Gràcies als que entenen el setè art com una eina de transformació social. Gràcies a les persones que estimeu el cinema

Aquest dimecres s’ha inaugurat el nou Cinema Edison a Granollers. Aquesta iniciativa arriba després d’un llarg parèntesi en què, com bé reivindiquen els responsables del projecte, no hi ha hagut cinemes al centre de la ciutat. L’estrena ha estat, com no podia ser d’una altra manera, projectant una oda a l’art del cinema com ho és Nuovo Cinema Paradiso –i amb la sala prou plena a les dues sessions, malgrat fer competència a la gala final d’Operación Triunfo–. Una història, tan senzilla com màgica, en què un cinema dona vida a un poble; on les pel·lícules, més que no pas entreteniment, són una finestra a un món on tot és possible. Un elogi de la vida, dels somnis i del cinema. Tot just fa uns dies, vaig descobrir un recull de contes de l’autor italià Goffredo Parise –que pel que he pogut trobar, no ha estat mai traduït al català (!)– i em va cridar l’atenció un relat anomenat Cinema. Explica la història d’una senyora, diguem-ne més aviat de classe alta, que decidia d’anar al cinema Edison –també se’n deia així al seu poble– per primera vegada. L’escena, situada a l’any 1942, descriu les impressions d’aquesta dona en aventurar-se en una sala plena a vessar, sense butaques numerades i on els assistents no es molesten a guardar silenci, sinó que comenten la pel·lícula amb la persona que tenen al costat. L’antiga sala Edisson de Granollers –que sí, que s’escrivia amb dues esses aleshores– va tancar les portes el 1913, però l’ambient popular i ciutadà no devia ser gaire diferent del que retrata Parise. Res més allunyat del que són actualment la majoria de sales de cinema que, llevat de comptades excepcions, són més aviat buides i l’única remor provinent del públic n’és el cruixir de les crispetes. El naixement del cinema va ser una gran revolució tecnològica. Una transformació tal que, com reivindicava Walter Benjamin, “exigia una nova comprensió de l’estètica i transformava globalment el caràcter de l’art”. Hores d’ara assistim a un fenomen invers: ja no tan sols els cinemes són silenciosos –el diàleg es redueix a un únic binomi establert entre pantalla i espectador– sinó que ara ja no ens desplacem per anar al cinema. Podem accedir des del sofà de casa a totes les pel·lícules, ordenades per gènere, per durada o per suggeriment, talment com en una carta de restaurant: “Avui el cheff els recomana...” Però no escric aquest article per fer una crítica dels nous formats que l’art adopta per a l’ús de les plataformes digitals. L’ús de les noves tecnologies és una realitat i, per molt que ens deixem endur per la nostàlgia, la seva irrupció és tan accelerada com inevitable. La qüestió és, doncs, quin és el sentit de tornar a fer cinema al centre de la ciutat? Per què no deixar avançar el transcurs natural de la tecnologia i acceptar l’evolució del cinema? La resposta és, una vegada més, en aquest món màgic al qual ens transporta la fantasia. Quan el poble de Giancaldo es reuneix expectant davant de la gran pantalla del cinema Paradiso, quan la senyora adinerada de Parise s’asseu per primera vegada en un banquet entre el públic, i es deixen absorbir per la fusió d’imatge, de moviment, de música i d’imaginació que conformen una pel·lícula fan molt més que entretenir-se. El cinema, com la ficció en general, constitueix la manera com ens relacionem amb la vida, amb els altres, amb el món. Quan mirem una pel·lícula o llegim un llibre, les reaccions que manifesten els personatges en les situacions particulars en les quals es troben, els lligams que estableixen amb seu entorn i el tracte que adopten amb els seus homòlegs constitueixen un exemple per a nosaltres, espectadors d’una realitat fictícia, que aprenem a comprendre a través d’aquest procés d’emmirallament. Que tristesa, por, ràbia o amor poden manifestar-se de tantes maneres diverses –totes comprensibles, poques justificables–, però que, en essència, són la mateixa cosa. És a través de la fantasia, d’aquest procés d’abstracció, que desenvolupem l’empatia tan necessària al si d’una comunitat. Recuperar el cinema al centre de la ciutat vol dir, d’alguna manera, recuperar el sentit de la vida compartida. EL CINEMA COM UN ART L’avi Esteve –l’Esteve Sala i Cortès– defensava el cinema com un art que desenvolupa la capacitat crítica de les persones. Somiava, com també d’altres feien des de l’Associació Cultural, en un cinema pedagògic que expliqués històries més que no pas entretingués, que activés el nostre vincle amb la realitat més que no pas ens n’abstragués. Això no m’ho va dir mai a mi, jo era massa petita quan va morir. Ho vaig haver d’intuir més tard veient pel·lícules que a ell li agradaven –o això m’agrada imaginar–, com El cuirassat Potemkin, El lladre de bicicletes o Les aventures de Robin Hood. I és que aquest és també una mica el sentit del cinema. Sovint, després de veure una pel·lícula, n’oblidem el nom des personatges, dels llocs, oblidem fins i tot els actors i les escenes que el nostre inconscient considera innecessàries. Però retenim la sensació de delit, de divertiment, de tristor o d’avorriment que ens suggereix aquella pel·lícula que ja hem vist. Allò que ens fa sentir capaços de dir si ens ha agradat o no, encara que no sabem explicar el perquè. Conservem el regust que aquella història ha deixat en penetrar la nostra intimitat, en la nostra esfera personal. Gràcies, doncs, a tots els Alfredi; a totes les persones apassionades que us deixeu la pell per un espai com aquest a la ciutat que, fora de mirades comercials, entén el cinema com una eina d’aprenentatge i de transformació social. En definitiva, gràcies a les persones que estimeu el cinema. Gràcies per estimar les històries i per celebrar la vida.

Gràcies als que entenen el setè art com una eina de transformació social. Gràcies a les persones que estimeu el cinema

El nou Cinema Edison