La Garriga es queda sense Corpus als carrers per setena vegada

El coronavirus i les fases indicades per a la desescalada han trastocat la vida de tothom. I també el calendari festiu. La festa de Corpus de la Garriga, que aquest any s’havia de celebrar el proper diumenge 14 de juny, es quedarà sense les tradicionals catifes florals i sense la processó que a darrera hora del dia trepitjava els carrers més cèntrics de la població. Però no és la primera vegada que això passa. Al segle XX, almenys sis vegades la processó es va quedar reclosa a dins de l’església (1932, 1933, 1934 i 1936) o no hi va haver les condicions per celebrar-la (1937 i 1938). Primer en els anys de la segona República; després, per la Guerra Civil que va castigar el país sencer. I ja al final del franquisme va estar a punt de suprimir-se en l’àmbit públic perquè des de la mateixa Església es considerava que s’havia convertit en una festa massa profana. A hores d’ara, el Corpus garriguenc té superades totes aquestes qüestions i ha trobat l’equilibri entre la festa popular i la solemnitat religiosa, que de tot hi ha. Pas de la processó per la zona del Forn del Sol (1963) / ARXIU ANDREU FOTÒGRAF ELS ANYS DE LA REPÚBLICAL’aturada més llarga va ser en els anys de la segona República. El caràcter laic dels governs republicans, amb una bona dosi d’anticlericalisme, explica que en aquest període –a excepció de 1935, en què l’alcalde estava vinculat a la Lliga Catalana– la processó de Corpus no sortís als carrers del poble en quatre ocasions. L’any 1933, des de la revista garriguenca El Congost, que s’autodefinia com una publicació “conservadora, de dretes i eclesial”, se’n dolien i no estalviaven crítiques a la República: “Enguany com en l’any passat la festa del Corpus Christi no s’ha pas celebrat amb les pomposes manifestacions públiques de consuetud –jamai estroncada– en anys anteriors. Es certament de doldre per molts conceptes la desaparició almenys temporal de la bella tradició tan típica i simpàtica de la nostra vila de mostrar-se en aquesta diada més engalanada que en cap altra festa del any. Recordem com les façanes de les nostres llars materialment desapareixien darrera el tou de branques de vern que arribava en alguns carrers mes cèntrics a constituir magnífic i perllongat arc triomfal policromat per un estol de domassos i banderes. De dies que les mestresses curoses tenien aplegats gavells d’espígol i coves de flor de ginestera. Enlloc es preparava el pas d’un il·lustre personatge, amb mes grandiositat que a la Garriga, el pas de la processó del Corpus Christi. Hem vist celebrar aquesta festa en moltes poblacions de Catalunya i ben imparcialment hem d’afirmar que el nostre poble superava a tot, per la grandesa de l’homenatge. Mes, enguany, les branques de vern no tapissaren de verd les façanes, i la ginestera cansada de florir, ofereix un sacrifici lent i trist dalt de la muntanya i no com antany abundós i refulgent formant superba alfombra pels carrers de la població. Per què el dia avui no ha d’ésser com el d’ahir! Raons de tota mena clamen perquè així sigui. Per al cristià era un homenatge a Déu; per al garriguenc una festa que honrava el seu poble; per al turista una mostra de tipisme potser inconscient; per a tothom un esclat de joia i bellesa de la nostra bella població; davallant, davallant –per què no dir-ho?– també per a més de quatre era motiu d’ingressos ben coneguts i esperats. Ortega Gasset parlava de la tristesa de la República. Unamuno deia que la República ha d’ésser de tots.” En aquell mateix any 1933, unes setmanes abans de Corpus, des de les files republicanes es manifestaven sobre les celebracions religioses des d’una òptica radicalment contrària al que defensava la revista El Congost. El jove Josep Figueras i Basset, militant garriguenc d’ERC que l’any 1931 va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament, ho argumentava a la revista Farell, de Caldes de Montbui, en el dia en què el segon aniversari de la República coincidia amb el Divendres Sant: “Aquest any s’escau el segon aniversari de la República en una data doblement significativa. El 14 d’abril de 1933 és el vertader divendres sant de la nostra República laica, és sant perquè representa una fita gloriosa en el renaixement de la nostra vida civil i àdhuc perquè venerem la seva imatge en l’altar gloriós on el poble immolava les seves víctimes. Per a nosaltres els ateus, els laics, els renegats… no hi ha altre divendres sant que aquest 14 gloriós que la història remarca amb pàgines d’or per fer-ne ofrena a les generacions futures, per a nosaltres no hi ha altres processons que les del poble, siguin de goig o de dolor mentre siguin del poble. Per a nosaltres no hi ha més creus que l’encreuada germanívola de la bandera barrada amb aquesta altra tricolor de la República. Els catòlics commemoraran amb nosaltres l’aniversari de llur institució; però les seves festes, al revés de les nostres, seran tètriques, descolorides, mustigades. No penetrarà en els seus temples el doll de la llum vivificadora de la primavera que caurà de ple a les nostres places engalanades de festa. I si hi entra passarà esporuguida per entre els forats geomètrics dels murs i arribarà mixtificada. Un prisma al·legòric s’interposarà al seu pas i farà que la seva claror brillant esdevingui rogenca i sangonosa. Tal volta a la llum li plau enrogir-se per