Eduard Sola, de Santa Eulàlia de Ronçana, és el guionista de la pel·lícula ‘Casa en flames’, que s’ha convertit en un dels grans èxits taquillers del cinema en català. La seva feina, però, ve de lluny, amb títols com ‘Barcelona, nit d’estiu’, també dirigida per Dani de la Orden. En aquests moments, a més, coincideixen als cines o plataformes altres treballs seus com la pel·lícula ‘La virgen roja’ o sèries com ‘Querer’ o ‘Mamen mayo’. Per al 2025 ja té a punt el guió d’un film de Cesc Gai.
Quan estava escrivint el guió de Casa en flames es va imaginar en algun moment que tindria l’èxit que està tenint?
En cap moment. Jo el que volia era que anés bé. El que no podia esperar-me era que anés tan bé. Era difícil de preveure, però també és veritat que hi ha hagut uns factors determinants perquè això passés: es va estrenar en la data correcta i crec que ha omplert un buit de producte que el cinèfil estava esperant que s’omplís.
Quin és aquest buit?
Al meu entendre és que ens havíem acostumat a un cinema en català molt d’autor i molt íntim. En canvi, aquesta és una pel·lícula en català, però és crispatera, és com gustosa de veure, és una pel·lícula on rius i on també pots plorar si vols, és una pel·lícula amb vocació popular. I aquesta vocació popular és una mica inèdita en el cine en català. Era un producte que no existia. Els anglesos sí que en tenen, i fins i tot diria que en castellà sí que existeix, però en català no. I això forma part de l’èxit. Jo vull pensar que he fet altres pel·lis boniques, però és aquesta la que ha anat bé. Jo soc el mateix fent altres coses, les faig igual de bé o de malament. Si sabés la fórmula la repetiria. Però no la tinc.
Deia que era una pel·lícula en què es riu i es plora. Li ha costat molt trobar el to adequat?
Sí, aquesta barreja és una cosa molt pròpia que compartim el director, Dani de la Orden, i jo. És una mirada concreta. Tant el Dani com jo mirem l’ésser humà com un ésser lamentable i creiem que és ridícul. Quan això ho traspasses als personatges la conseqüència és aquest to on la gent no fa les coses amb molta maldat però tampoc amb molta bondat, intenta fer les coses bé però li surten malament. Això és el que passa en el dia a dia i la pel·lícula és fruit d’aquesta mirada compartida cap al món, cap a uns éssers menyspreables però alhora amorosos.
En la primera escena ja pots pensar que la Montse, la protagonista, és un ésser lamentable.
Sí, evidentment el personatge de la Montse està molt exagerat, és molt vistós, però tots hem fet coses semblants. A petita escala tots som la Montse. Això, d’alguna forma, fa que empatitzem amb ella, i aquesta xarxa d’empatia és el que provoquen una mica tots els personatges. Tots som la filla, el fill, el marit, la Montse…. I específicament, la Montse és un personatge català molt nostre i que dialoga molt bé amb tots nosaltres i amb la relació que tenim amb les nostres mares.
És una pel·lícula basada molt en els diàlegs i quan surts de veure-la tens moltes ganes de més diàleg i de parlar-ne molt.
Sí, la pel·lícula té un bon cinefòrum. Quan surts de veure-la no només parles de la pel·lícula, sinó de tot. I això és una de les coses bones que té. Que el diàleg sobre la pel·li no es limiti a la mateixa pel·li, sinó que acabis parlant de la teva pròpia mare, del teu matrimoni, dels teus fills, del dia que els vas perdre, del dia que la teva mare et va dir no sé què… És un exemple de quan el cinema i la ficció reboten sobre la realitat i la remouen. I això és del que es tracta, de provocar petits terratrèmols emocionals.
La Montse és el personatge principal, sens dubte, però es pot dir que també té molt d’obra coral?
Sí, és una obra coral perquè té múltiples punts de vista. Sí que és veritat que la Montse, d’alguna forma, agafa el rol de pal de paller, però això va ser fruit del procés de desenvolupament perquè en el seu origen encara era més coral. De mica en mica i mentre avançava el procés vam anar descobrint que fèiem indubtablement una pel·lícula sobre la Montse, i la vam acabar convertint en el personatge principal.
