Malgrat que quan escrius ficció no ets cap dels personatges que inventes, a la vegada, ets tots i cadascun d’ells perquè han nascut dins del teu inconscient

Dimecres, 7 de març de 2018 Migdia Quim Monzó ha estat guardonat amb el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Em venen al cap alguns dels seus relats amb els quals tant he rigut, la seva manera de tractar el llenguatge tan desinhibida, fresca i renovadora. Recordo l’antidiscurs que va pronunciar en l’acte d’obertura de la Fira del Llibre de Frankfurt de 2007, en què va començar dient: “Senyores i senyors, com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) he pensat que els explicaré un conte. El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa, en general, i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada...”. I a partir d’un irònic conte protagonitzat per un escriptor –que clarament pot ser ell– explicà al públic alemany la importància de la cultura i la literatura catalana. Si busqueu el discurs al Youtube de segur que passareu una bona estona i riureu escoltant l’embarbussament que en un altre temps havia recitat Salvador Dalí com si es tractés d’un excels poema: “Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”. Recordo també, la traducció que va fer del llibre de James Finn Garner Contes per a nens i nenes políticament correctes, uns relats per a adults on es reinterpreta, de manera molt divertida i crítica alguns del contes populars més coneguts. Dijous, 8 de març de 2018 Migdia Soc feminista, crec que ja ho era quan encara no sabia què significava aquesta paraula. Quan era una nena, els diumenges a la tarda ens reuníem la família (tiets i cosins) a casa dels meus avis materns. Era costum que l’avi, el pare i els tiets juguessin al dòmino al menjador; mentre l’àvia, la mare i les tietes es reunien a la cuina. Els cosins corrien passadís amunt i avall i per l’eixida. Jo, que era la gran dels petits, frissava per jugar a dòmino amb els homes. L’avi Josep, generosament, em deixava jugar un parell de partides i m’aviava. Sempre m’he entès molt bé amb els homes, personalment i professionalment. Soc feminista, però no penso que hàgim de ser iguals. Cadascú ha de poder ser i pensar com vulgui, lliurement, sigui home o dona. M’agraden els homes i els estimo, no sento envers ells cap mena d’odi, no va per aquí el meu feminisme. Va de rebutjar el masclisme que traspua encara en molts sentits la nostra societat, d’igualtat d’oportunitats, de rebuig a qualsevol tipus d’assetjament i de violència, d’exigir l’equiparament salarial, de paritat en els càrrecs de responsabilitat, de poder conciliar família i feina, de deixar enrere la cosificació sexual... Va de voler una societat més justa per a tots, on homes i dones puguem ser més feliços. Divendres, 9 de març de 2018 Matí Vaig llegir en algun lloc, ja no recordo on, que l’escriptor sovint es mostra davant dels seus lectors com en un acte de striptease. I vaig pensar que era una imatge molt clara de com em sento a vegades en saber que allò que he pensat, que tenia dins meu com una cosa íntima i privada, l’he compartit amb la resta de la gent. Malgrat que quan escrius ficció no ets cap dels personatges que inventes, a la vegada, ets tots i cadascun d’ells perquè han nascut dins del teu inconscient. Amb aquest dietari em passa una cosa semblant, mentre l’escric, em sento com quan escrivia el meu diari. Curiosament, vaig escriure diari personal dels 12 als 19 anys (va ser la primera manera d’iniciar-me en l’escriptura). Encara guardo els quatre diaris que vaig escriure durant aquests set anys. Llavors, però, escrivia el que sentia i ho tancava amb clau. Sencers, encara no els he deixat llegir mai a ningú. Ni jo mateixa els he volgut tornar a llegir, fins fa molt poc que vaig buscar-los i me’n vaig endur el primer per començar-me’l a mirar. Avui he anat a recollir els altres tres. Llegint trossos d’aquests diaris, m’adono que tot i que en part sóc encara aquella noia, en mi han viscut moltes persones diferents. I em fa feliç veure la dona que soc ara, amb les idees molt més clares, amb menys pors i dubtes. És una sensació especial retrobar-me amb un dietari tants anys després, tot i que ara sense clau, al descobert, encara que amb algunes reserves.

Malgrat que quan escrius ficció no ets cap dels personatges que inventes, a la vegada, ets tots i cadascun d’ells perquè han nascut dins del teu inconscient

Escriure és un acte de ‘striptease’