esmentar amb el seu gest significatiu tota una història de sang i de crims. I si una espurna de sol esgarriada cau en el front del Crist carregat d’espines i recolzat en una creu d’or, el Crist tancarà els ulls amarats de llàgrimes, el sol esblaimat besarà el seu front, on reviurà la suor freda de la mort enmig de la sang bullenta de les ferides, i sentirà enuig del Crist de la farsa dels fariseus, i reconeixerà en els que el volten als mateixos que el crucificaren. Donarà una mirada al seu entorn i tant sols veurà safates pidolant diners pels rics, pidolant-los als pobres. I per tal que esdevingui més tètrica la seva rústega llitera de mort, veurà muntanyes de cera que es consumeixen inútilment…” Ja es pot intuir que amb opinions tan contraposades com les exposades –per una banda, des de la revista El Congost i, per l’altra, pel republicà Josep Figueras– era difícil trobar cap punt de trobada. No hi hauria cap possibilitat d’entendre’s. Nenes de la primera comunio a la preocessó (1965) / ARXIU ANDREU FOTÒGRAF Malgrat que, com s’ha vist, eren mals temps per a celebracions religioses a l’exterior, el 1935 va ser excepcional. Probablement perquè aquell any l’alcalde, Esteve Rocafort i Roig, era afí a la Lliga Catalana, un partit amb vincles estrets amb l’Església del moment. Aquesta vegada, des de la revista El Congost, es felicitaven per la festa que, a diferència dels anys anteriors, havia tornat a portar la processó als carrers del poble: ”Enguany la festa de Corpus torna a ésser la gran festa de la Garriga. Ja ens els dies anteriors, l’anunci de la tradicional processó eucarística despertà l’entusiasme en la població i cada matí un crescut nombre de garriguencs sortien a recollir la ginesta amb què havien d’encatifar els carrers. No cal dir que no es treballà en cap ofici ni taller. De bon matí, les cases dels carrers Banys, Centre, Calàbria i Cardedeu, responent al requeriment de la Parròquia, començaren a recobrir-se amb les branques dels arbres, retornant així al tipisme pretèrit del nostre poble. Els actes de la Parròquia resultaren com en les grans solemnitats, especialment l’ofici, que fou cantat per la Capella Parroquial de Música, amb acompanyament d’instruments de corda. Al sortir de l’ofici, la cobla Lluïsos de Taradell tocà una audició de sardanes, que el jovent puntejà amb delit. A la tarda, al verd del fullatge s’apuntà la nota estrident dels domassos que els balcons i finestres lluïen sense excepció, i el groc d’or de la ginesta completava la visió del poble ple de joia. A quarts de 6, sortí la processó del temple parroquial; després de les banderes de les administracions, seguien els infants de la primera comunió, els col·legials de Sant Lluís Gonzaga i els Avantguardistes. A continuació venien els Congregants i els Fejocistes, amb els seus estendards. Fou una nota d’alta edificació especial, al veure els joves que dirigits pel senyor vicari entonaven himnes litúrgics i populars. Assistiren a la processó més de 250 homes. El penó del Santíssim era portat per un administrador i els presidents de la Lliga de Perseverança i del Grup local de la FJC. L’orquestra interpretà diverses composicions adients. A continuació, sota el tàlem el senyor Regent portava el Corpus en la riquíssima custòdia de la parròquia. Cloïa la processó la Junta d’Obra, els regidors de l’actual Ajuntament-gestor, presidits pel senyor batlle, i el senyor Jové i Nonell, conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, vingut expressament per assistir a la processó. Com en anys anteriors, els veïns construïren altars en diversos llocs del trajecte. Mereix especial menció el que construïren els veïns del capdamunt del carrer de Calàbria. Al vespre, al Patronat, hi hagué una nova audició de sardanes. En conjunt, un dia triomfal a la Garriga.” L'església cremada (1936) / Ramon Ferrandis Roca (FONS RAMON FERRANDIS NOGUERA) LA GUERRA I LA DICTADURA FRANQUISTAEl dijous 11 de juny de 1936, la processó tampoc no va sortir de l’església. I només 40 dies després va esclatar la Guerra Civil, que va fer estralls a tot arreu. A la Garriga també es van viure temps convulsos: persones assassinades entre juliol i setembre, la crema de l’església, la rectoria i el seu arxiu en els primers dies de guerra, joves cridats al front… En aquell marc d’hostilitat, amb els sacerdots morts o amagats i amb l’edifici parroquial arrasat, no es va fer ni la diada de Corpus de 1937 ni tampoc la de 1938. Ja eren sis, doncs, les vegades que la festa no era celebrada també als carrers del poble. Interior de l'església cremada (1936) / FUNDACIÓ MAURÍ El 1939 arribava el nou règim que havia guanyat la guerra amb el general Franco al capdavant. Una confrontació que s’havia emportat la vida de milers de soldats i civils, a més de llibertats i conquestes socials guanyades en els anys de la República. El dia 1 d’abril de 1939 començava la repressió d’una dictadura que fins a 1975 va tenir Franco com a Generalísimo. I el 8 de juny d’aquell autoproclamat Año de la Victoria, la custòdia sota pal·li tornava a sortir als carrers de la Garriga en solemne processó. La 'Banda de Cornetas y Tambores de la Guardia Civil', a la processó (1969) / ARXIU ANDREU FOTÒGRAF Si amb la República la processó només va sortir en dues ocasions (1931 i 1935), amb el franquisme no va tenir cap problema, al contrari. El règim feia bandera del seu apropament