Antònia Roura (1908-2003)

Feia més de 10 anys que no creuava les portes de la seu de la Fundació Antònia Roura de Granollers situada al carrer Nou número 12. Per aquelles coses de la vida, m’ha tocat fer-ho en repetides ocasions al mes d’agost. Buscava informació i assessorament sobre una qüestió personal per un tema familiar que ens angoixava. L’espai, la residencia Antònia Roura, com és coneguda popularment aquesta llar d’avis, em resultava familiar, ja que al llarg dels anys he vist com a periodista la seva evolució. Només entrar, tot just en una de les parets del petit vestíbul, es veu un retrat de l’Antònia Roura Barbany (Santa Eulàlia de Ronçana, 1908 – Granollers, 2003). L’obra la signa el pintor Josep Lluís Arimany. Ben aconseguit, el retrat transmet força i serenitat. Des d’aquest punt estratègic de l’entrada, la senyoreta Roura sembla controlar tot el que passa dins la residència. Constituïda el 1980 en Fundació Privada Antònia Roura, la llar del carrer Nou es presenta com una excel·lent oportunitat per als qui poden accedir-hi, bé a la residència assistida (51 places) o bé al centre de dia (25). La seva cèntrica situació i la bona atenció que dispensen fan que tingui una llarga llista d’espera. Disposen de places privades i concertades amb la Generalitat al 50%. Tant aquesta residència com la coneguda amb el nom de Francesca Roig (58 places de residència i 20 de centre de dia), que la fundació administra des de 2006 a l’Ametlla, són part del llegat deixat per la senyoreta Roura. Per fer realitat el seu projecte i després d’una vida sacrificada de pagesa i laboral intensa al cosidor de Roca Umbert durant més de 20 anys, la senyoreta Roura es va casar –és un dir– amb mossèn Blai Blanquer, rector de la parròquia de Sant Esteve. Tots dos junts van fer possible el 1978 posar en marxa la Llar Mare de Déu de Lourdes al carrer Enginyers amb sis àvies, embrió de l’actual fundació, presidida en aquests moments per Francesc Boix. Diuen que la tossuderia de tots dos va resultar clau per portar a bon port aquesta empresa. En una entrevista de l’any 1990, la senyoreta Roura reia quan recordava que, sovint, mossèn Blanquer li reprotxava que parlés de milions com si es tractés de xavalla. Però la fundadora de la residència sempre deia que “si no hi ha diners, es busquen”. Filla adoptiva de Granollers segons acord municipal de 1998, la senyoreta Roura va rebre en vida d’altres reconeixements socials i són molts que la veien com una persona bona i excepcional. La junta del Patronat de la Fundació Antònia Roura va sol·licitar aquesta distinció, amb motiu del seu 90è aniversari, per reconèixer la seva llarga i meritòria tasca d’ajuda als més necessitats i sobretot, els últims anys, per la seva dedicació a favor de la gent gran. Uns quants anys després, la Ruth Sala, directora de la llar del carrer Nou, explica que “tot i els canvis que ha experimentat la societat, l’esperit de la Roura és ben present en tot allò que fa la fundació”. El mateix em va dir la Montserrat Aguilar, directora de la residència Francesca Roig, fa uns anys quan, com ara, vaig travessar la porta de la llar del carrer Nou buscant ajuda. Quan abandono la llar, torno a mirar el retrat. Vull creure que la senyoreta Roura m’està dient, amb la seva mirada, que faci els passos que calgui per solucionar allò que m’ha portat fins a la seva residència a la cerca d’ajuda. Ple de comprensió, cosa que s’agreix, pujo a l’Hospital. Malgrat la complexitat de l’assumpte, s’obre una solidària finestreta d’ajuda, humana, ràpida i eficaç. Després de dies d’angoixa, tots el de la família respirem una mica i agafem aire per solucionar d’aquí a unes setmanes, si és que podem, tot plegat. Afortunadament, comprovo que hi ha altres persones impregnades per l’esperit Roura. Són qui em demanen que mantingui el seu nom en l’anonimat. Encarar en segons quines circumstàncies econòmiques el desig de trobar una llar residència a la nostra comarca és, per a la majoria dels mortals, un repte impossible. D’entrada, tot és abisme. Desprès del màster cursat al voltant d’aquest tema, està clar que l’esperit Roura és més que necessari per sortir viu d’aquestes situacions, però cal també que algú ajudi (administració) els que fan gala d’aquest esperit amb més mitjans i més oferta residencial assistida pública i concertada. Si no és així, moltes famílies continuarem pensant que l’únic que ens espera és l’abisme.

Antònia Roura (1908-2003)

Exemple de lluita en pro de la gent gran