sols hi havia gel, desert blanc. El lladre va minorar el pas. Ningú no el seguia. La seva respiració i les seves passes eren l’única font de soroll a la vall. El baf es congelava a un pam del seu nas. Res no es movia. Tot estava congelat. Continuava caminant mentre s’empassava el líquid preciós dels ous que havia robat. El tros de carn seca se’l va deixar per més endavant. Es dirigia al sud, lloc d’on li havien explicat llegendes meravelloses. Havia sentit a dir que allà el clima era càlid, els boscos eren d’alzines i de pins pinyoners i que hi havia arbres amb l’escorça gruixuda i flonja que la gent arrancava per fer soles per a les sabates. Va arribar a un riu. El Tordera era un riu ample i cabalós impossible de travessar a la primavera quan recollia l’aigua del desgel. A l’hivern, però, un bon gruix de gel translúcid cobria el pas de l’aigua líquida que continuava circulant veloç per sota. El lladre no tenia opció. Havia de travessar-lo per avançar. Va posar el peu dret sobre el gel i va parar l’orella per si sentia res fora del normal. Va recolzar tot el seu pes sobre el gel. Aquest va aguantar. Després va posar l’esquerra. El va sostenir també. Va comença a creuar el riu fent passes curtes gairebé sense aixecar les cames, demanant que el gel el retingués prou temps. A mig camí de creuar la llera del riu va sentir crits. Es va girar i va veure els tres caçadors que pensava havia deixat enrere rient a la vora del riu congelat. Tots tres van treure l’arc i es van disposar acabar la feina. La presa els havia fet cansar molt. El lladre va intentar córrer per creuar el riu. Va patinar i va caure per tornar-se a aixecar i aconseguir esquivar la primera fletxa. Els caçadors van tornar a riure. Van disparar una segona fletxa, directe a l’espatlla. El lladre va caure un segona vegada i va donar la seva vida per perduda. Va arribar una altra fletxa, que es va endinsar a la cuixa dreta. Sentia els crits recreant-se de la riba del riu. Tancava els ulls quan va sentir de sobte un so sec i greu i un moviment sota el seu cos. El gel que el sostenia va trencar i el lladre va caure a l’aigua gèlida. Un crit mut va sortir de la seva boca. L’aigua i el fred de la muntanya es va endur la seva vida aigües avall. Molt ha canviat el clima des del temps del lladre imaginari que surt en aquesta història. Sorprèn pensar que el que ara és una vall verda pot haver estat abans un lloc a evitar. No s’hi ha trobat restes del Paleolític inferior quan a comarca veïna de la Selva n’hi ha força. L’amplada desproporcionada dels rius Tordera, Congost, Mogent o Besòs ens pot donar pistes del desgel d’aquella època. Ara la vegetació mediterrània ha colonitzat la vall empenyent fagedes i avetoses, matollars i prats a llocs més alts i freds de la muntanya. Aquesta vegetació i els amfibis com el tritó i la granota vermella, refugiats a les aigües fredes d’alçada riques d’oxigen, són els únics records vius d’aquella època oblidada.

Amfibis com el tritó i la granota vermella, refugiats a les aigües fredes d’alçada riques d’oxigen, són els únics records vius d’aquella època oblidada

El glaciar del Montseny