íntim a l’Església. I com que el dijous de Corpus era una de les seves grans celebracions, les autoritats franquistes locals no escatimaven recursos a l’hora d’organitzar la festa en l’habitual línia triomfalista que guiava el nacional-catolicismo. Hi havia agrupacions falangistes i companyies de l’Exèrcit que desfilaven al ritme que marcava la Banda de Cornetas y Tambores de la Guardia Civil, però també es comptava amb molts veïns que hi participaven amb devoció cristiana o, simplement, disposats a tornar a donar esplendor a una diada que a la Garriga té unes arrels profundes. Se’n té constància des d’almenys 1693, quan la Doma era l’única església parroquial del poble. Impulsada per la confraria de la Minerva, la processó i el seu seguici sortia de la Doma, travessava el Congost –si no baixava rierada– i resseguia el centre del poble, situat a l’altra banda de la riera. Guàrdies civils formant davant d'un altar a la placeta santa Isabel (entre 1967 i 1969) / ARXIU ANDREU FOTÒGRAF Catifa del carrer del Centre i enramades (1961) / ARXIU ANDREU FOTÒGRAF LES CATIFES FLORALSLa represa de la processó després de la guerra va portar un nou element a la festa, el que ara té més importància a l’hora de donar-li vistositat: les catifes de flors. Fins aleshores, i des que se’n tenia record, el pas de la custòdia es feia per carrers on s’estenien coves i coves de ginesta i olorós espígol, al mateix temps que la part baixa de les façanes de les cases es cobria amb enramades de brancatge de vern i de pollancre que es baixava a carretades des dels paratges de la Passola i Querol propers a la riera. Les catifes, per tant, van donar un nou aire floral al pas de la processó. Quina va ser la primera? Qui la va fer? Per falta d’una, hi ha dues versions. Una atorga l’autoria a l’arquitecte Manuel Raspall, que l’any 1928 hauria dibuixat i elaborat una petita catifa floral a davant de la seva casa materna, a la placeta de santa Isabel. La segona versió la va aportar l’estudiós local Joan Hernandes a La Garriga. Àlbum de catifes: va ser Santiago Rovira qui, l’any 1934, tot i no sortir la processó, va fer una petita catifa davant de casa seva, al carrer de Cardedeu, 13. Justament en aquest mateix carrer, està documentat que l’any 1940 ja s’hi van fer cinc catifes. Josep Maurí ho va deixar escrit a la Hoja parroquial. Setanta-cinc anys després, l’any 2015, les catifes de la Garriga –una mitjana de 25, ocupant uns 1.800 metres lineals de carrers– van ser reconegudes oficialment per la Generalitat com a Element Festiu Tradicional d’Interès Nacional. Catifa i enramades a les façanes de les cases (1961) / ARXIU ANDREU FOTÒGRAF Als anys 60 i 70, la festa va agafar una forta embranzida i eren moltíssims els garriguencs que participaven en la confecció de les catifes i també molts forasters que venien a visitar la Garriga per viure-ho en directe. El centre del poble era un bullir de gent a totes hores. Van ser temps de gran èxit popular, però també l’inici d’una confrontació que va fer témer pel futur de la festa. Molta gent per veure les catifes a la tarda (1971) / ARXIU ANDREU FOTÒGRAF 1975, L’ÚLTIMA CRISIAquest cop, el conflicte es va originar des de dins de la pròpia església. L’any 1974 es va retirar el rector Josep Girona, que ho era des de 1948, i el va substituir Manel Fuentemilla. Segons assenyala Martí Sunyol al llibret La Garriga, 50 anys de catifes, el nou rector va estar a punt de suprimir la processó de 1975. Finalment un grupet de persones el van convèncer i no ho va fer, però aquell any va ser d’un trasbals intens. El rector Manuel Fuentemilla i el pal.li amb la custòdia (1978) / ARXIU ANDREU FOTÒGRAF La festa ja comptava amb una gran participació popular i els carrers eren plens a tothora. Però Fuentemilla la volia més íntima. Sunyol diu que davant de les crítiques que ja venien dels anys de mossèn Girona, va anunciar la creació d’una comissió encarregada de millorar la col·laboració i dignificar la processó retornant al silenci, al recolliment i a la devoció que, segons deia el rector, es mereixia aquell homenatge eucarístic. L’any següent, insistint en el mateix punt, el rector demanava novament que la missa i la processó fossin realment el que havien de ser, segons l’esperit del Concili Vaticà II. Catifa de la Marxa de la Llibertat. carrer de Samalús (1976) / ROBERT RAMOS ELS ANYS DE LA TRANSICIÓMort Franco, en aquells primers anys la situació política del país –també a la Garriga– vivia canvis substancials. Algunes catifes abandonaven les tradicionals geometries o els motius religiosos i passaven a ser fetes amb signes visibles de catalanitat o amb motius polítics concrets, com la catifa dedicada a la Marxa de la Llibertat que l’any 1976 una colla de joves va fer al primer tram del carrer de Samalús. Així, a poc a poc i ja en democràcia, Corpus es convertia en una diada que combinava sense cap problema solemnitat religiosa i festa popular. Tothom s’hi podia sentir bé i ningú no en quedava exclòs. Fins ara. El pas de la Custòdia a la processó, amb el sacerdot Jordi Mas (2009) / RAMON FERRANDIS I tal com està enfocat, tot indica que a la Garriga hi ha Corpus per anys, tret d’imponderables com el que s’està vivint aquest 2020 amb la Covid-19 que, per setena vegada en la història, deixarà la festa sense el pas de la processó pels carrers. Catifes al carrer al Corpus del 2019 / GRISELDA ESCRIGAS

