Espàrrecs

M. Dolors Puig Fontseca. De Bigues i Riells del Fai Aquella tarda havien sortit a buscar espàrrecs. La nena tenia festa de l’escola i la mare treballava al torn de nit, a l’hospital, al servei de neteja. Així que tenien tota la tarda per endavant. Els agradava anar plegades al camp, resseguir marges a la recerca d’aquells brots tendres, o endinsar-se pel bosc, per corriols poc fressats, on era més difícil que altres buscadors d’espàrrecs els haguessin passat al davant. Agafades de la mà anaven recol·lectant aquell verd tresor. A cada peça que trobaven sentien la mateixa fruïció que haurien sentit, generacions rere generacions, mares i filles també agafades de la mà, fins a l’inici dels temps. La mare deixava que la nena, amb les seves tendres manetes, partís l’espàrrec i li oferís triomfant, amb un somriure d’orella a orella. Només quan li costava trencar-lo o apuntava entre malesa i esbarzers l’agafava ella mateixa. Per sopar li faria una truiteta d’espàrrecs amb pa amb tomàquet. Li agradaven amb bogeria. Era una nena poc menjadora. Li havia costat molt criar-la. Poques coses li agradaven i de seguida en tenia prou. En canvi, devorava les truites d’espàrrecs amb una voracitat sorprenent. La mare n’hi feia un parell de cops per setmana. Si trobaven molts espàrrecs, els congelava, per tenir-ne per tot l’any. A mitja tarda ja en tenien un bon manat, però encara es van endinsar per la boscúria per veure si en trobaven més. I sí, per aquell caminet deuria fer dies que no passava ningú. En trobaven força i grossos. Van deixar el camí, torrent avall, trobant-ne encara un aquí, dos més avall... De sobte, una pudor fètida, insuportable, els va barrar el pas. –Quina pudor, mama!–Marxem! Hi deu haver una bèstia morta. La mare sabia que havien fet batudes de senglars recentment. Podria ser que algun animal ferit hagués escapat dels caçadors per anar a morir en aquell torrent, sota algun bardissar. Però un obscur pressentiment la va posar en estat d’alerta. –No, mama, encara no! Mira, allà n’hi ha més.I es va escapar de la mà de la mare per córrer cap a unes esparregueres properes a un fort desnivell del terreny.–Martina! –va cridar alarmada la mare corrent darrere seu, tant pel perill que la nena hi caigués com per aquella fortor, cada cop més intensa, que les envoltava sinistrament. Llavors la va veure. Una mà entre la fullaraca. El cos d’una noia, seminua. Els cabells tapant-li la cara. Se li van eriçar tots els pèls. Ofegant un crit que li creixia de molt endins, va estirar la nena fort pel braç i va fugir d’allí cames ajudeu-me. La nena oposava resistència i cridava perquè la mare li feia mal, de tan fort com l’agafava. –Em fas mal! Deixa’m anar! Ens deixem aquells espàrrecs!I girava el cap, mirant enrere.–Aviat es farà de nit! Hem de tornar a casa abans que es faci fosc. Ara mateix! Però era ben clar encara. La dona estava esglaiada. El cor li anava a cent per hora. Una noia! Una noia! Morta! Havien de sortir d’aquell bosc. La presència del cadàver li produïa un terror immens, però encara sentia més pànic per l’obligada presència d’un criminal en aquell indret del bosc. La raó li deia que ja no hi era, que feia dies que ja no hi era. Però el pànic li feia esdevenir real aquella presència maligna. Havien de sortir del bosc. Havia de treure la seva filla d’allí. Estava segura que la nena no havia vist el cos, embadalida com estava amb els espàrrecs. No, no l’havia vist. Però ella sí. I ara hauria de donar el crit d’alerta. A qui? A la policia? I com s’ho faria amb la nena? El seu marit encara trigaria a arribar. I la feina? Hi arribaria tard... No, no hi podria anar... Quina angoixa! I mentre pensava tot això, s’allunyava tan ràpid com podia d’aquell lloc, arrossegant la nena amb una mà, i amb l’altra, amb la que encara duia els espàrrecs estrenyent-los ben fort dins el puny, apartant com podia les branques dels arbres que li sortien al pas. Quan va aconseguir el camí principal, escabellada, esgarrinxada i tremolant com una fulla, va haver d’agafar la nena a coll, que ja estava cansada de tant córrer i plorar. Encara com va poder arribar a casa tan de pressa. Havia de deixar la nena amb algú. La veïna! La va albirar al jardí, recollint la roba de l’estenedor. La va cridar des del carrer. Ja a la porta, va trucar al timbre diverses vegades, insistentment. –Què passa? –s’alarmà la veïna, al veure-la d’aquella manera.–Després t’ho explico. Pots quedar-te la nena i donar-li el sopar?Es va adonar que encara duia els espàrrecs a la mà.–Té: fes-li una truita d’espàrrecs.I li va deixar una nena fatigada, amb mocs al nas i llàgrimes als ulls i un manat d’espàrrecs trencats i rebregats.I sense ni acomiadar-se, va córrer cap a casa i va trucar al 112.