Santi Montagud (Granollers)
Em dic Kènia, sí, com aquell país llunyà de l’est de l’Àfrica on encara hi queden animals lliures. Em dic Kènia perquè a la meva mare li agradava la sonoritat de la paraula i sempre havia dit que si tenia una filla així es diria. I va tenir una filla.
néixer a principi d’aquest segle en un poble gran, en una ciutat petita d’una vall no massa lluny de la gran i densa Barcelona. Soc la petita de dos fills d’una família alegre i feliç.
Vivim a la perifèria, en una casa vella i decadent però magnífica, amb jardí i una habitació de sostre alt, làmpada de llàgrimes de cristall, una taula de billar francès de color blau i les parets folrades amb els llibres de la mare. Va ser la mare qui m’encomanà la passió pels llibres, llibres que em feien volar la imaginació i veure la vida des d’altres punts de vista, alguns molt allunyats de la realitat. Durant la meva adolescència els catorze volums de les obres de Jules Verne, una edició de finals del segle dinou, van ser la meva escapada, el meu refugi i l’origen de molts dels meus somnis i insomnis.
A casa teníem un gos que es deia Gos. Ell formava part de la família i amb mi hi havia una connexió especial. Era un beagle gran, gras, fort, de tres colors, molt dormilega i massa tossut. Jo era l’encarregada de treure’l a passejar cada dia abans o després de sopar, sempre pel turó del davant de casa i en aquella hora en què les postes de sol d’ambre i d’ametista decoren el cel i et fan creure que la vida és meravellosa o, en l’època en què les ombres són llargues i la humitat s’arrapa als fanals de llum, trista i carabassa. En Gos i jo vam caminar entre la pinassa i la menta gairebé tota la seva vida, amb la corretja perquè no fugís, les bosses de plàstic i al darrere del seu olfacte prodigiós i xafarder.
Una nit d’abril d’ara fa més de vuit anys i mentre el pare feia el sopar, vaig sortir de casa com de costum, suportant les estrebades d’en Gos. El cel era ple de puntets i la lluna només un tall prim de meló madur. Pujàvem entre ombres i cuques de llum pels cent quaranta graons de pedra que ens portaven dalt del turó. Des d’allà dalt la imatge de la ciutat és un espectacle colossal. Sovint em pregunto per què la gent no surt més i gaudeix de tota la màgia de les ombres i el silenci. Aquella nit caminava amb en Gos sota la llum carabassa dels fanals del parc i el cant d’un rossinyol descarat. De cop en Gos es desvià i deixà el camí per dirigir-se cap a un arbre vell i arrugat, una olivera. Va seure al costat del tronc i el mirà fixament tot torçant el cap. Aleshores m’hi vaig acostar embolicat en els meus pensaments i mentre desenganxava el paper d’un d’aquells caramels de menta que tant m’agradaven vaig notar una presència estranya, una sensació que em va recórrer tot el cos, com una mena d’electricitat, i alguna cosa suau, semblant a una veu que lligava paraules, es comunicà amb mi. Però no, no era una veu. Hi ha determinades coses, situacions, estats d’ànim o vivències que malgrat tenir-les molt presents ets incapaç de descriure-les. Allò era un so sense so, era quelcom que m’embolcallava i que jo entenia perfectament: “Noia”, vaig sentir o vaig notar que deia, “que el teu gos no es pixi en el meu tronc”.
Passaren cinc o sis segons durant els quals no em vaig poder moure, els músculs de les cames no responien a l’ordre del cervell que els deia: “Fugim d’aquí, ràpid, a casa”. Poc després, amb la boca i els ulls més oberts que mai i en companyia d’en Gos, vam realitzar una de les baixades d’escales més ràpides de la història.
