Christophe Rigaut: “La pedra dura segles, no crec que el formigó arribi a durar tant”

LA VOLTA AL VALLÈS EN 80 MONS Christophe Rigaut, de 44 anys, viu a Can Prat i és el masover de Can Canal, la finca de la família del desaparegut pintor Antoni Tàpies. També és picapedrer i va treballar a les obres de la Sagrada Família de Barcelona. Vostè és de Lió, una de les grans ciutats franceses, i viu a pagès a Campins. He tingut la sort de tenir una àvia que vivia al camp i els caps de setmana anàvem a casa seva. Tenien hort, gallines... de tot. I, per a un nen, sortir de Lió al camp era genial. Com aquí: imagina’t un nen de Barcelona amb avis a Campins o a Vallgorguina... Com va arribar a Catalunya? Va ser una mica complicat. De Lió vaig anar a viure a Volvic, un poble francès que és famós per la seva aigua. I potser és menys conegut per la seva pedra volcànica i perquè tenen una escola d’arquitectura. Allà vaig fer dos anys per aprendre a picar la pedra. Després vaig tenir l’oportunitat d’una beca per anar a qualsevol país europeu a curar la pedra. I vaig venir a Barcelona, a la Sagrada Família. Després vaig treballar per la Generalitat a monuments històrics amb una empresa que es diu Natur System. Vaig fer rehabilitacions de pedres antigues a la Llotja de Mar i al Palau de la Generalitat. I després vaig tornar a la Sagrada Família. Em van fer un altre contracte al 2005. Però al cap d’un temps vaig tenir un problema de salut, un problema al cor. Em van haver de canviar la vàlvula aòrtica i ara en tinc una de porc. I després de la temporada de convalescència, de tenir dos fills amb la meva exdona, vaig trobar aquesta feina el 2009 i des de llavors que soc el masover de la finca de Can Canal. Heu sentit el xoc de viure a ciutat a viure en un mas a Campins? Però si Barcelona es veu des d’aquí [riu]. És cert, que es veu des d’aquí de la seva eixida. És agradable viure una mica aïllat, però no gaire. Això no és el desert dels Monegros. I és pràctic viure aquí: a 10 minuts som a Sant Celoni, a 20 minuts, Granollers i a 40 minuts, el passeig de Gràcia de Barcelona. Això és el més semblant a la llibertat. D’on li ve la vocació de treballar la pedra? Diria que des de ben petit. Llavors ja feia col·lecció de minerals i de pedres. I als 14 anys, amb una colla d’amics de vacances a una petita illa de França, quan baixava la marea, anàvem als rocs de la platja amb escarpa i martell i fèiem una mica d’escultura sobre aquella pedra tova. Ara ja no en queda res, és clar. A Lió, a la meva habitació, també continuava remenant pedres. Vaig començar el Batxillerat de comerç, però no em va venir gens de gust. Es diu que l’ofici de picapedrer s’està perdent, però en canvi hi ha molta demanda del seu treball. És una paradoxa, oi? Però és ben bé així. Quan vaig arribar, de seguida em van fer un contracte a la Sagrada Família. Aquí no tenim cap escola de picapedrers. Hi ha escoles d’art, però no n’hi ha cap del nostre ofici. Els picapedrers fem línies, treballem amb punts, no és el mateix que l’art, que el que fan els escultors. Hi ha bons picapedrers a l’altra banda de la Península, a Lleó o a Burgos, i aquí a Catalunya hi ha tradició a prop de Lleida o a Vinaixa. Ens manca escola. Si no hi ha escola, difícilment hi haurà picapedrers a l’abast. Què li aporta treballar la pedra? La pedra és un material noble, és maca, dura en el temps. No ho sé... I és que no m’agrada el formigó! Vaja, m’agraden construccions de formigó, com algunes de Campins, però en general les trobo lletges. La pedra dura segles, no crec que el formigó arribi a durar tant. En què està treballant ara mateix? Acabo de fer una exposició de pedres al local de Campins, però em falta temps per fer més peces. La feina de masover m’ocupa força estona i també faig una mica de pagès: tinc ruscos, gallines, conills i una porqueta. Ara a la primavera, hi ha molta feina al camp. [caption id="attachment_129455" align="alignnone" width="400"] Christophe Rigaut, campinenc de Lió / Aitana Such[/caption]

Christophe Rigaut: “La pedra dura segles, no crec que el formigó arribi a durar tant”

‘Stranger Things’ (T5)

Josep Morales, de Vallromanes, dibuixa els 947 municipis de Catalunya

Albert Mallol, nou cap de la colla dels Blancs

La botiga de fotografia Digital Print, de Granollers, tanca després de 43 anys

LA PREGUNTA

Veu bé el nou model de finançament per a Catalunya?

Troben en una casa de Cànoves un gat perdut a Albacete

La botiga de fotografia Digital Print, de Granollers, tanca després de 43 anys

Alfred Serra guanya les eleccions per presidir el BM Granollers

Canvis al govern de Granollers: Rudy Benza assumeix via pública, residus i manteniment

Salvador Illa, a l'hospital després de patir una indisposició mentre practicava esport

Esau Kemboi i Beyhelem Nega guanyen la Mitja en la 40a edició

La Garriga descobreix els ‘senyors’ de la colònia estiuenca

Un ferit menys greu en un accident a la C-35 obliga a tallar la circulació a Llinars

Salvador Illa pateix dolor i pèrdua de força a les cames i estarà ingressat dues setmanes mentre li fan proves i rehabilitació

Desmantellen a la Roca un grup criminal que robava mercaderia d'Amazon durant trajectes internacionals