La Tinyosa és dona d’aigua, eterna i freda. Viu als llocs on la mare terra aboca a l’aire lliure la saba de la muntanya

La llar de la Tinyosa resta amagada a les persones. Sols pastors l’han cregut veure, perduts dins el bosc del Montseny, lluny de qualsevol camí d’home. És un indret fosc i ombrívol on la llum del sol pràcticament ni arriba. Protegit de la claror per fulles de freixes, roures i avellaners, a terra no queda un lloc on posar el peu, atapeït de falgueres, maduixeres silvestres i boscúria. Les plantes són sempre xopes, tot i que no plogui. Les fulles són sempre verdes, nevi o faci calor. Malgrat ser allà present has d’obrir els ulls a l’esperit per saber que et trobes a la mateixa llar de la Tinyosa. La Tinyosa és dona d’aigua, eterna i freda. Viu als llocs on la mare terra aboca a l’aire lliure la saba de la muntanya, allà on el viatge purificador de la gota de pluja per l’interior del massís es completa per acabar en raig de brollador entre les roques. Nosaltres, pobres mortals, bevem d’aquest líquid, aigua pura de muntanya, saciant la set de vida dels nostres peribles cossos. La saba vivificadora de cada font flueix alegre i tentinejant per les valls unint-se en rius que no són més que artèries de vida de la terra. De vegades la Tinyosa abandona la muntanya. Durant els matins de l’estació freda deixa la protecció dels cingles del Montseny, i es passeja per les valls on vivim els homes. Tots sentim la seva presència als vespres quan la Tinyosa fa la ronda. El fred penetrant que s’escola dins els ossos, l’aire gèlid que glaça les entranyes quan es respira i el silenci que se sent quan vagues fora casa són els signes inequívocs de la seva vinguda. Quan finalment arriba desplega el seu vel en forma de boira que cobreix el camps i els boscos, enterbolint l’aire, fent la vista confusa i els camins dubtosos. La boira, boirina, calitja o fins i tot el núvol a ras de terra no són més que males maneres d’anomenar el vel fred de la Tinyosa. La Tinyosa no és benigna, però tampoc no vol mal a ningú. Tant sols és. Si t’endinses al bosc dins el vel pots perdre’t amb facilitat per no tornar mai més, o bé de córrer el risc d’ensopegar-te amb els esperits amagats de la muntanya i la terra. També se sap de bandolers que, gràcies al fet que coneixien cada racó del massís aprofitaven la visita de la Tinyosa per amagar-se d’autoritats que els empaitaven per les seves suposades malifetes. Si ets un nen i ets al bosc, t’encisarà la primera vegada que vegis el vel de la Tinyosa. Si estàs amb un adult, de ben segur que et recomanarà que et resguardis dins de casa. Un consell... vés a buscar el teu avi, que segur que t’explicarà històries màgiques del bosc i de dones d’aigua. I si és jove d’esperit i el saps convèncer a amagades dels teus pares, t’acompanyarà a fer un vol dins la boira. Potser t’ensenya el camí que porta a la font on viu la Tinyosa. Si hi arribeu veuràs com es pentina el cabell blanc amb una pinta brillant de plata. L’ORIGEN DE CRIATURES COM LA TINYOSA L’origen de criatures com la Tinyosa es remunta a èpoques ja oblidades. Follets, dones d’aigua, fades, dracs, menairons, cuques feres o els basiliscs dels dòlmens no són més que sers residents a la natura que convivien amb les persones i que actuaven amb forces ocultes que escapaven al seu coneixement. D’aquella època ens han arribat probablement una petita part d’aquella visió de la natura. A Catalunya, des de l’època dels ibers fins ara, ha passat una romanització, una cristianització, una islamització, la inquisició, el racionalisme i la il·lustració... Tots ells van intentar, amb més o menys èxit, convertir les forces de la natura a les accions d’un sol déu o bé a poder-les explicar amb ciència i raó. Aquestes criatures van ésser perseguides i probablement eliminades del nostre imaginari i només en van sobreviure algunes en contes infantils. De l’època preromana no trobem temples de pedra on els ibers adoraven els seus déus. I no fora precisament perquè els antics habitants de Catalunya eren ateus o agnòstics. Ben pensat, quin sentit tenia tancar-se en quatre parets de pedra i tova per esperar la divinitat quan només feia falta passejar-se per la mare natura per veure, escoltar, tocar i conversar de maneres vàries amb els éssers fantàstics que l’habitaven? Malgrat la pressió de 2.000 anys de monoteisme i centenars d’anys de raó i ciència encara ens captiva una bona història de criatures màgiques que viuen als nostres boscos entre nosaltres, i que sols et cal vagar entre faigs i roures per imaginar-te’ls. Històries que s’han anat explicant d’avis a nets, de generació en generació, abans asseguts tots en rotllana a la llum d’una foguera, ara a la llum d’un flexo arropats al llit de la nostra habitació.

La Tinyosa és dona d’aigua, eterna i freda. Viu als llocs on la mare terra aboca a l’aire lliure la saba de la muntanya

El vel de la Tinyosa