En arribar a casa, cansada i nerviosa, no vaig dir res. Va ser una nit llarga, i malgrat que els somnis eren i són una de les meves aficions preferides em costà molt adormir-me. No em podia treure del cap l’arbre, ni aquella comunicació estranya. De tant en tant m’aixecava del llit i mirava per la finestra en direcció al parc i dubtava del que havia passat.
el secret es quedà amb mi, no volia ser motiu de burla o que em prenguessin per boja o per mentidera. Tot el dia donava voltes al mateix i fins i tot l’Isidoro, el meu mestre preferit, em cridà l’atenció en veure’m lluny i despistada. Quan acabaren les classes no vaig voler anar a jugar a la plaça com sempre feia, qualsevol excusa era bona per marxar cap a casa ràpidament. Malgrat la por a una cosa desconeguda, tenia un desig enorme de tornar-ho a sentir, experimentava una mena d’atracció estranya per acostar-me de nou a l’olivera.
En arribar a casa només hi havia en Gos. Vaig despertar-lo i amb una poma a una mà i la corretja a l’altra ens vam dirigir cap al parc, escales amunt, a la recerca de l’olivera. “Hola”, li digué més d’una vegada, però el silenci era absolut. Aleshores, decebuda i amb un sentit del ridícul gairebé dolorós, vaig seure al costat d’en Gos. Hi havia una llum suau, espessa i humida, una llum crepuscular, de capvespre a prop del Mississipí. En Gos menjava herba, jo mossegava la poma mentre continuava dubtant sobre si el que havia passat el dia abans era real. Les fulles de l’olivera ballaven al ritme que els marcava un vent lleuger, gairebé inapreciable. Algú va escriure que les oliveres fan cara d’haver dormit malament. En Gos, després de menjar el cor de la poma, s’acostà al tronc de l’arbre i quan anava a aixecar la pota abaixà el cap rondinant d’una manera estranya. “Què et passa ara?”, li vaig preguntar. Era una d’aquelles preguntes absurdes que els humans fem als gossos tot i sabent que mai tindrem resposta. Però la resposta arribà, encara que no del gos sinó de l’arbre: “Ja saps que no m’agrada gens que els gossos aixequin la pota massa a prop meu”.
I jo vaig obrir la boca i només em sortí una paraula: “Perdona”.
Després, tremolant, vaig fugir de nou cap a casa, atemorida però contenta, i aquella nit, de nou l’insomni. L’endemà tenia el pensament ple de fulles platejades, de troncs recargolats, de paraules que no eren paraules i el cap ple d’interrogants.
El tercer dia la pluja obliqua, tendra i tossuda no em va aturar. Pujàrem els graons del parc i ens hi vam dirigir directament, sense por o això m’hauria agradat transmetre, i abans d’aixoplugar-me sota les seves branques va ser ella qui es dirigí a mi: “No creguis que estàs boja”, va dir, “tot el que vius és real. Els arbres ens podem comunicar i encara que els nostres sentits siguin molt diferents als vostres reconeixem, recordem i tenim una memòria molt desenvolupada. Amb l’ajut del vent, de l’aigua i de la terra, ens comuniquem amb els arbres que ens envolten però també amb altres que viuen molt lluny d’aquí, i potser un dia t’ho expliqui, fins i tot amb altres éssers que no coneixeu. La facilitat per comunicar-nos omple el buit de la immobilitat física, ja saps allò que quan et falta algun sentit desenvolupes molt més els altres”.
D’aquella primera explicació vaig entendre poca cosa, prou feina tenia per dominar la tremolor del meu cos. Recordo com em mossegava les ungles desesperadament. En Gos era allà, ajagut, hipnotitzat. Ella m’explicà que la majoria d’animals senten els arbres, però no entenen el seu llenguatge.
“Vosaltres”, va dir, “és molt estrany que ens pugueu sentir, encara que nosaltres sempre podem saber el que dieu. Sou estranys i cal anar molt en compte perquè un dia podeu ser suaus i l’endemà us presenteu amb una destral. Sou un perill no només per nosaltres, si continueu embrutant l’aire, la terra i l’aigua, la humanitat acabarà suïcidant-se i aleshores la natura renaixerà amb tota la seva força, bella i terrible alhora. Però arraconem el pessimisme, tu tens quelcom que m’agrada, les teves ganes de voler saber, de voler acostar-te a mi, de preservar el nostre secret i de tornar cada capvespre a escoltar-me. Ets valenta, diferent… I ara ves cap a casa, és molt fosc i la mare patirà”. “No sé si soc valenta”, vaig dir-li abaixant el cap. “Adeu, fins demà”.
