Gemma Meléndez: “La literatura, realment, és sanadora”

Gemma Meléndez va néixer a Barcelona i hi va viure uns quants anys, fins que el 2001 va aterrar a Granollers. Des d’aquí ha escrit la seva primera novel·la, Una pedra a la butxaca (La Campana), mentre treballa en el món de l’educació infantil i participa en el Campus de Literatura Lolita Bosch com a docent. Com es va decidir a escriure una novel·la? Jo escric des de sempre. Crec que en el moment que vaig aprendre a llegir ja vaig voler escriure. Havia anat escrivint, de forma autodidacta, però a vegades em passava que arribava a un punt i no sabia com acabar. Fins que un dia em vaig assabentar pel Twitter que Lolita Bosch obria uns cursos de creació literària i m’hi vaig apuntar. D’això ja fa uns 12 anys. Primer vam aprendre a pensar una novel·la i després a escriure-la. I jo vaig escriure aquesta novel·la, que vaig guardar en un calaix. Així, ja fa temps que la tenia acabada? La vaig acabar el 2015, però va quedar en un calaix i vaig començar a escriure la segona, perquè a mi, el que m’agrada és escriure. Vaig tenir contactes amb l’editorial Ara, però al final no els va interessar. Després va arribar a La Campana. Allà em vaig trobar en Joan Riambau i la Núria Puyuelo, que sí que els hi va agradar i van apostar per mi. Ara el que he fet ha sigut rescatar-la, polir-la una mica i allargar el final. Només puc dir que estic molt contenta perquè sempre he volgut ser escriptora, i poder publicar, després de molts anys de feina, és molt satisfactori. Per poder escriure em llevo molt d’hora al matí, abans d’anar a treballar, que és quan em puc concentrar i quan treballo millor. Són moltes hores dedicades a escriure i ara és molt maco veure’n els fruits. Per què va triar el tema del dol? Sí que parla del dol però jo intento explicar com es sobreviu a una pèrdua. El que em mou són les pèrdues. A la novel·la no hi ha només la mort de la parella de la Laura, hi ha altres pèrdues, hi ha altres coses que es van perdent. El que m’interessava era això: com ho fas per sobreviure quan et passa alguna cosa tan grossa com perdre una parella o un fill? Com reconstrueixes la teva vida un altre cop? Perquè la vida que tenies abans segurament ja no et serveix, n’has d’inventar una de nova. Aquesta era la pregunta que més em venia al cap. Em sembla que m’ho vaig començar a preguntar quan va néixer el meu primer fill. De cop em vaig adonar que tenia moltes pors, i em preguntava què faria si es morissin els pares, la parella o el fill? Les pèrdues i el dol són temes cada cop més recurrents en molts llibre. Es pot dir que la literatura és terapèutica? Totalment. Jo crec que sí. De fet, jo col·laboro al campus de literatura de Lolita Bosch, on dono classes per a adolescents, i dins el campus tenim altres projectes que també vinculen la literatura amb la pau. La literatura realment és sanadora, perquè intentes entendre coses a través d’ella. La millor manera d’entendre una cosa és mirar-la de molt a prop. I la literatura provoca això, que t’aturis, t’ho miris i t’hi fixis, i et faci entendre situacions i processos. Un dels elements molt presents en l’obra és l’aigua, tant de pluja com de mar. Es pot considerar un personatge més? Sí, totalment. A mi mateixa el mar em cura moltíssim. Estic segura que en una altra vida vaig ser peix perquè quan em submergeixo en el mar, les partícules del meu cos, totes les molècules em donen les gràcies. El mar, al llibre, l’he volgut tractar com si fos un altre personatge. El mar és com una persona i et posa al teu lloc. Li volia donar aquesta força de personatge, que decideix coses en la novel·la. Penso que, en general, l’aigua és important per a tots, i més ara en aquesta situació de sequera. És una part molt important del nostre cos. Nosaltres som aigua, i les emocions per mi són molt líquides, són molt aigua. També volia fer que en el moment de l’accident hi hagués aigua. En els moments decisius ella sempre va acompanyada de l’aigua per algun motiu, ja sigui de la dutxa, del mar, de la pluja… Un altre element natural són les pedres, amb tot el seu significat. Jo m’imaginava el dolor de la Laura com si fos una llosa molt gran, que li queia al damunt i l’anava aixafant. I ella una mica el que fa a través del mar, les llàgrimes, l’Arkait, la Natalie, és anar llimant aquesta llosa tan gran fins que la converteix en una pedra petita. I el seu dolor, al final, és una cosa que pot portar i que no li