Julieta Torrents, de 30 anys i nascuda a la Garriga, és des del mes de febrer passat la nova presidenta de l’Esbart Dansaire de Granollers. Va agafar el relleu de Pepus Costa, qui ara ocupa la vicepresidència. Torrents és investigadora en Educació Lingüística i Literària a la Universitat de València. Balla des que tenia 6 anys, i compagina l’entitat granollerina amb el Ball de Gitanes de la Garriga.
Recorda com va començar a ballar?
L’afició a la dansa em ve de petita. La meva mare ballava a Pasaltpas i coneixia Conxita Armengol, una històrica de l’Esbart de Granollers, que la va convèncer perquè m’hi apuntés. Vaig començar com a balladora infantil. Després vaig fer el salt al cos de dansa i vaig començar a fer de professora dels grups infantils. Al cap de poc temps ja vaig entrar a la junta i vaig passar a ser mestra del cos de dansa.
I n’ha acabat esdevenint la presidenta.
Ha estat un procés natural, però també un fet molt circumstancial. A la junta hi ha moltes noies de la meva edat que inverteixen un munt d’hores tirant del carro. Qualsevol d’elles podria haver assumit el càrrec.
S’acaba de referir a la presència de dones a la junta directiva. El món de la dansa és més femení que no pas masculí?
A tots els grups de dansa tradicional sol haver-hi més balladores que balladors. Anys enrere això solia veure’s com un problema, perquè costava formar parelles. Però amb el temps hem après que pot haver-hi parelles no mixtes, i no passa res. D’altra banda, tot i haver-hi hagut sempre més balladores que balladors, històricament aquesta proporció no s’havia vist reflectida als equips directius. Però ara hi ha més dones prenent decisions.
Les dones ballen més que els homes?
Culturalment, el ball sempre s’ha vist com una cosa poc masculina. És una percepció que va a menys, però continua havent-hi edats crítiques. Els nens ballen sense manies. Però a mesura que es fan grans i entren a l’adolescència, els costa molt més. Tot plegat és una qüestió d’estereotips socials.
La dansa tradicional pot ajudar a desfer aquests estereotips de gènere?
Sí que hi ajuda. De fet, a l’Esbart mateix cada vegada donem menys importància a les posicions que tradicionalment s’han atribuït a un gènere i a l’altre a l’hora de ballar, i hem normalitzat la presència de parelles no mixtes, sobretot de noies però també de nois.
La proliferació de parelles no mixtes en àmbits com el ball de gitanes es deu sobretot a motius logístics, però també va en línia amb les reivindicacions històriques del col·lectiu LGTBI. La consciència social hi té cabuda, al món de la cultura popular?
La cultura popular és l’expressió de la gent. Per tant, ha de reflectir tot allò que passa a la societat. La tradició s’ha de poder viure, però no es pot deixar fossilitzar. Hi ha aspectes que es poden preservar i contextualitzar d’una forma didàctica. Però quan fem una dansa nova, les coses les hem de fer d’una altra manera.
Vol dir que la millor forma de preservar la tradició és deixant que evolucioni?
Tenim la responsabilitat de mantenir viu un llegat. L’hem de transmetre amb la màxima cura i des del màxim rigor. Però preservar aquest llegat no vol dir deixar de qüestionar-nos determinades coses.
Quin és el perfil de la persona que balla en un esbart dansaire?
Depèn molt de l’esbart. N’hi ha que busquen un nivell de perfecció tècnica molt elevat, gairebé professional, i n’hi ha d’altres que s’ho prenen amb més calma. Nosaltres estaríem a mig camí. Hi tenim botiguers, arquitectes i professores de català. Obrim la porta a tothom perquè creiem que tothom pot ballar. Hi ha qui n’aprèn més ràpid i a qui li costa més, però ens adaptem a les capacitats de cadascú.
Què és, per a vostè, l’Esbart Dansaire de Granollers?
És casa meva, la gent que m’estimo i amb la qual he crescut. També són els vincles i la convivència que he anat establint amb aquestes persones al llarg de tots aquests anys. A l’Esbart m’hi han passat coses molt boniques, i hi he conegut gent que ha marcat la meva vida.
Per tant, la cultura popular fa teixit social?
La raó de ser de la cultura popular és fer xarxa i crear vincles entre persones, també reforçar el vincle de cada persona amb el seu entorn i fer que s’hi senti més arrelada en un sentit positiu i no excloent. Vivim en un món globalitzat i cada dia més uniforme. La cultura popular és aquell tret distintiu que ens ajuda a relacionar-nos amb aquest món sense deixar de ser nosaltres mateixos.
Posi’m un exemple d’això que acaba de dir.
El millor que jo podria compartir amb una persona del Nepal és l’emoció de viure la festa del poble i ballar aquella dansa que s’hi ha ballat tota la vida. Segurament, aquella persona i jo ballarem danses molt diferents, però aquesta emoció farà que ens entenguem. Dins d’aquest món tan globalitzat, la diversitat i les arrels són les millors eines que tenim per connectar amb persones de cultures diferents de la nostra.
Potser la globalització hauria de servir justament per acostar cultures diferents, en lloc d’homogeneïtzar-les.
És cert, però tenim el món que tenim i no hi podem viure d’esquena. Ballar una jota no és incompatible amb ballar una cançó de Nathy Peluso. Hem de ser capaços de fer valer aquesta compatibilitat, i de fer encaixar aquesta expressió més genuïna dins de la cultura global.
Hi ha cap prejudici envers la cultura popular?
De vegades es veu com una cosa molt arcaica, fins i tot elitista, com si fos una peça de museu. No és res de tot això, però si hi ha gent que ho veu d’aquesta manera és perquè no ens estem explicant prou bé. D’altra banda, encara hi ha molta gent que no coneix cap altra dansa popular catalana que no siguin les sardanes. Cal continuar fent pedagogia.
{{ comment.text }}