Ramon, gràcies per la feina feta, gràcies de tot cor per compartir una professió fantàstica, de bogeria i de necessitat (perquè crea addicció)

Vaig conèixer en Ramon l’any 1984, a la redacció del setmanari comarcal Plaça Gran. Un xicot inquiet de la Garriga que deixava ben clar que la seva autèntica passió era la fotografia. Si he de ser sincer, jo ja el tenia vist de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, on anava a estudiar amb el seu amic Miquel. Eren temps de transició i la fotografia no es podia quedar enrere. De la mà d’en Jordi Pey vaig conèixer la vessant del fotoperiodisme. Eren èpoques de rodet en blanc i negre i de laboratori, molt laboratori. En Ramon, d’això, n’és un expert. Potser perquè la seva família tenia una farmàcia al centre de la Garriga. És clar, la farmàcia va lligada amb la química i la química, amb la fotografia. Però per a mi, l’autèntica química era la que teníem amb en Ramon, la que vam crear al seu laboratori, just a la part del darrere de la farmàcia. Quina química! Reveladors, fixadors, llum vermella, bona música de jazz… En Ramon ha estat sempre un gran amant del jazz. Suposo que quan mostrava a les noies com revelava, es devien llançar totes als seus peus. No era, però, el nostre cas. A tots dos ens entusiasmava la feina i, tot i que hi perdíem calés, vivíem per saber si el cap de setmana ens tocaria retratar en Pep Bou, el bàsquet, l’handbol, la inauguració d’una exposició d’en Cumella o l’accident de torn. En Ramon sempre ha viscut aquesta professió en estat de guàrdia, les 24 hores del dia (i això també implica la nit). Atent i escoltant en tot moment, amb aire de despistat i neguitós, com si sempre estigués pensant: “Quina foto m’estic perdent ara?” De fet, fa uns quants dies que observo atentament com treballa, al teatre, al Circuit de Catalunya… S’ho coneix tot i coneix a tothom, és un gat vell i no perd gaire el temps en converses quan no toca. Si s’ha d’anar al pàdoc, al podi, al revolt 5, a la tribuna VIP, a les autoritats… no s’hi pot entretenir, cal anar per feina. No para quiet! Aquells primers anys van ser fantàstics, oi Ramon? Amb en Lluís de Planell de director, en Paco Monja, en Lluís Esteban i l’Anna Pagespetit, també de la Garriga, i tants d’altres. Allò sí que era el dream team. Érem joves i alegres. La feina ens divertia, era la nostra vida, i ens anava marcant els passos. Però la cosa es va posar seriosa, i vas agafar la responsabilitat d’EL 9 NOU. Recordo que, tot i que a Osona ja feia temps que era tot un referent competent, a Granollers va ser tot un rebombori. I tu, Ramon, actiu i amb sinergies positives amb tothom, has aconseguit, durant tots aquests anys, amb la teva energia constantment en moviment, ser un referent a EL 9 NOU, com a fotoperiodista i com a cap de fotografia, sempre respectat i admirat per tots els companys de professió. ET TROBARÉ A FALTAR, RAMON Sí, Ramon, sí… et trobaré a faltar. I tot i que ens continuarem veient sempre, a les visites, quan no soc a l’estudi, sé que continuaràs actiu, i amb la càmera sempre a sobre. Ja friso per entrar de nou al teu laboratori i tornar a revelar negatius en blanc i negre. I és que en aquests 35 anys de feina, hem viscut uns canvis bestials: del rodet a la targeta, de la targeta al servidor… Durant molts anys, treballàvem sense mòbils (no existien… ho recordeu?). Et trucaven a casa des de la redacció per dir-te on havies d’anar a fer la foto urgent. Teníem els contactes necessaris, que ens avisaven si hi havia algun succés important, i divendres a la tarda, reunió a la redacció per encarregar les fotografies dels actes rellevants. Sí, abans érem molt valorats, els fotògrafs. La fotografia era cara i complicada, i encara més si t’ho revelaves tu mateix. Ara tot ha canviat, Ramon. L’altre dia, al MAC, van tenir lloc moltes conferències. De tot i per tot. Però jo, a la tertúlia amb l’Elisenda Cuquet, en Donat Putx i la Montse Eras, vaig reivindicar el paper del fotògraf a la premsa comarcal. La càmera fotogràfica del mòbil ha fet molt de mal. Ara tots els redactors s’atreveixen a captar la instantània del moment, moltes vegades sense sentit ni criteri, només amb la voluntat de cobrir l’acte i enviar la imatge a la redacció. I després passa el que passa, estimat Ramon, però la vida és així. I a mi potser em tocarà aviat, també. Com diu la pel·lícula: “C’est la vie” (per cert, genial). Molts ja han caigut davant meu. Tothom porta mòbil, tothom ho penja tot al moment a les xarxes socials, tothom té un amic que li farà les fotos gratis. Jo encara dic que, a mi, el mèrit és que me les paguen (això sí, no sé fins quan!). Ramon, gràcies per la feina feta, gràcies de tot cor per compartir una professió fantàstica, de bogeria i de necessitat (perquè crea addicció). Per això sé que, malgrat tot, continuaràs portant la càmera penjada del coll. Ets un revelador que has fet un molt bon paper, i tens un gran objectiu dins d’aquesta pel·lícula. A seguir disparant! Una forta abraçada.

Ramon, gràcies per la feina feta, gràcies de tot cor per compartir una professió fantàstica, de bogeria i de necessitat (perquè crea addicció)

Gràcies, Ramon Ferrandis