Esplendor i agonia de l’estiueig

El fenomen de l’estiueig que fa més d’un segle va caracteritzar tant la vida, com les relacions socials, l’arquitectura i l’urbanisme de pobles com Cardedeu, la Garriga, l’Ametlla o Figaró, ara mateix ja no té la importància que havia tingut, ni de bon tros, però ha continuat marcant la fesomia urbana i el tarannà d’aquestes poblacions de la comarca. Un recorregut pel Passeig de la Garriga, el nucli de Cardedeu, les Escales de l’Àngelus de Figaró o el centre de l’Ametlla resulta suficient per adonar-se de la transcendència que va tenir l’estada de la gran burgesia de Barcelona durant els tres mesos d’estiu en els anys del canvi dels segles XIX-XX. Han passat més de 150 anys des que aquells primers estiuejants es van establir al Vallès Oriental fugint de la insalubritat de Barcelona –encara encotillada per les seves muralles medievals– i buscant poblacions d’aires més bons. [caption id="attachment_116388" align="alignnone" width="423"] Mossèn Cinto, a l’esquerra, i el canonge Collell, al Balneari Blancafort / Fundació Maurí[/caption] Altres raons fonamentals de l’arribada dels grans senyors de Barcelona que des de la segona meitat del segle XIX s’havien enriquit amb les seves indústries s’han de buscar en la millora de les comunicacions del Vallès amb la capital catalana. El tren arribava a Cardedeu l’any 1860 per la via de França, i el 1875 a la Garriga per la línia del nord, que continuava fins a Sant Joan de les Abadesses, al Ripollès. El trasllat fins a les poblacions vallesanes, doncs, es feia molt més fàcil: el trajecte durava aproximadament una hora, una gran diferència de temps respecte a les cinc o sis hores que s’invertien fins aleshores per fer el viatge amb diligència o amb un simple carruatge adaptat. Però, a més de guanyar el tren, aquestes poblacions també van estrenar carretera: Cardedeu l’any 1865 i la Garriga el 1851, substituint l’antic Camí Ral. Tren i carretera, doncs, van facilitar els desplaçaments de forma substancial, tenint en compte, a més, que la capital catalana estava a escassos 40 quilòmetres d’aquests llocs d’estiueig. Aquella gent, a més de proximitat, en el seu estiu volien gaudir de natura propera, aires sans i aigua termal –si podia ser– com recomanaven els consells mèdics i els higienistes del moment. El reconegut doctor Robert, per exemple, n’era entusiasta i recomanava passar els estius a Cardedeu o a Camprodon. A la Garriga també van ser un munt els metges que, des del Blancafort estant, i gaudint de les aigües termals, tornaven entusiasmats a la seva consulta i ho aconsellaven als seus pacients de salut fràgil. A l’Ametlla va passar el mateix amb el doctor Grífols i a Figaró hi va fer molt la publicació l’any 1902 de la primera novel·la modernista: Els sots feréstecs, de Raimon Caselles. Per totes aquestes raons, aquests pobles i altres com Caldes de Montbui, que també tenien balnearis i aigua termal, es van posar de moda entre les elits barcelonines. “Una llotja al Liceu i una torre a Cardedeu” era un dels seus lemes. Però és que, a més d’aquests motius que despertaven l’interès dels estiuejants, també hi havia un altre factor clau: la publicitat que es feia en els diaris catalans i de l’estranger dels balnearis, sobretot els de Caldes i la Garriga, i el boca-orella que sempre ha funcionat i que, a primers de segle, va ajudar a doblar la població de pobles com Figaró. [caption id="attachment_116389" align="alignnone" width="898"] Imatge publicitària del Balneari Blancafort de la Garriga / Fundació Maurí[/caption] Les relacions entre els components del nodrit grup d’estiuejants i els veïns de tot l’any sempre van ser distants. Tret de comptades excepcions, només es trobaven entre ells i freqüentaven poc els ambients del poble. Per això, als anys 20 i ja amb una colònia consolidada del tot, sorgeixen els Casinos, com el de Cardedeu i el de la Garriga, espais que des d’aleshores van ser el seu punt de relació. GRANS MANSIONS Els primers estiuejants i el seu alt nivell de vida havien de causar estranyesa entre els vallesans, aleshores dedicats gairebé només a l’agricultura. Però la seva presència de seguida es va notar en els nous plans urbanístics i en construccions de grans torres que ara són un excel·lent patrimoni arquitectònic. L’estada estiuenca també reportava beneficis per a comerciants, artesans i personal de servei de la localitat. L’apotecari Tomàs Balbey, de Cardedeu, l’any 1914 ho tenia clar: “És un fet innegable que la prosperitat material d’aquesta vila es deu, en part, als forasters que hi passen la temporada d’estiu.” A la Garriga passa el mateix. En aquest poema publicat a Granollers el 1898 també es lloaven les bondats de la febre de l’estiueig: “A ca’n Petita no hi caben; / a ca’n Martí estan estrets; / les torres, totes llogades… / ¡quina invasió!... Tot és ple. / A ca’n Guindola despatxan / molts més cafès que cap any; / a ca’n Ton lo calaix omplen, / y a ca’n Joan fan diné en grant.” Eren altres temps.

Esplendor i agonia de l’estiueig

La Mulassa de Granollers acaba com a finalista als Premis Best

L’Agrupació Sardanista de Granollers celebra 70 anys de la seva creació

Les Jornades Internacionals Folklòriques de Catalunya es van celebrar a Parets

Montmeló celebrarà la festa de la Patrona amb cultura popular i tradicional

LA PREGUNTA

Veu bé que els EUA posin aranzels a Mèxic, Canadà i la Xina?

Troben mort l’home de Cardedeu desaparegut el 30 de desembre

Mor un home de 53 anys a Vilamajor en caure-li al damunt un arbre

Un atropellament mortal a Llinars afecta el servei de Rodalies

Dolços vallesans que triomfen

[VÍDEO] Un senglar es passeja pel carrer Corró de Granollers

Retards a l’R2 per la presència d’una persona ferida a les vies prop de Granollers Centre

“El que em va passar va ser aleatori i no té cap sentit que me’n culpi”

L'Ametlla rescindeix el contracte del restaurant de Can Camp

Una ambulància queda atrapada al pont de l’estació de la Garriga

Canvis de propietat a dos dels principals centres logístics del Vallès Oriental