La tria d’uns actors o uns altres acaba influint molt en l’èxit de la pel·lícula?
Sí. Jo no sé si a Catalunya, a Espanya i a Europa hi ha un star system, uns actors que cridin la gent a anar al cinema, però si hi ha algú que pot cridar la gent a anar al cine a Catalunya és Emma Vilarasau i el gran planter que tenim. Però a banda d’això, el més important és el seu talent. L’alt nivell de les seves interpretacions és fonamental en aquest èxit. Perquè la mateixa pel·lícula interpretada per uns altres actors que ho fan pitjor o que ho fan normal, el resultat no seria el mateix.
Quin és l’origen de Casa en flames?
L’origen es troba en Dani de la Orden, que un dia em truca i em diu: “Vull fer una pel·lícula sobre una família que no sap estimar”. Era una idea lligada al seu univers particular. Bé, la família de la pel·lícula no és la seva família però sí que és del seu univers, on té lloc la burgesia catalana amb segona residència a la Costa Brava, gent que té una barqueta… És un univers que està molt lluny del meu, per exemple, que soc xarnego. Amb aquesta premissa i aquest univers, i amb ell al costat, la meva feina va ser construir una història que va desembocar en el guió. Aquest és un guió peculiar perquè hi ha molt diàleg. L’última escena, per exemple, té 30 pàgines, i és una sola escena. I això no és comú, com tampoc ho és a nivell estructural.
Per què?
La protagonista, la Montse, fa una acció al principi de la pel·lícula, que és deixar la seva mare morta a casa seva, i després està 50 minuts sense fer res. No torna a actuar activament fins a l’escena de les nenes que es perden o de la conversa amb la xicota del seu fill. Això, estructuralment, no és habitual en dramatúrgia. Però nosaltres vam considerar que no era un problema i el temps ens ha de donar la raó.
Parlava d’una història de gent que no sap estimar. És un reflex del que passa sovint al món real?
Sí, és una cosa que ens passa sovint. Sempre, amb qui més ens barallem és amb qui més ens estimem. En general, tenim disputes familiars de l’hòstia amb la mateixa gent que salvaríem de la crema del món. En paral·lel a això, a vegades ens falten eines per saber estimar-nos. I clarament, la família de Casa en flames i en general la burgesia catalana no sap estimar. En el meu univers és diferent: tenim molt clar com dir les coses i com gestionar les emocions. Però el català de vuit cognoms catalans és una persona més continguda, li costa més dir t’estimo i gestionar les emocions, són gent amb emocions autocensurades, Tot i així, amb censura o sense, és veritat que ningú sap estimar bé. Som els primers que li fotem un moc a la nostra mare, que és la persona que estimem més. És una cosa comuna de l’ésser humà.
Hi ha hagut moltes versions del guió?
Casa en flames es va sortir a rodar amb una versió 4. Això és poc. Normalment surts a rodar amb 7, 8, 9, 10, 11 o 12 versions. En aquest cas, tots vam veure ràpid el to que havia de tenir, va ser un procés molt agradable i festiu. En altres ocasions no ho és tant.
El foc té un paper important en la pel·lícula, i sobretot al final. El títol va venir després o ja estava decidit des del principi?
La veritat és que no ho recordo. Tot això va passar l’any 2020. Sí que sabíem que aquest nom, Casa en flames, podia remetre a un fet emocional de la família en flames, del sistema familiar que crema i salta pels aires. Ens agradava que això passés en una casa que acaba cremant, literalment. El que sí que va venir després de tenir el nom va ser el joc que proposa la parella del marit. A les primeres versions del guió, aquell joc tenia l’aigua com a element. No va ser fins més tard que ens vam plantejar canviar l’aigua pel foc, ja que tenia més sentit. Ara veus la pel·lícula i sembla que tot estigués molt ben planejat, però no.
Amb Dani de la Orden ja hi havia treballat, el 2013, en altres pel·lícules. Aquesta coneixença deu haver estat un factor positiu?
El Dani és amic i és família. L’entesa és estupenda. Jo ja li escrivia els curts abans de les pel·lícules. Primer va arribar Barcelona, nit d’estiu, amb Dani González també de guionista. Després va arribar Barcelona, nit d’hivern. Durant uns anys no vam fer res fins que ens vam retrobar per Casa en flames. Però des de primer de carrera que som amics.