impedeix continuar vivint. Per això aquesta simbologia de la pedra a la butxaca, com un dolor que és petit, que hi és, però que el pots portar i no t’ofega. Considera que la novel·la és més una història d’amor o de superació? Mira, jo en un principi pensava que era una història de superació, ho tenia molt clar, però la Lolita Bosch em deia que estava escrivint una història d’amor, i quan m’ho deia jo m’enfadava amb ella. Al final li he hagut de donar la raó, perquè sí que és veritat que hi ha molt d’amor, i no només entre la Laura i el Quim, sinó també amb el Cluc, el gos, i també hi ha l’amor de la Laura i la Ruth, que és la seva amiga, és el seu puntal. I totalment diferents. Sí, és aquesta amiga que totes tenim, no? Que de tant en tants ens diu: això no. Després també hi ha l’amor, al final de l’Arkaitz, que deixo una mica obert, que cadascú s’imagini el que vulgui, però al darrere hi ha segur un amor, una amistat, una estima que l’ajuda a tirar endavant. He de dir que és una història d’amor, però un amor que l’ajuda a superar, i al final serà amor i serà superació. Perquè tot i que hi ha dolor i hi ha una època fosca i trista, ella a poc a poc se’n va sortint. I també ho aconsegueix anant a les Landes, on va a fer surf. Per què aquest escenari i no un altre? Jo vaig molt al País Basc, d’on és el meu marit. Ens agrada molt la zona de les Landes, i és un lloc on anem molt a l’estiu. És un lloc per anar-hi, màgic, amb una atmosfera molt maca. És veritat que l’anècdota original ve d’un estiu a les Landes, en què se’ns va espatllar el portabicicletes de la furgoneta. Ens vam aturar en un pàrquing en un poble i jo em vaig posar a escriure al sol. Al costat hi havia una autocaravana molt gran, amb una noia que va sortir de dins amb un gos molt gran, unes taules de surf molts grans, tot era molt gran i pensava que a aquella noia tot li anava gran. I em vaig començar a imaginar que era viuda i que estava fent el viatge que havia d’haver fet amb la seva parella per recordar-lo. Al cap de cinc minuts va aparèixer la parella, però jo em vaig quedar amb aquella idea rondant-me pel cap. I deia que ja tenia escrita una altra novel·la? No la tinc acabada, falta poc. És una novel·la que no té res a veure amb aquesta. Parlo del fet d’emigrar, de fugir d’una guerra, de refugiar-se, i faig una mica com un paral·lelisme entre la Guerra Civil i la guerra de Síria, que justament va començar el 2015, que va ser quan jo vaig acabar aquesta novel·la i em vaig posar a escriure’n una altra. Recordo veure moltes imatges impactants de la gent que marxava de Síria, i a mi em feia pensar en la nostra guerra. És el mateix, però 80 anys més tard. Això m’angoixava molt i vaig haver de començar a escriure. Tot i que és una història diferent també es parla molt de les pèrdues perquè emigrar i exiliar-se és perdre, és un altre tipus de pèrdua. I ara ja estic pensant en la tercera. El fet de tenir ja una obra publicada és un estímul de cara a publicar nous llibres? Sí, però jo hauria escrit igual. És veritat que tant en Joan com la Núria m’han donat molt de suport, i que els teus editors creguin en tu anima molt i et fa pensar que val la pena continuar. Juntament amb l’educació, escriure és la meva passió.

Gemma Meléndez: “La literatura, realment, és sanadora”

Ramon Font signa el seu llibre més experimental i singular

Ignasi Castells: “Vull transmetre que les empreses també són assumptes de persones”

Josep Gordi relata vincles amb la muntanya en el llibre més personal

Del Sant Jordi al ‘tsundoku’

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

Desallotjats veïns d'un pis en un bloc a Granollers per filtracions d’aigua

Un habitatge de Sant Esteve ha estat escollit entre els 50 millors del món fets amb maons

Interrompuda la circulació de trens entre Granollers i Sant Celoni per un atropellament

El PSC escull David Morales per rellevar Nacho Simón a l'alcaldia de Lliçà d'Amunt

Canovelles compra l’aparcament de Can Palots per fer-hi pisos

L’Ajuntament de Cardedeu es planteja deixar d’organitzar la festa de Cap d’Any

El Baix Montseny és la zona que més ha crescut en població en els últims 14 anys, en un 13%

Un error en els semàfors genera cues durant la represa de la circulació a l’avinguda Sant Esteve de Granollers

Granollers activarà la zona de baixes emissions del centre el 31 de desembre

Activat un avís preventiu per partícules en suspensió a vuit municipis del Vallès Oriental