Jaume Camp i Lloreda (La Garriga, 1917 - Granollers, 1993)

L’Ateneu de Sant Celoni acollirà aquest vespre el lliurament de premis de la XXIX Festa de les Lletres Catalanes del Vallès Oriental que organitza Òmnium Cultural, entitat presidida per Sergi Bolea. Aquests premis són el resultat d’una iniciativa que van posar en marxa l’any 1989 un grup de persones, entre les quals destacava Jaume Camp i Lloreda (La Garriga, 1917-Granollers, 1993). Tot aprofitant aquesta avinentesa, situem bona part de la pinzellada biogràfica del Vet aquí! en els anys 60 i 70 del segle passat, a la plaça Maluquer i Salvador i, més concretament, en un taller mecànic en l’exterior del qual destacava una placa que deia: “Gual permanent”. Dit això, estic convençut que seran ja molts els lectors que recordaran també l’enrenou que va causar el fet que existís algú a Granollers que, en plena dictadura, tingués els pebrots de retolar en català. Per no fer biogràficament pesada la crònica de tan singular granollerí, els convido a llegir el web Jaume Camp Lloreda, un home una idea , que va posar en marxa el seu nebot Joan Camp amb l’objectiu “de recuperar la seva memòria”. Amb un resultat excel·lent, la pàgina fa un recorregut per la història del Camp polític i del Camp activista cultural i catalanista. Per no caure en frivolitats, aquí tenim uns apunts sobre aspectes destacats de la seva vida. Abans i després de la seva joventut, Camp va estudiar als Jesuïtes de Sarrià; va fer la mili al Marroc on va aprendre l’ofici de mecànic; va ser professor de l’Escola Municipal del Treball; va formar part de la Federació de Joves Cristians, i va combatre a les batalles de Terol i de l’Ebre amb els republicans. Ja a Granollers –i en plena dictadura– va ser un dels primers membres d’Òmnium de tot Catalunya, va fundar la delegació vallesana el 1969 i va ser president de la delegació de Granollers; va ser president tanmateix d’UDC de la comarca; va formar part de l’Assemblea de Catalunya; es va implicar en la posada en marxa de la revista Cavall Fort; i va ser membre de la Comissió Pompeu Fabra de Granollers. També va participar el 1976 en els actes que van acabar amb la designació de Granollers com a Ciutat Pubilla de la Sardana. Tot això i més coses –al web hi ha molta més teca encara–, les va fer mentre feia de mecànic, feina que el va ocupar al seu taller fins que va morir. Abans, però, i durant el període 1983-1987 va ser regidor de l’Ajuntament per UDC. El 2001, li van retre un homenatge i van posar el seu nom al carrer, que va de la plaça Maluquer al carrer Santa Elisabet. Durant uns quants anys, la seva família va patrocinar el Premi Jaume Camp de sociolingüística d’Òmnium. Esmentada tan extensa relació de responsabilitats, aquí tenen algunes pinzellades menys conegudes sobre ell. Camp deia sempre que era solter, “perquè he decidit casar-me amb Catalunya”; sense fills, els beneficiats de la seva estima van ser els nebots, als quals pagava la subscripció del Cavall Fort i les colònies d’estiu. El seu nebot Joan el recorda com “el megatiet de tots i com el tiet que em va regalar la primera senyera de la meva vida”. Home discret, diuen que resultava afable en la distància curta. El fondista Ramon Parellada coincideix amb aquesta apreciació en repassar els anys que en Jaume va viure a la Fonda Europa. Camp ha format part del grup dels qui hi han passat llargues estades: l’arquitecte Manuel Raspall, els escriptors Josep Pla i Manuel Vázquez Montalbán; el periodista Eugeni Xammar, el doctor Joan Sánchez; el director de l’Institut Roser Pujades, Bernard Cifre... A punt d’arribar al final, torno a la plaça Maluquer i al seu taller. Miro la placa que hi ha a la porta. Llegeixo: “Gual permanent”. Anys 60 i 70. Dictadura pura i dura. És l’època del “No” al català i a tantes altres coses. Camp fa front a denúncies administratives per no complir la llei que exigeix retolar en castellà. Finalment, el seu popular badu es converteix en Gual permanent amb la normalització lingüística. Camp, murri, somriu. La batalla ha estat llarga, però l’ha guanyada. Des d’aquest moment es converteix en “L’home del Gual permanent”. Uns anys després l’home discret va veure –no sabem amb quins ulls– com uns lletraferits l’homenatgen tot convertint el seu Gual permanent en El Gual Permanent, una revista satírica anònima que durant un temps va repartir hòsties a tort i a dret. Per cert, d’El Gual Permanent i dels seus autors, els en parlaré un altre dia.

Jaume Camp i Lloreda (La Garriga, 1917 - Granollers, 1993)

L’home del ‘Gual permanent’