Camí de casa pensava en mi, en com era abans i en com soc avui, i no crec que hagi canviat gaire. De petita ja tenia molt clar que la vida era curta i sempre la volia omplir de moments especials, màgics, únics. Sovint, aquest afany de viure i aprofitar el moment superava el temor de fer qualsevol cosa estranya, arriscada.
Aquelles setmanes de contacte amb l’arbre van ser com un curs accelerat de maduresa, però de maduresa entesa com un reforç en el meu desig de fer coses diferents, originals, divertides, de tant en tant massa arriscades i ho feia a l’escola, a casa, al supermercat… Llavors li explicava a l’olivera que em mirava i reia, si es pot dir que algú sense ulls et mira o que algú sense boca riu.
Avui em diuen que tinc una manera de fer que sembla que no hagi crescut, una adolescent eterna. I això, segons de qui vingui, pot ser un afalac o una burla. Jo, però, n’estic molt orgullosa i encara em queden molts anys per fer-me gran. Jo quan sigui gran no vull fer-me gran.
Durant molt de temps ens vam estar comunicant, fins i tot algunes decisions importants les prenia influenciada o seguint els seus consells, la seva sapiència. Vaig aprendre que els arbres són molt diferent uns dels altres i no em refereixo al seu aspecte exterior, que també, sinó en la manera de ser. Mai vaig comunicar-me amb cap altre que no fos ella però m’explicà el que pensaven de mi i com eren ells: l’egoisme dels xiprers, l’alegria dels desmais, la força i tossudesa dels roures, la innocència de les alzines, el narcisisme de les magnòlies, la suavitat de les mimoses o la màgia dels ginkgos. Els arbres capten el nostre pensament i fan una mena de digestió que mai vaig entendre, però no només això sinó que a més a més absorbeixen tota la memòria de les pedres, de la terra, de segles i segles d’història.
De cop, però, i gairebé sense adonar-me’n, un dia la meva vida canvià. En Gos morí i a partir d’aquell moment tot es va fondre. Mai més vaig poder-me comunicar amb l’olivera. Va ser como si en Gos actués de connexió entre l’arbre i jo. Aleshores la vida va perdre tot el misteri. Va ser una sensació semblant a quan et diuen que els Reis són els pares i et quedes mirant fixament l’infinit, toques de peus a terra, t’enfonses al fang i et preguntes: on ha anat la màgia?
La meva vida continuà sense massa entrebancs, totalment conscient que havia perdut no només un amic i una amiga sinó també la memòria de la terra, de la nit. I aquell secret va quedar desat en una d’aquelles capses que moltes tenim plenes de secrets màgics i inoblidables.
L’amistat amb l’olivera forma part d’un passat preadolescent que s’allunya i fins ara era un record tancat amb clau. Més d’una vegada he dubtat de si va ser veritat o fruit de la revolució imparable de les hormones.
Ahir, però, el meu germà va dir-me que hi havia un projecte per urbanitzar el turó i la notícia em deixà aixafada. Aleshores quan la meva neboda em preguntà què em passava i li explicava que les màquines foradarien la terra i que per fer el barri nou tallarien els arbres, la Mar es posà a plorar desconsoladament i amb el cap baix va dir-me: “Tieta, els arbres són amics meus i n’hi ha un que em diu coses…”.
Aquella mateixa nit obria la capsa, el pot de cristall dels tresors i els meus dits van navegar pel teclat dirigits per algú que no era jo, barrejant, lligant, dibuixant lletres i explicant secrets inexplicables…
Col·laboren:
Llibreria La Gralla – Institució Puig-Porret
{{ comment.text }}