La cultura és una cosa molt menys etèria del que pensem, sempre ha generat riquesa, i al segle XXI encara en generarà més perquè el coneixement cada vegada és més decisori

Des d’aquesta tardor i fins al 30 d’abril es pot veure al palazzo Correr de la plaça de Sant Marc de Venècia una exposició eloqüent sobre el món del llibre: “Printing Evolution 1450-1500”. El visitant hi pot veure com es va iniciar la impressió seriada a l’Europa de la segona meitat del segle XV. Fou una autèntica revolució. Durant mig segle es va anar abandonant la preciosa confecció dels llibres a mà per passar a reproduir-ne tantes còpies com es volgués gràcies a la impremta inventada a Magúncia –actual Alemanya– per Gutenberg. Desapareixia així el concepte de la bonica i costosa còpia única per aparèixer la còpia industrial més barata, i un nou ofici: el d’impressor. L’abaratiment del preu del llibre va permetre una difusió del coneixement sense precedents, que només es pot comparar amb l’invent d’internet en l’actualitat. Qui va assumir abans el canvi? Alemanya i també Itàlia foren les capdavanteres a crear tallers d’impressió. Ambdós estats aleshores no estaven unificats, sinó que es trobaven repartits entre un munt de principats i alguna república. Van ser aquests petits estats –i no els grans– els pioners en la difusió cultural i els qui van consolidar la impremta. L’invent va arribar aviat a la península Ibèrica, que aleshores es trobava també administrada per diferents regnes. La primera impremta es va establir al regne de Castella, a Segòvia, l’any 1472. La corona catalano-aragonesa va començar una mica més tard, però l’invent de seguida hi va proliferar més ràpidament: el 1473 es va publicar el primer llibre en català a València; el 1475 començava la impressió a Saragossa; el 1477 a Tortosa. L’any 1477 també es va començar a imprimir a Sevilla, i l’any 1479, a Lleida. LLIBRES MÉS BARATS La majoria de llibres eren de caràcter religiós. Però l’abaratiment del preu va permetre l’edició de llibres de ciència i coneixement, així com de dret i literatura a gran escala per primera vegada. Els llibres publicats en llatí, la llengua franca de l’Europa de l’època, superen de llarg els de qualsevol altra llengua: 21.239 títols. Per darrere venen els llibres publicats en alemany (3.308) i en italià (2.433), així que van ser els idiomes que aleshores no havien passat encara per una unificació nacional i lingüística els qui van ser més actius en la difusió cultural, molt per davant del francès, de l’anglès o del castellà. La tercera nació a editar més títols fou França (1.780 títols) i depenia de les impressores alemanyes i venecianes per assolir aquesta producció. Venècia, per proximitat amb França, va excel·lir en la impressió de llibres abans que aquesta república caigués a finals del segle XVIII, i amb la seva caiguda també arrossegués el preciosista sector editorial venecià. El club dels països que publicaven llibres fou molt més reduït del que podíem imaginar: 571 en neerlandès, 437 en castellà, 240 en anglès, 154 en hebreu, 140 en català, 68 en grec, 33 en txec, 12 en portuguès i 12 en eslau eclesiàstic. Un total de 12 idiomes dels molts que tenia l’Europa de l’època, entre ells el català. La quarta llengua era la d’Holanda, país que 150 anys més tard es va independitzar de l’imperi espanyol. Crida especialment l’atenció que els tres països catalanoparlants de la corona catalano-aragonesa produïen un 35% de llibres respecte a la producció de la corona castellana. Hom pot pensar que era poc, però no és així, ja que a la corona castellana hi vivien gairebé uns 5 milions de persones; en canvi Catalunya, València i Mallorca no passaven de 700.000. Així que un 14% dels habitants catalans respecte a Castella produïa un 35% de llibres respecte al total dels produïts a Castella. Proporcionalment els ciutadans de la corona catalano-aragonesa eren molt més dinàmics en el terreny cultural quan comptaven amb unes institucions pròpies i eren un estat més a Europa. En aquest càlcul no incloem els aragonesos que en formaven part però tenien també el seu propi idioma actualment en perill d’extinció. Aleshores faltava molt per a la Democràcia. Els països eren governats per reis que es creien triats per