L’humor i la sàtira, amb una fina i elegant ironia, han estat trets característics tant de l’obra com de la personalitat de Ramon Folch i Camarasa

Just el 2 de gener al matí, obria el correu amb la felicitació de Nadal que, com cada any, em van enviar des de la Fundació Folch i Torres. El mateix dia 2 a la nit em trobava a l’Hospital de Mollet i, en un moment en què vaig sortir de l’àrea d’urgències on era, vaig veure passar un grup de persones entre les quals vaig reconèixer en Lluís Folch, amb el rostre seriós i els ulls entelats. Vaig preguntar pel seu pare... Just acabava de morir. Ramon Folch i Camarasa moria, a 92 anys, després d’haver patit un ictus que el va tenir tres dies ingressat. Novè fill de Josep Maria Folch i Torres –l’autor, entre d’altres, dels ultrarepresentats Pastorets i de Les aventures extraordinàries d’en Massagran–, en Ramon Folch i Camarasa, a banda de continuar l’obra del seu pare amb l’adaptació al còmic i a la televisió d’en Massagran i de la seva activitat a la segona etapa de la revista Patufet, ha estat un gran i prolífic escriptor, autor teatral i traductor. Tot i que va estudiar la carrera de Dret, no va arribar mai a exercir-la i va optar per la literatura, una tasca que li ha merescut nombrosos premis, des del Pere Maspons (el 1952) que atorgava l’Associació Cultural de Granollers fins al Jaume Maspons (el 2005), passant pel Víctor Català, el Joanot Martorell, el Ramon Llull, el Sant Jordi i el Sant Joan de novel·la o el Pere Quart d’Humor i de Sàtira. L’humor i la sàtira, acompanyats d’una fina i elegant ironia, han estat precisament trets característics tant de l’obra com de la personalitat de Ramon Folch. Tant és així que, després d’una entrevista que li vaig fer el 2012, quan li anava a tornar uns documents que m’havia deixat, em va dir que, si li tornava els papers, com li escriuria l’obituari quan es morís. L’altra dia, quan l’atzar em va situar tan a prop del lloc on va morir, vaig recordar aquelles paraules. En 5.000 caràcters no hi cap ni un índex telegràfic de la plena, dilatada i fructífera trajectòria vital i creativa d’en Ramon Folch i Camarasa, que –amb gairebé 400 obres entre pròpies i traduccions– li va merèixer distincions destacades com la Creu de Sant Jordi per la popularitat de la seva obra o el nomenament com a Doctor Honoris Causa, atorgat el 2006 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) per la seva tasca com a traductor de títols com El diari d’Anne Franck o Un món feliç i d’autors com Aldous Huxley, George Orwell, Graham Greene, Francis Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway, Karl Marx, Friedrich Engels, Jean-Paul Sartre, Bertrand Russell, José Luis López Aranguren o Paco Candel, a banda dels textos mèdics que va traduir durant l’etapa que va viure i treballar a Ginebra per la Organització Mundial de la Salut, des del 1970 fins la seva jubilació. EL TREN DE CALDES Vaig conèixer Ramon Folch el gener del 1994, amb motiu de la primera notícia que vaig fer per a TV3. Era sobre el tren de Caldes, el Calderí, i en Ramon Folch tenia al seu arxiu una filmació que ens va deixar per acompanyar les imatges que havíem gravat. Recordo l’aroma de la pipa que fumava elegantment quan ens va rebre a casa seva, a Palau-solità i Plegamans, i ens va explicar històries d’aquell tren que havia fet el trajecte Mollet-Caldes i que ell veia passar per Palau. Des d’aleshores, vaig cobrir diverses notícies, on ell n’era –totalment o parcialment– protagonista, sobre premis literaris, sobre els Pastorets o sobre la Fundació Folch i Torres, que recull al Castell de Palau la història d’aquests germans (Josep Maria, Manuel, Lluís i Ignasi) i la importància que van tenir a la Catalunya de finals del segle XIX i principis del XX. Una vegada li vaig preguntar amb quina obra es quedaria si n’hagués de triar alguna. Em va dir que això era com fer-li triar a un pare a quin fill o filla prefereix. Tot i això, i encara que en Ramon Folch ens deixa un llegat de 160 obres pròpies i més de 200 traduccions, jo vull destacar dos dels seus llibres més recents: Manual del perfecte escriptor mediocre (1991, premi Pere Quart), i Manual de la perfecte parella mediocre o l’art de sobreviure de dos en dos (2005, premi Jaume Maspons), dues obres que ja en el seu títol palesen l’humor, la sàtira, la ironia i aquell riure’s d’un mateix tant característic d’en Ramon Folch i Camarasa. “És com si amb l’humor intentés fugir de les amargueses de la vida” –em deia l’escriptor–. A més, quan faig humor, la gent riu. I això em fa feliç.” “Amb la mort del pare, Catalunya ha perdut un fill. Plora Catalunya”, va dir el seu fill Jordi a l’enterrament davant del munt de persones –entre les quals hi havia el president Quim Torra– que es van aplegar per fer el darrer comiat a Ramon Folch i Camarasa divendres passat a Palau-solità. Un comiat emotiu amb flors grogues sobre el taüt i amb el cant de La vall del riu vermell. “Trobarem a faltar el teu somriure”, diu la cançó. Certament, el trobarem a faltar. Però ens queda el seu record i el seu llegat.

L’humor i la sàtira, amb una fina i elegant ironia, han estat trets característics tant de l’obra com de la personalitat de Ramon Folch i Camarasa

Catalunya ha perdut un fill, plora Catalunya