–He trobat un cos al bosc! Una noia morta al bosc! No podia parar de repetir-ho. A l’altra banda de la línia van aconseguir prendre nota del seu nom i de la seva adreça. Enviarien de seguida a algú. Que no es mogués. Els hauria d’acompanyar. No hi volia tornar. Però no hi havia altre remei. Aquella noia al mig de bosc, al fons del torrent... Aviat es faria fosc. Se’n recordaria del lloc? I si no la trobaven? Aquella noia, qui sap quants dies a sol i serena... Amb els pantalons i les calces abaixades. Qui sap si plovent... Coberta de fulles, d’insectes... Quina basarda! I els pares? Desesperats! Família, amics... buscant-la de fa dies. Quin horror! I qui podia haver-li fet allò? Quin bèstia podia haver estat capaç de fer-li allò? La van trobar. Les diligències policials i forenses van necessitar el seu temps. Fotografies. Anotacions. I ella allà, palplantada, com a dins d’una pel·lícula de suspens. Havia pogut avisar a la feina i al seu marit. Que li havia sorgit una emergència, sense més explicacions. Ara ja res urgia. Només calia esperar que acabessin. Però es feia llarg. Sentia paraules aïllades: quinze-setze anys... violació... traumatisme cranial... marques al coll... tants dies morta... Es començava a fer fosc. Necessitarien llums més potents. Quant temps s’hauria d’estar allà? Volia marxar a casa. Ho va demanar, tremolant encara, a la dona policia que no es movia del seu costat. Van determinar que la seva presència allà ja no era necessària. Per fi podria tornar a casa! Però l’agent que li havia pres declaració va estimar oportú que rebés assistència mèdica, així que, després de passar per les urgències de l’hospital on treballava, va arribar a casa negra nit. Només veure el cotxe policial tant el marit com la veïna van sortir al carrer a rebre-la. Abraçada al marit es va afanyar a explicar el que li havia succeït. Sentia la necessitat imperiosa de veure la seva filla. La veïna es tapava la boca amb les dues mans, horroritzada. Es va excusar amb el grup del carrer dient que havia de veure la nena ja. Va entrar a casa d’una revolada i va córrer cap a l’habitació infantil. Dormia de pur esgotament, amb les galtes encara vermelles, abraçada al seu osset de peluix. Li va agafar la maneta i la va besar. Tot i que el seu pare l’havia banyada, encara li va semblar sentir l’olor d’espàrrecs barrejada amb la del sabó. Va estar uns dies de baixa. Contínuament veia la noia del bosc. La mà estesa damunt la molsa. El cos en descomposició, cobert de fulles. Endevinava animalons, insectes, rosegadors, passant-li pel damunt. Exposada a les inclemències del temps. La persistència del cadàver a totes hores, com una imatge gravada retina endins, amb els ulls tancats, una i altra vegada. I després, la basarda del suplici. Les seves últimes hores... La certesa de la pròpia mort imminent. De segur va invocar la seva mare. I també Déu, en el que probablement no creia. Però tot va ser inútil. Una força desbocada, brutal, primitiva, va acabar amb la seva virginitat i amb la seva tendra vida. Un sacrifici absurd. A mans d’una bèstia, d’una fúria. Per què? Què havia vingut a fer al món aquella criatura? Créixer, florir, com totes les altres. Però quin atzar inescrutable va creuar el seu camí amb aquell ésser pervers? Per què va ser llançada a l’embat d’aquella violència desfermada? Pensava tot això i s’esborronava. Mirava la seva filla i s’esborronava. Almenys que el seu martiri hagués estat curt... Però ningú ho podia saber. No. Sí. Sí que hi havia algú que ho sabia. Només un home. El seu botxí. La psicòloga de l’hospital li havia demanat si havia plorat. I no, no havia plorat. No podia. Plorar li faria bé, li va dir. Es coneixien de vista, de creuar-se pels passadissos que netejava. S’anirien veient regularment, encara que li donessin l’alta per anar a treballar. Cada dia portava la nena a l’escola i s’asseia en un banc d’un parc proper a esperar que sortís. Feia el dinar d’esma i menjaven plegades. No es veia amb cor de fer res. Després tornava la nena a l’escola i s’asseia al mateix banc. Una tarda va veure arribar un grup de nens amb les seves mestres. Venien de l’escola bressol a berenar i a jugar al parc. Eren molt petits. Avançaven en filera, de dos en dos agafats de la mà. Reien feliços. La imatge la va entendrir. La Martina també havia anat a aquella escola bressol. Va reconèixer les responsables del grup. Es van saludar amb un gest. De sobte, els seus pensaments van tornar a la noia del bosc. També va ser petita, i segur que va anar també d’excursió amb l’escola. I qui sap si també a buscar espàrrecs agafada de la mà de la seva mare. També el seu executor va ser nen. I també va jugar i riure, i potser també va buscar espàrrecs agafat de la mà de la seva mare o del seu pare. La va envair una estranya tristesa i va rompre a plorar desconsoladament. Es va tocar el ventre. Ja li hauria d’haver baixat la regla aquell mes. El pensament que dies abans li feia somriure, ara se li havia girat com un mitjó. Va desitjar amb tota la seva ànima que es tractés d’un simple retard. No volia portar més nens a un món que no entenia. Un món insondable.

Espàrrecs

La sogra

Presoner

Contes de fuchü

Fonoll

LA PREGUNTA

Aprova els primers cent dies de Salvador Illa com a president de la Generalitat?

'Joc de cartes' busca les millors postres a quatre restaurants del Vallès Oriental

Un incendi afecta un local ocupat a l’avinguda Sant Esteve de Granollers

La Clandestina, de Granollers, guanya el 'Joc de cartes' per buscar les millors postres del Vallès

Mor Francesc Campaña, cap de la Policia Local de Granollers durant 21 anys

Desallotgen la comissaria de la Policia Local de Granollers per un incendi al menjador

Bolca un camió que transportava vedells a la carretera de l’Ametlla a Bigues

Canovelles negocia la compra d’un solar per fer-hi el mercat

Cop policial contra un centre logístic per a la venda il·legal al mercat de Canovelles

Dos denunciats penalment per llençar un gos desnodrit per un balcó a Canovelles

L'Hospital de Granollers millora les intervencions endoscòpiques digestives amb una nova tècnica