Déu i no se sotmetien a cap mena de votació popular ni a cap mena de control, si no era el de l’Església i la noblesa. Però crida molt l’atenció la vitalitat cultural de la nostra societat d’aleshores: era el país que va produir llibres com Tirant lo Blanc. Aquest dinamisme té relació amb l’existència d’una vida econòmica que no responia a interessos foranis ni hi havia de retre comptes, sinó als dels mateixos regnes que formaven part de la corona catalano-aragonesa amb un esperit comercial i marítim, que ja n’era tret identitari, com en el cas de la República veneciana. Com ha evolucionat tot això 500 anys després? El 2017 es van publicar a Espanya 87.262 llibres. El 2016 es van editar 11.343 títols en català. Un 13% respecte als publicats en castellà, quasi tres vegades menys que al segle XV. Tanmateix la població catalanoparlant ha augmentat molt respecte a l’espanyola. Actualment els qui saben parlar català a Espanya són uns 10 milions, i el total d’habitants uns 46,57 milions. Els catalanoparlants representen el 21,4% de la població espanyola; si hi sumem els parlants de totes les altres llengües ibèriques, llevat del portuguès, la xifra no arriba a la meitat, però s’hi acosta. Tot i que els catalanoparlants a la Península s’han gairebé doblat en termes percentuals han passat a produir gairebé tres vegades menys de llibres en la seva llengua que durant la segona meitat del segle XV. En termes de dinamisme cultural han perdut clarament posicions des de la unificació forçada per la guerra de Successió del 1714. Bona part de la pròpia indústria editorial senzillament ha passat a produir títols en castellà... La falta d’un marc territorial amb un estat propi ha estat a punt de destruir la producció de llibres en català, amb tota la pèrdua de coneixement i de riquesa que això comporta. Podem situar els pitjors moments d’aquesta evolució durant els primers anys de la dictadura franquista. ON SÓN ELS LLIBRES DEL SEGLE XV? I on han anat a parar tots aquells llibres publicats a l’Europa del segle XV actualment? Sembla que, en una bona part, a un país que aleshores no existia: els EUA... La més perjudicada sembla que és Itàlia. D’aquest país n’han desaparegut la majoria dels llibres que hi van ser publicats durant el segle XV... La unificació italiana no sembla que hagi fet entrar el país en el terreny de la preservació dels seus béns culturals en paper, ni que l’hagi fet prosperar en comparació a l’època dels estats italians, sinó més aviat al contrari. En canvi, l’Alemanya unificada sí que lidera Europa pel que fa a nombre d’editors i n’és la seva primera indústria editorial per davant de llengües de més demografia. Tot sembla indicar que, quan un país pot organitzar l’espai lingüístic de manera autònoma i lliure com l’Alemanya actual o els estats italians o alemanys del segle XV, aconsegueix que prosperi la seva cultura i també la seva indústria, i que en canvi les unificacions –forçades o no– no sempre produeixen un bon resultat en el terreny de la impressió i de la difusió del coneixement; segurament perquè la lliure iniciativa i la llibertat ajuden a fer prosperar la cultura i això no lliga gaire amb la força o la centralització. Aquesta prosperitat no és important solament com a signe de prestigi, sinó que ho és també en el terreny industrial i marca en part la prosperitat econòmica de les societats: els moments de més prosperitat de la república veneciana coincideixen amb les millors impressions; de manera que riquesa cultural i econòmica van estretament lligades. La cultura és una cosa molt menys etèria del que pensem, sempre ha generat riquesa, i al segle XXI encara en generarà més perquè el coneixement cada vegada és més decisori. Per tant és important que pugui créixer perquè creixi també el benestar. Que durant aquests darrers deu anys els nostres governs no hagin fet gairebé res per evitar el tancament de tantes editorials, llibreries i distribuïdores és un signe clar de decadència no solament cultural, sinó industrial i de civilització.

La cultura és una cosa molt menys etèria del que pensem, sempre ha generat riquesa, i al segle XXI encara en generarà més perquè el coneixement cada vegada és més decisori

Impremta, cultura i prosperitat econòmica