La refugiada més il·lustre

Interessant i documentat article el que va publicar en Ferran Polo en aquest periòdic el passat divendres, 20 de juliol, sobre els refugiats que van acollir Granollers i d’altres municipis del Vallès Oriental durant la Guerra Civil. L’àmplia informació remarcava l’interès que té l’Ajuntament per recuperar el testimoni de totes aquelles persones que van venir a la comarca tot fugint del conflicte bèl·lic. Tot va passar durant el període 1936-1939. Granollers, allunyat del front, va ser per a unes 2.200 persones un espai d’esperança a l’espera de la fi de la guerra. Malauradament, 12 d’ells van trobar la mort en el bombardeig del 31 de maig de 1938. Com bé es destacava en el reportatge, una d’aquestes refugiades va ser la Feli Miyares Morante (Aguilar de Campoo, 1916 - Granollers, 2016). La vida d’aquesta singular i il·lustre granollerina d’adopció va estar plena de mil peripècies. Les dades biogràfiques més significatives sobre ella les podem trobar al llibre Medalles de la Ciutat 2009, publicat per l’Ajuntament amb motiu del lliurament d’aquesta distinció a la mateixa Miyares i als també granollerins Josep Arenas Garrell, Maria Rosa Clusella Sala, Lluïsa Salvador Tuset i l’Escola Pia de Granollers. Nascuda a Aguilar de Campoo (Palència), va quedar òrfena poc després de néixer i va ser adoptada per un oncle, ferroviari de professió, casat i sense fills. Criada per Teófila, una dona val·lisoletana de família benestant, va rebre una completa educació escolar. Perdut el contacte amb els seus quatre germans, la família es va traslladar a Granollers quan tenia 5 anys. Va estudiar a les monges. Un nou trasllat laboral va fer que anessin a viure a Ripoll, primer, i a Irun, després, on va acabar el batxillerat i on va començar a aprendre anglès. Tot just quan esclatà la guerra, tenien previst viatjar de Guipúscoa a Madrid de vacances. Ho van fer a través de la frontera de la Jonquera. Donades les difícils circumstàncies, van recalar a Barcelona i, finalment, i després de reconsiderar el viatge, van ser acollits a Granollers en qualitat de refugiats. La família va viure en una casa situada a la Porxada. Després d’una curta estada a la Corunya, la família va establir-se definitivament a Granollers. A partir de llavors, la refugiada palentina Feli Miyares Morante es va convertir en una granollerina d’adopció que deixava petjada per allà on passava. Feminista convençuda, amb una bona formació i marcada per un caràcter independent, va començar a treballar d’administrativa a la companyia elèctrica Estabanell i Pahisa, empresa col·lectivitzada que aleshores es deia Eléctrica Obrera del Ter. Acabada la guerra va passar a ser la secretària personal de Francesc Estabanell Fontserè. L’any 1944 es va casar amb l’arqueòleg Josep Estrada Garriga, amb qui va formar, “una societat limitada perfecta”. El matrimoni va compartir ben aviat unes quantes aficions, entre les quals l’entusiasme per l’arqueologia i la cultura en general. Sempre al costat del seu marit, va fer tot el possible per no ser només –cosa que ja era quelcom extraordinari– la “dona de...”. Inquieta, va estudiar la diplomatura d’Arqueologia a la UB, que li va permetre acompanyar en igualtat de condicions als arqueòlegs granollerins Emili Ramon i Pere Font, habituals acompanyants del seu marit en les sortides que feien arreu de la comarca a la recerca de vestigis antics. Una nova societat, en aquest cas empresarial, va fer que la família Estrada-Miyares posés en marxa una assessoria fiscal. Experta en el tema, es va convertir en una gran especialista, assessorant unes quantes empreses vallesanes. Amb criteri propi –es tractava d’una gran lectora–, va ser membre del Centre d’Estudis de l’Associació Cultural, on presentà set ponències; sòcia número 14 de l’Agrupació Excursionista, i col·laboradora del Museu de Granollers. El matrimoni, que va tenir dos fills [la Marta, científica, i l’Eduard, arquitecte], va mantenir una llarga amistat amb les famílies Llobet-Llobet i Ruera-Duran. Dona de grans conviccions religioses, va participar a les Aules Universitàries de la Gent Gran i va estudiar, quan ja era gran, la diplomatura d’Arquitectura Hispànica. Recordo que quan li esmentava que la seva família és la més llorejada de Granollers –el seu marit és Fill Predilecte i la seva filla, Medalla de la Ciutat–, sempre responia: “Calli, calli, no m’ho recordi, que ens diran que som savis i no és cert, això”.

Feli Miyares, assessora fiscal i arqueòloga (1916-2016)

La refugiada més il·lustre