Ja treballen en la seqüela?
Sí, hi estem treballant. Però fins que no tinguem alguna cosa que ens convenci no ho farem. Ningú ens obliga a fer-la. Per tant, la farem si és igual de bona o és millor, si és pitjor, no. Ja veurem on ens porta el projecte.
Un altra pel·lícula acabada d’estrenar és La virgen roja. Res a veure amb Casa en flames, no?
Són totalment diferents. Jo soc un guionista que em considero un artesà. Em truquen i em demanen coses, i si em va bé per agenda i ho trobo interessant m’hi apunto. El que pot passar és que faci al mateix temps una comèdia com Casa en flames i un thriller psicològic com La virgen roja. Em sento molt còmode fent coses diverses.
Dins aquesta diversitat hi tenen un lloc important les sèries. Una d’elles, Cites.
Sí, a Cites hi he estat tres temporades, a la quarta no perquè estava fent altres coses, però és una sèrie amb un format tan agradable que se’n podrien fer tantes temporades com es volguessin. L’únic que fa falta és voluntat de fer-les.
Una altra sèrie ha estat Cuerpo en llamas, més basada en un fet real. És molt diferent la manera de treballar i fer el guió?
És diferent perquè tens un lloc on aferrar-te, però nosaltres no ens vam basar tant en els fets sinó en l’acta judicial. És el mateix de quan et bases en un llibre o una notícia, has de tenir els peus a terra i decidir què t’interessa de la realitat i què vols dramatitzar. És un procés curiós però molt divertit de fer.
Fa poc també s’estrenava la sèrie Querer, amb to totalment dramàtic.
Totalment. És una minisèrie de quatre capítols que va sobre una dona que denuncia el seu marit per les violacions que li ha fet durant 30 anys. El tema és seriós i, per tant, la sèrie també ho és. És un drama judicial, i la veritat és que estem molt contents perquè està tenint molt bona rebuda. La gent quan la veu en surt impactada, la sèrie el remou. Això sempre és positiu. És el que et deia abans, nosaltres, els que fem ficció, ni canviarem el món ni tampoc salvarem vides, però sí que podem provocar petits terratrèmols emocionals en els espectadors. És al que podem aspirar i crec que amb Querer ho hem aconseguit.
I molt diferent és Mamen Mayo.
Té un to absolutament diferent. És un guilty pleasure sense el guilty, és un petit plaer sense ser culpable de res, només és plaer. Estem molt contents de la rebuda que ha tingut perquè el públic se l’ha fet seva molt ràpid, és una sèrie de vuit capítols de mitja hora que genera molta candidesa i calidesa.
És normal que s’hagin estrenat tantes pel·lícules i sèries gairebé al mateix temps?
Em passa sovint que jo treballo en diferents projectes a la vegada. El que ha sigut excepcional és que s’estrenin tots aquests projectes el mateix any. La virgen roja és del 2019; Casa en flames, del 2020, Querer, del 2022… És a dir, anys diferents d’escriptura però mateix any de llançament. Que hagi coincidit tot també ha implicat que d’alguna forma tothom sigui més conscient que darrere d’aquestes pel·lis i sèries hi ha la meva persona. Aquesta coincidència ha fet una mica més visible la figura del guionista, que sempre està invisibilitzada. Si s’haguessin estrenat en anys diferents no hauria tingut aquesta repercussió. Que la gent em conegui per la meva feina va bé per continuar alimentant la maquinària.
Ara ja té a punt el guió d’una altra pel·lícula.
Sí, Mi amiga Eva, és una comèdia romàntica que hem escrit amb el director Cesc Gay. Però no és una comèdia romàntica com s’entén habitualment. És una comèdia sobre l’amor, o millor dit, sobre la recerca de l’amor.
Casa en flames té tots els números de triomfar als Gaudí.
M’agradaria pensar que sí, però també es veritat que la comèdia i els Premis Gaudí no s’han portat mai gaire bé. Aquests premis acostumen a deixar de banda les comèdies. Espero que no passi, la veritat.
{{ comment.text }}