M’imagino la vida com una fira d’atraccions en què tenim només un nombre determinat de tiquets per pujar a les diferents atraccions

Dimarts, 31 de juliol de 2018 Tarda Avui és el dia del meu aniversari, no puc dissimular com m’agradaria poder aturar el temps. Però el temps viu dins nostre i no s’atura, perquè el temps som nosaltres, el temps és la vida. I no se m’acut cap altra manera millor de plantar-hi cara que intentant aprofitar cadascun dels instants al màxim. M’imagino la vida com una fira d’atraccions en què tenim només un nombre determinat de tiquets per pujar a les diferents atraccions. Nosaltres anem decidint a quina pujar, i si som descurats, fins i tot podem acabar perdent els abonaments abans de fer-los servir. Penso gaudir tant com pugui d’aquesta fira, sabent que hi ha moments tristos, altres d’alegres i divertits, i alguns d’angoixants i de vertigen, però agafo fort els meus tiquets perquè per res del món els voldria perdre. Divendres, 3 d’agost de 2018 Migdia Maria Aurèlia Capmany [a la imatge d’aquest dietari] va néixer a Barcelona el 3 d’agost de 1918, avui fa 100 anys. Bo i esmorzant, tafanejant el Twitter, una de les rutines matineres mentre prenc el cafè amb llet, he ensopegat amb un vídeo de 1977 del Personatges de TVE Catalunya, un programa presentat i dirigit per Montserrat Roig. Cadascuna de les emissions era una entrevista biogràfica a un personatge destacat del nostre país, en aquella ocasió a Maria Aurèlia Capmany. Tot i que no fa al cas, val a dir que soc molt més de fotografies que de vídeos. Veure un vídeo d’algú que ja és mort –vull dir d’algú proper– em produeix un efecte molt més colpidor que no pas una imatge. Les fotografies em permeten una certa frontera d’emocions, soc jo qui marco les distàncies, davant dels vídeos em sento totalment vulnerable. He quedat absolutament subjugada escoltant aquestes dues escriptores. Maria Aurèlia Capmany fa un repàs de la seva vida i parla de com la va influir el seu pas per l’Institut-Escola de la Generalitat republicana. És bo que se celebrin anys dedicats a escriptors per fer reviure la seva obra i donar-los a conèixer. Haig de confessar que jo la conec poc. Escoltant el seu testimoni vital de lluita pels drets de les dones, per les llibertats individuals i col·lectives de país l’he sentit molt propera i m’ha desvetllat una gran curiositat per descobrir la seva persona i la seva producció literària, que va ser molta i molt variada. M’ha captivat especialment el seu interès tan polifacètic i diversificat. Li agradava la música, el teatre, la pedagogia, la literatura, la televisió, la premsa... Era una dona d’una inquietud extraordinària. M’atrau especialment la gent a qui l’apassiona fer moltes coses diferents, perquè aquesta és la meva manera de viure. Dissabte, 4 d’agost de 2018 Vespre Si una cosa fantàstica tenen les vacances és poder escoltar el ritme que marca el nostre cos: dormir quan tenim son, llevar-nos quan ja l’hem acabat, menjar quan tenim gana... i llegir a tort i a dret, a tota hora, al sol, a la fresca, de bon matí, al llit... on ens sentim còmodes. He acabat de llegir La mestra de la Rosa Maria Pascual, una novel·la biogràfica inspirada en la vida de la seva mare. M’ha cridat l’atenció la transparència a l’hora de plasmar la vida familiar, requereix una valentia fora mida. Enfrontar-se als fantasmes familiars no és una empresa amb la qual s’atreveixi tothom. L’autora ho fa amb un llenguatge acurat i una sensibilitat extrema, tot i que sense caure en la sensibleria ensucrada i la idealització, que fóra el més senzill. És un retrat d’una època amb tot els ets i uts, amb tota la cruesa, on els personatges hi són retratats amb les seves virtuts i les seves misèries. En la història contrasta un narrador principal situat en l’actualitat i un cor de narradors que viuen en el passat, i que són els diferents protagonistes de la vida de l’autora. És una novel·la interessant sobre la lluita d’una dona per fer compatible la seva professió, la de mestra, amb una família amb quatre fills. I les renúncies que implica el determini de tirar endavant aquesta tasca, malgrat venir d’una família acomodada i poder viure una vida de mare de família sense tants contratemps. Mostra el testimoni de l’estima per la feina de l’ensenyament, per la cultura i per cercar la independència econòmica i social com a dona, en un moment gens senzill, la postguerra. I com aquest objectiu de vida va marcar els seus fills i, especialment, l’autora.

M’imagino la vida com una fira d’atraccions en què tenim només un nombre determinat de tiquets per pujar a les diferents atraccions

M’atrau la gent a qui l’apassiona fer moltes coses diferents