La Garriga es queda sense Corpus als carrers per setena vegada

Rocambolesc i Casa Cacao aterren a La Roca Village

La Clandestina, de Granollers, guanya el ‘Joc de cartes’ per buscar les millors postres del Vallès

La Biblioteca Frederica Montseny de Canovelles celebra 25 anys

L’Ametlla recupera la festa de Cap d’Any al pavelló

LA PREGUNTA

La cimera del clima que es fa a Bakú acabarà amb avanços per frenar el canvi climàtic?

'Joc de cartes' busca les millors postres a quatre restaurants del Vallès Oriental

Un incendi afecta un local ocupat a l’avinguda Sant Esteve de Granollers

Foc en un local adjacent a un restaurant de Granollers

Desallotgen la comissaria de la Policia Local de Granollers per un incendi al menjador

Un incendi crema dos tallers abandonats a tocar de l’estació de Llinars

Bolca un camió que transportava vedells a la carretera de l’Ametlla a Bigues

Sis detinguts en un operatiu policial lligat al mercat setmanal de Granollers

Canovelles negocia la compra d’un solar per fer-hi el mercat

Mor Fina Planas, vinculada al teixit cultural i teatral de Cànoves i Cardedeu

Cardedeu porta a la fiscalia el presumpte assetjament sexual d'un treballador a una noia